45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

El vi i la vinya a Olèrdola. Tres mil·lennis d’història compartida

La viticultura i la producció i el consum de vi han estat estretament relacionats amb Olèrdola durant tres quartes parts dels 4.000 anys d’història d’Olèrdola.

Xavier Esteve
Tríade Serveis Culturals / ECLOC-UB
Núria Molist
Conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya
Gisela Ripoll
Universitat de Barcelona


La vinya constitueix un tret identificador del paisatge del Penedès actual. Es tracta del principal conreu en aquest territori històric i és, de llarg, la zona del Principat on hi ha un nombre més gran d’hectàrees conreades.

La vitivinicultura és indissociable del Penedès avui, però ha estat així durant generacions i generacions, segles i fins i tot mil·lennis. Ha acabat forjant tant el paisatge, amb terrasses de vinyes tradicionalment delimitades per marges de pedra seca, com el tarannà dels seus habitants. Els vins tranquils i escumosos actuals han estat precedits pels vins a doll i els aiguardents d’època moderna i, més enrere, pels vins medievals, els romans i els ibers. Però les arrels de la vinya parteixen encara de més enllà, i és que el Penedès fou un dels principals bressols del conreu de la vinya a tota la península Ibèrica. Amb les dades actuals sabem que els fenicis instal·lats al sud de la Península van ser els qui, entorn del segle VII aC introduïren el vi i la vinya a casa nostra. Poc després, arribava vi grec i etrusc pel nord, des de la colònia grega d’Emporion (Empúries).

Les elits locals iberes, que tenien contactes comercials amb les cultures semita i grega, van ser els consumidors d’aquest vi que arribava en àmfores fa més de dos mil·lennis i mig. Alhora, van ser els primers promotors de la viticultura en aquest territori. Al Penedès dos són els jaciments que palesen l’arribada de la vitivinicultura en una època tan remota: el Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), segurament el que en els darrers anys ha proporcionat més dades, i Olèrdola (fig. 1).

Fig. 1. Vista aèria amb l’església de Santa Maria en primer pla i de Sant Miquel al fons (Foto, Ivor Kranjec i Jelena Behain, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola IA.16.0267).
Fig. 1. Vista aèria amb l’església de Santa Maria en primer pla i de Sant Miquel al fons (Foto, Ivor Kranjec i Jelena Behain, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola IA.16.0267).

Les excavacions realitzades discontínuament entre els anys 1984 i 2006 a la zona de l’entrada al recinte emmurallat d’Olèrdola (sector 01) varen permetre recuperar un important conjunt de restes datables en el segle VII aC, entre les quals trobem llavors de Vitis vinífera, tant carbonitzades com mineralitzades, així com carbons procedents de ceps cremats. S’han recuperat, també d’aquesta època, fragments d’àmfores fenícies de l’estret de Gibraltar utilitzades per transportar el vi.

La presència d’aquestes restes es manté durant època ibèrica, però en aquest moment augmenta exponencialment el nombre d’àmfores. Dues terceres parts d’aquests recipients de transport marítim identificats són de producció ibera (65%), mentre que la resta són importacions d’arreu de la Mediterrània (35%). Les primeres, utilitzades a Olèrdola entre els segles V-IV i I aC, són, de fet, una imitació formal de les púniques elaborades a Eivissa. Pel que fa a les importacions, en trobem de gregues, tant de l’est del Mediterrani, de massaliotes (de Massalia, Marsella), com de grecoitàliques (sud de la península Itàlica), datables entre els segles V i II aC; també d’etrusques (nord d’Itàlia), datables entre els segles V i IV aC, i de púniques, tant del centre del Mediterrani com d’Eivissa, datables entre els segles IV i II aC (fig. 2).

Figura 2. Àmfora procedent del Mediterrani central (Foto Núria Molist, Arxiu MAC-Olèrdola IA.17.1106).
Fig. 2. Àmfora procedent del Mediterrani central (Foto Núria Molist, Arxiu MAC-Olèrdola IA.17.1106).

És encara un enigma el contingut de les àmfores ibèriques. Les anàlisis per espectrometria en l’infraroig (FT-IR) del residu sòlid localitzat a l’interior d’una àmfora ibèrica recuperada a Olèrdola en nivells del segle II aC van mostrar que aquest residu havia estat generat per colofònia. Es tracta d’un derivat de la resina de pi que podia haver estat utilitzat per impermeabilitzar els recipients, fet documentat en el món antic.

La presència d’àmfores, i per tant de consum de vi, queda també palesa durant l’etapa romana d’època republicana. En el marc de les guerres sertorianes, entorn de l’any 70 aC, a Olèrdola es construí una fortificació romana. Els soldats destinats a Olèrdola no deixaren de consumir vi, com ens podíem imaginar. Es calcula que cada militar podia disposar d’un litre diari. Prova d’això són les àmfores, procedents de diferents àrees del sud d’Itàlia, documentades a Olèrdola i que, de ben segur, van servir per proveir de vi els legionaris itàlics de la fortificació. Una dada molt interessant, també, és la presència de nombrosos fragments de dolis i les seves tapadores en el jaciment. Això ens fa plantejar la hipòtesi, de moment encara no contrastada arqueològicament, de l’existència d’una taverna (thermopolium) o més d’una dins el campament romà, on els soldats consumirien vi i menjar (fig. 3).

Figura 3. Taverna romana (Thermopolium) de Pompeia (Foto Xavier Esteve).
Fig. 3. Taverna romana (Thermopolium) de Pompeia (Foto Xavier Esteve).

Hem de fer ara un salt en el temps d’un mil·lenni per tornar a trobar evidències del consum de vi i de la vinificació a Olèrdola. La civitas Olerdola fundada pel compte Sunyer al primer terç del segle X disposà de nombrosos cellers i, segurament, tavernes. Aquest és un tret diferencial de la ciutat medieval de frontera que va ser Olèrdola a l’alta edat mitjana. L’existència de cellers en les cases de les ciutats baixmedievals està àmpliament documentada a tot Europa, però es desconeixia que aquest fenomen del celler urbà comença ja al segle X.

En els darrers anys hem pogut identificar diferents estructures medievals dedicades a la producció i emmagatzematge de vi, dins i fora del recinte emmurallat. El primer celler que vam poder documentar va ser localitzat l’any 1989 a l’oest de la cisterna, amb dues premses i un espai de celler on es devia emplaçar una tina de fusta i un seguit de botes. Es tracta d’un gran celler, propietat probablement d’un terratinent, situat a la zona intermèdia de la ciutat on hi havia les grans infraestructures de la civitas, com la cisterna, el graner i la pedrera (fig. 4).

Figura 4. Recreació del celler de l’oest de la cisterna (Il·lustració històrica Francesc Riart, Arxiu MAC-Olèrdola).
Fig. 4. Recreació del celler de l’oest de la cisterna (Il·lustració històrica Francesc Riart, Arxiu MAC-Olèrdola).

Caldrà esperar fins a l’any 2013 per localitzar un segon celler. Concretament es va identificar un plat de premsa, corresponent amb probabilitat a una premsa de biga, situat en l’espai semisoterrani d’un edifici que com a mínim tenia una planta superior. En aquesta habitació també s’hi va localitzar una banqueta que podia haver servit de suport per repenjar-hi petites botes. Un fet curiós és que fins i tot podríem, amb una mica de sort, conèixer el nom del seu propietari. Sabem, gràcies a la documentació escrita, que Igiga, un dels grans terratinents que visqué a la ciutat d’Olèrdola a finals del segle X, l’any 990 donà en testament al monestir de Sant Cugat, entre altres propietats, la casa on residia, situada prop de la muralla i d’una de les torres, en la qual tenia tres tones grans, tres cups, dos cubells i tres cigas. L’emplaçament podria coincidir amb la que acabem de descriure, si bé difícilment mai no podrem assegurar que aquest era el celler d’Igiga (fig. 5).  

Figura 5. Celler situat al semisoterrani d’una casa localitzat en la intervenció arqueològica de l’any 2013 (Foto Oscar Varas, Arxiu MAC-Olèrdola IA.13.0892).
Fig. 5. Celler situat al semisoterrani d’una casa localitzat en la intervenció arqueològica de l’any 2013 (Foto Oscar Varas, Arxiu MAC-Olèrdola IA.13.0892).

Són molts els documents de l’època, especialment els testaments, que ens parlen de l’existència de cellers a la ciutat d’Olèrdola i de vinyes dins el terme castral, que suposarien pràcticament el 40% dels conreus al territori, fet que palesa la importància del vi en l’economia de l’època.

A pocs metres al sud-oest de la suposada casa d’Igiga hi ha un plat de premsa de morfologia molt similar descrit en el celler d’aquesta casa. Aquest plat està connectat per un canal tallat a la roca a un petit dipòsit de decantació i des d’aquest dipòsit a un altre subterrani, segurament un cup. Aquestes estructures van ser excavades ara fa cent anys per membres de l’Institut d’Estudis Catalans.

A finals de la dècada de 1990 i fins al 2001 s’excavaren els edificis existents al sector 01, al costat sud de l’entrada al recinte emmurallat. De les nombroses sitges medievals excavades, dues, la número 4 i la 19, acumulaven entre elles 528 granes de Vitis vinífera, fruit, segurament, de sengles premsades per a l’obtenció de vi.

Els treballs duts a terme a partir de l’any 2014, en el marc del projecte ECLOC, han servit per fer un salt qualitatiu pel que fa al coneixement del barri fora muralles. L’any 2014, després d’uns treballs de desforestació controlada, en topografiar les restes que van quedar a la vista, es va redescobrir un conjunt d’estructures que vam poder documentar que havien estat parcialment excavades l’any 1947 per Martín Almagro, aleshores director del MAC i catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona, i un jove Pere de Palol, llavors professor associat. Aquest conjunt el va publicar Albert Ferrer Soler l’any 1949, i el va identificar com a dipòsits d’aigua. Amb les estructures a la vista, tot i que novament estaven emplenades de terra i pedres, vam poder distingir un plat de premsa connectat per canals a un conjunt de tres dipòsits. Amb els treballs d’excavació, duts a terme en intervencions arqueològiques en forma d’Arqueocasal amb la participació de nois i noies de l’entorn, finalment hem identificat un celler amb diferents estructures tallades a la roca. Aquest conjunt està format per un plat per situar-hi una premsa de cargol, suportada per sengles muntants ancorats a la roca, a banda i banda de la gàbia; un dipòsit de decantació amb una cucona al fons per recollir el residu sòlid, i dos cups de 800 i 2.400 litres de capacitat, respectivament. Dos cups més, de 900 i 3.000 litres de capacitat, més un possible cinquè, encara pendent d’excavació, completen aquest sector del celler. Pels materials recuperats en les estructures que no van ser excavades a mitjan segle XX, sabem que aquest celler va estar en funcionament entre els segles X i XII. Per sota d’aquest un espai semisoterrani, també pendent d’iniciar-ne l’excavació, podria haver actuat com a espai per col·locar-hi les botes (fig. 6).

Fig. 6. Celler localitzat fora muralles (Fotogrametria Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola)
Figura 6. Celler localitzat fora muralles (Fotogrametria Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola)

Les anàlisis de residus orgànics mitjançant cromatografia de gasos – espectrometria de masses (GC-MS), realitzades per Alessanda Pecci de la Universitat de Barcelona, encara inèdites, han proporcionat traces d’àcid tartàric, màlic i succínic, així com marcadors de fermentació, fet que demostra que, efectivament, es tracta d’un celler (fig. 7).

Figura 7. Mostreig per anàlisi de residu orgànic, part de la Dra. Pecci (Foto Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola)
Fig. 7. Mostreig per anàlisi de residu orgànic, part de la Dra. Pecci (Foto Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola)

Els treballs duts a terme en aquest celler han servit també per diferenciar cups i sitges, dues estructures excavades a la roca molt similars morfològicament. La diferència rau en el sistema d’encaixos per poder segellar-los. Gràcies a aquest descobriment hem pogut identificar dos possibles cups més, un dins de muralles i un foris muros, encara pendents d’excavació.

El darrer celler descobert fins al moment ha estat durant la recent campanya d’excavació de la tardor del 2019. Treballant en un conjunt d’edificis que hi ha a tocar del cementiri de l’església de Santa Maria, a l’espai conegut com a Pla dels Albats, s’hi ha descobert un nou plat de premsa. Tot i tractar-se també d’una estructura per a una premsa de cargol com la descrita anteriorment, a diferència del cas anterior, en aquesta ocasió la premsa estaria encastada en el mur de maçoneria de l’edifici. Amb els treballs pendents d’excavació encara en curs, tot apunta que es tracta d’un edifici (fig. 8).

Figura 8. Plat de premsa encastat en una paret localitzat en la intervenció de 2019 (Foto Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola IA.19.0509).
Fig. 8. Plat de premsa encastat en una paret localitzat en la intervenció de 2019 (Foto Xavier Esteve, Projecte ECLOC, Arxiu MAC-Olèrdola IA.19.0509).

La ciutat altmedieval va sorgint a la llum gràcies a la recerca arqueològica. Aspectes essencials de caire organitzatiu en l’urbanisme i la gestió com són l’aigua, els recursos forestals i l’excedent agrícola i la seva comercialització sorgeixen a mesura que s’incrementen les dades. Igualment, es fa present la possible existència d’un mercat del qual no tenim referències documentals. Gradualment, podrem donar resposta al càlcul aproximat del nombre d’habitants i el seu modus de vida, a la seva dieta i a algunes de les patologies que patiren, que estem estudiant a partir de les anàlisis antropològiques i els isòtops estables.

Una de les nostres prioritats és l’estudi de la vitivinicultura i el paper econòmic que va tenir en el creixement de la civitas. És cabdal continuar treballant en la identificació de cellers, caracteritzant els cups a partir de les diferències morfològiques amb les sitges i determinant la presència de vi a partir d’anàlisis de residus orgànics. La gran extensió de terreny dedicat al conreu de la vinya als segles X i XI dins el terminus castralis, lleugerament per sota del de cereal, està documentada per les fonts escrites. Els cellers i premses es localitzen al nucli urbà, tant a l’interior com al suburbi i a l’espai troglodític, i responen a una gran diversitat tipològica. Poden ser públics, destinats a generar excedents, però també domèstics, per a l’autoconsum. Aquests resultats posen de relleu la incentivació feudal del vi com a producte fàcil d’emmagatzemar i comercialitzar, així com el seu consum per una bona part de la població. L’excedent s’havia de vendre a potencials clients dins la mateixa ciutat, en el terme castral i el seu entorn. No es pot descartar un comerç més llunyà, vers el nord, o el sud, atès que els andalusins consumien vi, per via terrestre o fins i tot per via marítima gràcies als ports naturals de Sitges i Vilanova, ben comunicats amb Olèrdola. L’exemple del Llenguadoc pot ajudar a comprendre que succeïa a Olèrdola als segles X i XI (fig. entrada).

En les línies precedents hem pogut veure com la vinya i el vi han estat indissociables de les ocupacions que s’han succeït a la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola. Però aquesta història no s’aturà aquí. Continuà en el mas baixmedieval construït aprofitant l’església de Santa Maria foris muros i el seu entorn. També en la masia dels Sis Arcs, un gran mas d’època moderna situat a l’espai on actualment hi ha el centre d’interpretació que fou enderrocat el segle passat. I és que les restes del gran jaciment que conforma Olèrdola s’amaguen sempre sota les antigues feixes de conreu plenes, en altres temps, de ceps curulls de raïm esperant ser premsat.

Bibliografia

BOSCH, J.M.; MESTRES, J.; MOLIST, N.; SENABRE,M.R.; SOCIAS, J.; 2003a, Les sitges del sector 01. L’ocupació del castrum Olerdula al segle X. Olèrdola. Alt Penedès, II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat del Vallès (abril de 2002), 775-789.

BOSCH, J.M.; MESTRES, J.; MOLIST, N.; SENABRE,M.R.; SOCIAS, J.; ÁLVAREZ, B. 2003b, Un celler de vi altmedieval al castrum d’Olèrdola (Alt Penedès), Actes de la IV Trobada d’estudiosos del Garraf, Diputació de Barcelona, Barcelona, 175-180.

MOLIST, N. (ed.), La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006), Monografies d’Olèrdola 2, Barcelona, 549-554.

MOLIST, N.; ESTEVE, X.; RIPOLL, G. 2018, Olèrdola (Alt Penedès). Urbanisme de la ciutat altmedieval, Tribuna d’Arqueologia 2015-2016. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 157-181.

MOLIST, N.; VARAS, O. 2015, La torre medieval de la muralla romana i una casa de dues plantes amb celler a Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès). Resultats preliminars de la intervenció de 2013, in VILA, J.M. (coord.), V Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. La ciutat. Actes, volum I (Barcelona, 22 a 25 de maig de 2014), ACRAM – Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 745-758.