Bartomeu Mascaró Barceló
Periodista
És divendres a última hora de la tarda, el Museu és buit i quasi a les fosques. Si he d’anar al bany o a omplir la botella d’aigua no he d’encendre cap llum perquè sé el camí de memòria. Vaig ordenant els documents en carpetes o els llanço a la paperera, ho faig a l’ordinador i també amb els papers que cobreixen la taula.
Avui, quan marxi, he de deixar buits els escriptoris, desconnectar-ho tot, guardar-ho dins una maleta. Els comiats tenen una part d’adeus, de gràcies i de paraules de bon auguri, però també tenen una part prosaica, la de recollir les coses i deixar el lloc com estava abans que arribessis. Aquesta segona part és més difícil per als qui, com jo, vivim feliços en les paraules, però concretar les coses se’ns fa una muntanya.
Enmig del desgavell de records i paperassa he pensat: si aquest any i mig que he treballat al Museu d’Arqueologia de Catalunya fos un estrat arqueològic, què hi hauria trobat? Sé que si aquest temps fos un estrat i jo fos l’arqueòleg que ha estat rebuscant-hi, la campanya d’excavacions tot just hauria acabat. Les troballes encara estarien en bossetes de plàstic i recipients improvisats, faltaria temps i feina de laboratori per donar-los sentit. Diria als periodistes impacients: «sí, sí, hem fet descobriments interessants, però encara no podem treure conclusions», i marxarien decebuts sense cap titular potable.
Ara bé, durant aquests mesos he après que calen grans esforços per conservar les coses. Quan els equips d’arqueologia subaquàtica treuen el tros d’un vaixell del fons del mar, per exemple, o una bala de canó o una vaixella de ceràmica, no poden deixar que s’eixugui ni un instant, el procés de conservació comença immediatament, així que la peça surt a la superfície. Si no es fa, tot el que l’aigua ha protegit durant segles es corromp en qüestió d’hores, com si el temps li caigués a sobre de cop. Escriure sobre el que hem viscut, vull pensar, també ha d’ajudar a conservar-ho. Contar les coses és rescatar-ne una part de l’oblit. Per això faig aquest inventari de moments: perquè crec que «volen dir» alguna cosa, perquè brillen entre la paperassa que ja es pot tirar, perquè no vull que es perdin.
L’anell que ara estava guardat sota pany i clau, protegit de quasi tot dins una caixa forta, delicadíssim, un dia havia estat desenterrat. Amb l’emoció no vaig retenir en quina excavació s’havia trobat. Ja passa, que queda gravat el que hem sentit, però s’obliden les circumstàncies; diria que era d’or, que tenia una pedra rogenca incrustada.
Darrere cada peça hi ha una història, algú que l’ha trobada i, sovint, algú que l’ha hagut de restaurar per fer-la comprensible. Ho vaig tornar a pensar un altre matí, a l’antiga Sala de Roma. La Isabel feia un tractament químic a les peces i jo em dedicava a gravar, a fer preguntes i a fer fotos. Em va explicar què significa la «firma» en el món de l’arqueologia: quan s’excava fent servir el pic, pot passar que t’adonis que has trobat una peça en el moment en què la fereixes amb la punta del pic. Això, inevitablement, hi deixa una marca: la firma de qui l’ha trobada. Una firma no està malament, és el preu que s’ha de pagar per haver-la retrobat, una petjada involuntària de l’arqueòleg que diu «jo he estat aquí», «jo l’he trobada». Ara bé, dues firmes o més ja són sospitoses de mala praxis, fa pensar que reparties cops de pic a tort i a dret amb el cap a una altra banda.
Tinc apuntat a les notes: «cada peça és el fruit d’una trajectòria difícil, gairebé impossible. Podria haver-se perdut, la podrien haver robat i guardat a les fosques en una col·lecció privada, però és aquí, en un espai públic». Repassant les notes, quan començava aquest text, em vaig equivocar i vaig llegir: «cada persona és el fruit d’una trajectòria difícil», i també em va agradar com quedava, però tornem al Museu i al que hi he trobat durant aquest any i mig.
Hi ha dos records que vull conservar que giren al voltant de la por. El primer va passar quan acabava d’arribar al Museu i ens van convidar a anar uns dies amb el vaixell del CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) i el seu equip d’arqueòlegs submarinistes. La nau va sortir del port de Palamós, vam navegar fins al jaciment de les Illes Formigues i, un cop situats a sobre, vam amarrar-nos a les tres boies que ja hi havia fondejades perquè el corrent no se’ns emportés. Va descendir el primer grup. Per fer temps, jo, que mai ni he estat home de mar, em vaig decidir a posar-me banyador i ulleres i a capbussar-me.
Era estiu i l’aigua devia ser agradable. Només recordo obrir els ulls, mirar cap al fons i sentir una por brutal, hipnòtica. La mar era blava, però sota els peus s’estenia un buit, com un precipici, de prop de cinquanta metres de profunditat. La mar gran no és fàcil de descriure: els primers metres són plens de llum, però, en direcció al fons, el blau es torna més intens, i més intens, i més intens, i en un punt imprecís els ulls deixen de veure-hi. A partir d’allà, on no hi veus, només pots imaginar una negror perillosa, plena de taurons i monstres que esperen per menjar-te.
No vaig durar ni un minut dins l’aigua. Sé que, de moment, no enviaré cap currículum per treballar al CASC, però veient aquella gent endinsar-se en la negror per estudiar les restes d’un naufragi vaig admirar-los. Vaig pensar que tot aquell muntatge era una forma més de viure la vida com una aventura. Agafats a una corda per no perdre’s, calculant el temps just perquè l’oxigen els basti, preveient el desgast que provoca en el cos la pressió d’una columna de cinquanta metres d’aigua, constantment pendents que no es giri el temps i hagin de tornar a port, amb un codi de senyals per si algú dels qui està al fons té un imprevist… tot un engranatge de tecnologia, curiositat i gent valenta que amb els anys ha anat empenyent el límit de fins on era possible que els humans arribéssim.
Vaig tornar a sentir una por similar uns mesos després, aquest cop a terra ferma. Era un dilluns al matí, el Museu estava tancat al públic i les sales de l’exposició a les fosques. Vaig entrar-hi amb el llum del mòbil. Passejar per un museu a les fosques és un privilegi que mai no havia imaginat. T’arriba poca informació, quasi gens; no es llegeixen les cartel·les ni es distingeixen els objectes petits que s’agrupen en vitrines comunitàries, no es veu la temàtica de cada sala ni sona la música dels audiovisuals. Vas concentrat a no ensopegar amb res, el silenci t’inclina imperceptiblement cap al respecte. Aquell dilluns, almenys, era així, quan de sobte va aparèixer davant meu l’Esculapi de marbre. Davant la figura del déu vaig tornar a tenir por, una por semblant a la que feia la mar gran el dia de les Illes Formigues, la por d’estar surant enmig d’una gran profunditat. Abans de girar cua i marxar, no sé ben bé a qui vaig donar les gràcies.
El Jordi, de manteniment, ha tingut l’amabilitat d’anar-me passant imatges antigues del museu. Podria dir que eren per a tasques de comunicació, perquè és cert que en algun moment n’hem fet servir, però en el fons, per a mi, eren un combustible excel·lent per alimentar una visió calidoscòpica del món on, en un mateix espai, els temps se superposen. Aquest edifici que ara és la seu a Barcelona del MAC formava part de la Exposició Universal del 1929. Com tants altres, va ser concebut per durar només dos anys, però van acabar indultant-lo.
Ara és una casa estranya, plena de racons, històries sobreescrites i dificultats, amb un futur prometedor i un present caòtic d’obres i reformes. Un dia, el Joan de comunicació va entrar a l’oficina amb una fotocòpia impresa a color a les mans i la va enganxar a la paret. Era una recreació virtual de com podria quedar un nou espai. Amb un retolador negre va escriure-hi a sobre: “Any 2025”. Jo em vaig reafirmar en la meva creença, els temps se superposen.
Per a cada espai que conec del Museu n’hi ha dos que no he trepitjat mai. Per vicissituds que no venen al cas, he acabat traient el cap sobre el fals sostre de l’auditori i hi he vist un gran sostre molt més alt, fet de totxos i bigues de fusta; m’han explicat que hi ha un segon terra sota el terra de la planta baixa i que s’hi pot caminar a quatre grapes; que hi ha un sarcòfag emparedat darrere una de les parets, no sé quina; que hi ha un refugi antiaeri de la guerra civil i que van tapiar-lo. He passejat per magatzems amb centenars de milers de peces, amb estàtues romanes de marbre, amb còpies de guix de les estàtues romanes, amb els motlles que van fer servir per fer les còpies de guix de les estàtues romanes de marbre. Figures originals i falses, desfigurades, migpartides, solemnes o somrients, totes elles amb els ulls en blanc perquè la pintura no ha aguantat el pas dels segles.
Ja queden pocs papers sobre la taula. Alguna foto en blanc i negre de les que em va passar el Jordi abans de jubilar-se. L’escriptori de l’ordinador també està llest per tancar-lo, ho he esborrat tot menys una foto que no m’he vist amb cor d’eliminar. És divendres a última hora de la tarda, el Museu és buit i quasi a les fosques. Abans de girar cua i marxar dono les gràcies, no em fa falta encendre cap llum per trobar la sortida perquè sé el camí de memòria.
