Sonia Pujals
Arqueòloga, MA Cultural Heritage Management (University of York)
Els ibers van ser un conjunt de pobles de l’edat del ferro que les fonts clàssiques, com Aviè, Heròdot o Estrabó, identificaven a la costa oriental de la península Ibèrica aproximadament entre els segles VI i aC. Aquests pobles, caracteritzats per una àmplia diversitat i riquesa cultural, van ser batejats pels grecs amb el nom d’ibers, probablement en relació amb el riu Ebre, Iberus. La societat ibera estava formada per diverses tribus en el territori de l’actual Catalunya (fig. 1).
Els jaciments indígenes més destacats d’aquest període que hi ha representats al Museu d’Arqueologia de Catalunya són Ullastret, Mas Castellar de Pontós, Castell de la Fosca de Palamós, Sant Julià de Ramis i la Creueta.
Cronologia essencial
- Segle VII aC. Presa de contacte entre els colonitzadors grecs i els pobles ibers.
- 650-200 aC. Desenvolupament i plenitud de la cultura ibèrica.
- Segle III aC. Guerres Púniques.
- Revolta ibera de 195 aC. Després de la Batalla d’Emporion, els romans consoliden la presència a la península Ibèrica.
- Segle II-I aC. Procés de romanització, pel qual la població ibera resta sotmesa i la cultura ibera inicia un procés d’assimilació per contacte amb la cultura llatina.
El mosaic iber
El naixement de la cultura ibera se situa a partir del segle VI aC i ve de la mà de poblacions indígenes de l’edat del bronze de la banda mediterrània de la Península. Així doncs, aquestes poblacions comencen un camí evolutiu que les porta a la formació d’un mosaic de pobles i cultures que englobem sota el nom d’ibers.
Deixant de banda les diferències regionals, hi ha certs trets culturals comuns dins aquesta rica cultura.
Un urbanisme complex
La societat ibera va arribar al que es podria denominar un urbanisme incipient amb la generalització de la construcció amb materials durs com la pedra i el tovot.
Les noves tècniques constructives van desembocar en la construcció d’hàbitats fortificats en altura anomenats oppidum, del llatí oppidum, que significa ‘lloc elevat o fortificació’. Un exemple és el jaciment d’Ullastret (fig. 2), antiga ciutat ibera Indika.
La cultura material
L’adopció del torn de terrisser, com a element essencial dins la cultura material ibera, va portar a l’explosió de formes ceràmiques (fig. 3). Així és que un volum important de la producció ceràmica ibera es va elaborar amb torn ràpid. Quant al tipus de cocció ceràmica, destaca la d’alta temperatura en atmosferes oxidants (és a dir, hi ha alta presència d’oxigen durant la cocció, fet que atorga a la ceràmica una coloració vermellosa o ocràcia pels òxids presents a l’argila). El resultat d’aquesta tècnica permet confeccionar la ceràmica pintada ibera, especialment els conjunts de vaixella fina amb motius geomètrics, florals o humans de color roig.
Unes de les tipologies ceràmiques més significatives són les copes per beure vi, anomenades cílix (del grec κύλιξ, ‘copa’). Aquestes copes de poca profunditat presenten un cos ample aixecat sobre un peu i normalment dues nanses horitzontals disposades simètricament.
El kalathos (del grec κάλαθος, ‘cistell’) va ser un dels elements de la cultura material més emprat en el món iber a partir del segle V aC. La tipologia ibera més emblemàtica s’anomena càlat iber tipus barret de copa i es remunta al segle III aC. Consistia en un recipient ceràmic d’emmagatzematge de productes com la mel o els fruits secs, àmpliament comercialitzats per tota la Mediterrània.
L’urna funerària o cinerària (del llatí cinis, -eris, ‘cendra’) era un vas ceràmic destinat a rebre les cendres resultants de la incineració del difunt. Dins la cultura material ibera va destacar la tipologia urna cinerària d’orelletes.
El perfeccionament de l’activitat metal·lúrgica del ferro va suposar un punt d’inflexió en la societat ibèrica. Un exemple el troben en la fabricació d’armes com les falcates (fig. 4). Aquesta espasa ibèrica d’època preromana és el resultat d’un disseny preconcebut, resistent i coherent. La forma corbada i asimètrica distribueix el pes per concentrar-hi la força del moviment. La fulla de doble tall li proporciona versatilitat i les esquerdes fetes a la fulla, a més de tenir valor estètic, serveixen per alleugerir-ne el pes sense disminuir-ne la resistència.
Una societat jerarquitzada
La societat ibera es trobava fortament jerarquitzada. A la base de la piràmide de poder se situava la proporció més gran d’habitants, que es dedicaven a l’agricultura, la ramaderia i l’artesanat. A la cúspide d’aquesta societat hi havia una elit guerrera que centralitzava el poder polític i proporcionava protecció a la resta de la població davant de possibles atacs exteriors. L’estatus privilegiat dels membres d’aquest grup era adscrit, és a dir, heretat i no adquirit en vida. Un personatge destacat és la princesa ibera Hilmice (segle III) de l’Oretania (la Manxa i Jaén), que es va casar amb el general cartaginès Anníbal com a aliança política entre Oretania i Cartago a l’inici de la Segona Guerra Púnica (fig. 5).
El tresor de Tivissa, descobert al jaciment iber de Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre) l’any 1927, és un reflex de la ritualitat del món iber. Es tracta del conjunt d’orfebreria més ben conservat del món iber i el componen disset peces de plata (segles IV-III aC). La funcionalitat d’aquesta vaixella de luxe s’engloba dins la litúrgia ibera del poble dels ilercavons. Una de les peces més emblemàtiques del conjunt és la pàtera del llop, un animal totèmic per als ibers (fig. 6).
El misteri de la llengua ibera
La llengua ibera és una llengua no indoeuropea que es va continuar parlant fins a l’època romana. Els experts apunten a l’existència d’una llengua vernacla ibera que presentaria variacions dialectals. Es tracta d’una escriptura semisil·làbica i semialfabètica. En altres paraules, del conjunt de signes, una part són sil·làbics, és a dir, representen síl·labes (ba, ta, ka, be, te, ke…), mentre que una altra part són alfabètics i representen un sol so: les vocals (a, e, i, o, u) i les diverses consonants (n, m, s, ś, l, r, à). Fins al moment s’ha pogut desxifrar la fonètica i s’ha identificat el sistema numeral, que coincidiria amb els numerals bascos. Això no obstant, la gramàtica i el significat de la llengua continuen sent un misteri. Un dels registres escrits que acostumen a conservar-se són les inscripcions en làmines metàl·liques de plom (fig. 7).
Baix Empordà (300-200 aC)
El ritual de la cremació
La ritualitat funerària ibera se sintetitzava en la pràctica de la cremació dels cossos i el posterior enterrament en urnes dins de fosses excavades al sòl (fig. 8).
En concret, els cossos dels difunts es cremaven sobre una pira de llenya amb les seves vestimentes i, en el cas dels guerrers, amb les seves armes, que sovint eren objecte d’inutilització. Per exemple, es descantellaven els fils de les falcates, es doblegaven les espases i s’aixafaven els cascs metàl·lics (fig. 9).
Un cop reduïts a cendres, els ossos es dipositaven en una urna funerària ceràmica, especialment la de tipologia urna d’orelletes.
Això no obstant, la societat ibera era de naturalesa jeràrquica i aquest fet es reflectia en la seva concepció de la mort. L’elit ibera s’hauria diferenciat de la resta pels enterraments de tipologia constructiva més complexa en necròpolis de tumults, evidenciant d’aquesta manera el seu estatus social dins la societat (fig. 10).
Els cranis clavats
Aquest ritual era una pràctica habitual entre els pobles gals mediterranis i les tribus ibèriques del nord de l’actual Catalunya. La recerca arqueològica apunta al fet que els cranis clavats pertanyerien als enemics vençuts i, per tant, simbolitzarien trofeus de guerra que els ibers exhibirien a les façanes i porxos de les cases (fig. 11). La pràctica ritual consistia a travessar el crani de l’individu amb un llarg clau de ferro des del front fins al forat occipital o foramen magnum, per penjar-lo d’un mur com a exhibició de poder.
La cultura celta, en contacte freqüent amb la ibera, també atorgava un alt pes simbòlic al cap, en considerar que representava “el tot per la part”. Emportar-se el cap del guerrer vençut en batalla era una eina de legitimació de poder. La violència era, doncs, inherent en aquests contextos, i s’hauria aplicat sense discriminacions de gènere. Un cas singular és el crani clavat corresponent a una dona d’entre 30 i 40 anys que es va descobrir l’any 1911 al jaciment de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet. Els investigadors del període destaquen el clima d’enfrontaments constants i de marginació que s’hauria viscut en aquesta societat passada.
El noi d’Indika
L’enfocament multiproxy, basat en proves de diagnosi per la imatge, reconstrucció 3D, proves bioarqueològiques, anàlisi d’ADN i un exhaustiu estudi antropològic, ha permès conèixer un individu iber de manera més exacta. Es tracta d’un jove d’entre 16 i 18 anys provinent d’Indika, el nom original del poblat iber d’Ullastret. Tenint en compte l’època i el context, el noi era un adult i, per tant, podia prendre part en les operacions bèl·liques. La reconstrucció facial va revelar dades com l’estatura, al voltant d’1,60 metres, la seva complexió magra, el color dels ulls verds o grisos, i el cabell castany clar. Tanmateix, s’ha pogut descobrir que patia cert grau de desnutrició, fet que evidencia la desigualtat social de la societat ibera. Ara bé, l’estat de desnutrició del jove posa de manifest una contradicció o, si més no, mostra un fenomen singular, atès que els guerrers provenien de les classes dominants, les quals no acostumaven a patir problemes d’infraalimentació.
Segons la investigació arqueològica, Indika va arribar a ser un nucli de poblament important, amb prop de 6.000 habitants en el moment de màxima esplendor (segle III aC). En aquell món nord-ibèric, només la Iltirta, actual Lleida, amb 10.000 habitants, superava el poder econòmic i demogràfic d’Indika.
BIBLIOGRAFIA
DE HOZ, J. (2010) Historia lingüística de la península ibérica en la Antigüedad. I: Preliminares y mundo meridional prerromano (vol. 1). Editorial CSIC-CSIC Press.
FERRER I JANÉ, J. (2018) L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques, p. 150-155.
SUBIRÀ, M.E., ROVIRA HORTALÀ, M.C. (2020) «Noves teories al voltant dels caps tallats ibers: les víctimes també eren dones». UAB divulga.
VEGA BLÁZQUEZ, M. (2008) «El rastro de Himilce». Actas I Congreso de Historia de Linares (Linares), p. 65-71. ISBN 9788469541296.
WEBGRAFIA
GEOPARQUE GRANADA (2021) Yacimiento Necrópolis de Tútugi (Galera) Disponible a: https://www.geoparquedegranada.com/localizaciones/yacimiento-necropolis-de-tutugi-galera/ [Access 17/12/2021]
MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA (2021) Ruta dels ibers. Disponible a:
http://www.rutadelsibers.cat/Jaciments/Castellet-de-Banyoles-Tivissa [Access 05/12/2021]
NATIONAL GEOGRAPHIC (2021) El misterio de una antigua lengua: La escritura de los iberos. Disponible a: https://historia.nationalgeographic.com.es/a/misterio-antigua-lengua-escritura-iberos_8742 [Access 15/12/2021]
