Antoni Palomo
Conservador
Museu d’Arqueologia de Catalunya
El Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva en el seu fons, i també n’exposa a les sales permanents de prehistòria, una col·lecció notable de grans làmines de sílex, que són la representació més sofisticada de talla lítica de tota la prehistòria de les nostres contrades.
El coneixement sobre com eren les eines de sílex del neolític final – calcolític al nord-est peninsular s’ha centrat tradicionalment en els estris localitzats en els contextos funeraris. Els jaciments d’hàbitat excavats a Catalunya continuen essent escassos, poc estudiats i amb un registre arqueològic desigual, en què les eines lítiques són en general poc nombroses. Sens cap dubte, l’element més singular fet de pedra tallada que es localitza generalment en els aixovars funeraris (a part de les puntes de fletxa) són làmines de sílex de mida gran, fetes a partir de roques silícies de procedència al·lòctona i produïdes amb tècniques molt sofisticades.
Els arqueòlegs de principis del segle XX ja van destacar la presència d’aquestes grans làmines i els van conferir una importància remarcable dins dels aixovars funeraris que excavaven. Pere Bosch Gimpera, l’any 1919, quan escriu sobre certs jaciments de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà) en parla (Bosch Gimpera, 1919, pàg. 78):«La cova del Pla de la Rabiosa, de Torroella de Montgrí, anomenada també cova de la Muntanya Gran, cova dels Ossos i cau de les Garrigues […], les troballes més típiques són tres ganivets de sílex que s’han perdut i dels quals només es conserven dibuixos. Els ganivets de sílex, per llurs dimensions (fins a 30 cm de llarg), es poden comparar …». Aquests gran ganivets de què parla Bosch Gimpera i avui desapareguts tenien unes dimensions més que notables i possiblement van ser les làmines més grans documentades a Catalunya, juntament amb una de localitzada al dolmen de la Serra de l’Arca (Aiguafreda) i que avui conserva el Museu Episcopal de Vic.
Per exemple, Lluís Pericot descriu les grans làmines en algunes de les seves publicacions de la manera següent (Pericot, 1950, pàg. 68): «…cuchillo de grandes dimensiones, de sílex veteado, de una perfección y hermosura notables». Aquesta descripció, amb una marcada connotació subjectiva en què l’arqueòleg gironí remarca la bellesa d’aquests tipus d’estris de sílex, la rebla el seu germà Joan Pericot quan descriu la troballa d’una gran làmina l’any 1923 al Tossal Gros de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà) (Pericot, 1986): «No sé per què, ni com, ni qui deixà aquella eina adormida quasi una eternitat, però confesso el plaer en desvetllar-la, tot pelant amb ella un magnífic préssec torroellenc».
El Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva en el seu fons, i també n’exposa a les sales permanents de prehistòria, una col·lecció notable de grans làmines de sílex. Aquests grans ganivets de sílex s’han recuperat en el transcurs de diverses excavacions arqueològiques des de principis del segle XX, com per exemple les conduïdes per l’Institut d’Estudis Catalans i dirigides per Pere Bosch Gimpera, i també d’altres desenvolupades en el marc de les activitats científiques dutes a terme pel Museu.
Al Museu es poden contemplar diverses grans làmines exposades en l’exposició permanent, que mostren una varietat formal que expressa les diverses tècniques i matèries primeres emprades, així com els usos que varen tenir aquests estris abans de dipositar-se com a elements d’acompanyament funerari.
En la vitrina 16 de la sala 3 del Museu, dedicada a la prehistòria recent des de l’inici del neolític, podem observar deu grans làmines procedents del jaciment funerari de la Bauma de la Sargantana (Oliola, Noguera), algunes de les quals assoleixen més de 200 mm de llargada. La major part d’aquests objectes presenten modificacions (retocs) fets per percussió, però també per pressió per conformar-ne la morfologia a l’ús destinat, que generalment era per segar (falçs). Aquest conjunt és de gran interès, atès que és del pocs conjunts documentats en una excavació que va emprar una metodologia d’excavació moderna, fet que va permetre relacionar-les amb un conjunt de 47 inhumats.
Si seguim la visita de les sales de prehistòria del MAC-Barcelona podem trobar, en la sala 4, dedicada al megalitisme, en les vitrines 2, 3 i 6, una sèrie de grans làmines provinents de diversos dòlmens de diferents contrades de la geografia catalana. En la vitrina 2 es presenta un magnífic conjunt que pertany a megàlits altempordanesos, com Cabana Arqueta (Espolla), Vinya del Rei (Vilajuïga), Fontanilles (Sant Climent Sescebes) i el grup de làmines de la Vinya de Can Marès (Port de la Selva), de la qual es té poca informació sobre el context de troballa. Entre aquestes làmines podem destacar la gran làmina localitzada al dolmen de Cabana Arqueta durant els treballs duts a terme per Pere Bosch Gimpera i un joveníssim Lluís Pericot a inicis de juny de 1920. Aquesta làmina va ser publicada poc després en els anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans (1923) pels arqueòlegs abans citats i va ser descrita de la manera següent: “Un formós ganivet de sílex de color vermellós-groguenc molt ben tallat i amb retocs a ambdós talls (llargada màxima 23 centímetres; amplada màxima 3,2 i gruixària 0,3”. Molts anys després vam tenir la fortuna de poder-la estudiar i vam arribar a la conclusió que es tracta d’un veritable punyal, atesa la forma apuntada i el fet que possiblement havia dut un mànec avui desaparegut. Sabem que aquesta eina es va utilitzar per treballar alguna matèria vegetal i també per tallar carn (Palomo, 2012).
Finalment, en la sala 5 podem observar, en la vitrina 4 dedicada a les sepultures alternatives coetànies del megàlits, un conjunt de làmines provinents de la Cova de Can Sant Vicenç (Sant Julià de Ramis), on s’exposen sis grans làmines. Aquesta cova, de la mateixa manera que els dòlmens, es va utilitzar com a espai funerari múltiple i s’hi van dipositar diversos cossos amb elements d’acompanyament com ceràmiques, puntes de fletxa i objectes d’ornament.
Les grans làmines de sílex són presents en la forquilla cronològica que abasta des de mitjan del quart mil·lenni cal. BC fins a mitjan del tercer (el neolític final – calcolític). Aquest període ha estat definit tradicionalment pels canvis en l’esfera de l’organització social, que es veuen reflectits en el ritual funerari i en els patrons d’assentament. A més a més, es produeixen altres fenòmens que han contribuït a caracteritzar el període a Catalunya: la finalització de la circulació de la variscita de les mines de Can Tintorer (Gavà, el Baix Llobregat) i, pel que fa a la gestió dels recursos lítics, la desaparició de l’explotació del sílex melat provinent de la Provença francesa. D’altra banda, es documenten els primeres assajos d’una metal·lúrgia incipient, que podem constatar a la Bauma de la Sargantana, per exemple.
Però, què són les grans làmines?
Les grans làmines s’han interpretat tradicionalment com a elements d’aixovar que no s’havien fet servir. Els estudis funcionals efectuats els darrers anys han desmentit aquesta interpretació induïda i han permès evidenciar que la majoria es van utilitzar per a diverses funcions, entre les quals destaca, sense cap mena de dubte, l’ús com a estri de sega o falç.
A Catalunya es coneixen més de cinquanta jaciments sepulcrals, entre els quals hi ha tant sepulcres megalítics com cavitats, en què apareixen grans làmines de sílex. La major part d’aquests jaciments estan datats relativament entre finals del quart mil·lenni i finals del tercer mil·lenni cal. BC. A partir de la recerca bibliogràfica, hem documentat l’existència de més de tres-centes grans làmines. D’aquestes, fins al moment, n’hem analitzat pràcticament cent cinquanta de dotze jaciments diferents.
L’anàlisi de la matèria primera d’aquestes grans làmines ha permès esbossar de forma preliminar, fins al moment, dues grans litologies:
— Matèries provinents d’un aprovisionament d’àmbit forà, com poden ser sílex evaporítics i altres roques silícies amb textures megacristal·lines. Aquests tipus de roques estan presents en les comarques meridionals de Catalunya, en el domini geològic de la conca de l’Ebre.
— Matèries obtingudes d’un aprovisionament a gran distància. Són sílexs de textura bàsicament granular, de mida microcristal·lina o criptocristal·lina. La major part d’aquestes làmines mostren estructures bandejades de coloració marró, conseqüència de formacions carbonatades relictes. La seva procedència s’emmarcaria en el domini de la conca de l’Ebre, dins del que a Catalunya anomenem sector central o unitats similars en diferents punts del Midi francès.
Les grans làmines del nord-est peninsular es caracteritzen per un ús majoritari de sílexs bandejats, tal com es fa referència ja des de les primeres publicacions. Aquests sílexs poden provenir de la conca de l’Ebre o del Midi francès. El 77 % de les grans làmines analitzades es poden incloure dins d’aquestes varietats, fet que ens planteja l’existència d’unes xarxes d’intercanvi, que en alguns casos superen els 300 km.
Si prenem les distàncies teòriques des de l’àrea d’aprovisionament del sílex i de producció de les grans làmines en dues zones com són l’Empordà i la Conca de Barberà es poden plantejar diverses hipòtesis:
Sílexs de la conca de l’Ebre
- 300 km fins a un punt central de l’Empordà, que s’assolirien emprant una ruta nord-sud fins a la costa i, després, passant per la depressió prelitoral catalana.
- 75 km fins a la comarca de la Conca de Barberà, utilitzant una ruta oest-est.
Sílexs del Midi francès, conca de Folcalquier, Provença
- 400 km fins a un punt central de l’Empordà, emprant una ruta teòrica que segueix la vall del Roine i voreja les planes costaneres fins al Rosselló, passant per Banyuls o el Boló, fins a la plana empordanesa.
- 650 km fins a la Conca del Barberà, emprant una ruta que passa per la vall del Roine i voreja les planes costaneres fins al Rosselló, passant per Banyuls o el Boló, i la depressió prelitoral fins al Tarragonès i després sud-nord.
L’anàlisi d’aquestes grans làmines evidencia que van ser produïdes mitjançant diverses tècniques, algunes d’inèdites en la prehistòria del nord-est peninsular. Aquestes làmines eren tallades en tallers i es distribuïen mitjançant àmplies xarxes, tal com hem explicat anteriorment.
Les primeres dades semblen demostrar que la percussió indirecta és la tècnica més utilitzada, tot i que també es documenta la pressió reforçada amb punta orgànica i metàl·lica.
La percussió indirecta és una tècnica de talla ben coneguda al principat des del neolític antic (Palomo, 2012) per fer produccions de làmines que generalment no superen el 100 mm de llargada. Malgrat això, és a partir del neolític final que aquesta tècnica es desenvolupa a bona part d’Europa i especialment en els indrets productors on el sílex de bona qualitat es presenta en volums de mida gran (per exemple, Andalusia, Gran Pressigny, Apt-Folcalquier). La tècnica de percussió indirecta es caracteritza per l’ús d’un element intermediari, fet generalment de banya de cérvol, que s’utilitza a modus d’escarpra o punter. L’ús d’aquesta tècnica permet augmentar la precisió de la percussió, que es pot fer amb pesades masses de fusta, cosa que origina una gran força dirigida en un punt molt precís.
L’altra tècnica constatada en la producció de les grans làmines documentades a Catalunya és la que s’anomena de pressió reforçada o amb palanca. Aquesta tècnica permet imprimir una força que pot arribar a més de 400 kg/cm2 i generar làmines quepoden superar en escreix els 350 mm, de gran amplada i d’una gran regularitat. La punta amb la qual s’exerceix la pressió en les làmines estudiades a Catalunya és orgànica (possiblement de banya de cérvol), excepte una que seria de coure (https://vimeo.com/178391132).
Conclusions
L’ús d’aquestes tècniques són la representació més sofisticada de talla lítica de tota la prehistòria del sud d’Europa, on s’han documentat diversos centres de producció de grans làmines i des dels quals es distribuïen sovint a distàncies molt grans. Catalunya es pot considerar com una zona receptora de grans làmines, de la mateixa manera que altres zones de la península Ibèrica.
A mitjan tercer mil·lenni cal. BC, s’observa un canvi profund en la gestió dels recursos lítics tallats, no només a Catalunya, sinó a tot Europa. S’evidencia la finalització de la importació de productes singulars, com les grans làmines, per part de zones receptores, com el nord-est peninsular, i l’extinció de l’activitat dels centres productors europeus o peninsulars (Andalusia, Gran Pressigny, Apt-Folcalquier). Les acaballes de la producció i distribució de les grans làmines coincideixen amb el desenvolupament del fenomen campaniforme, aparentment sense grans làmines, però sí amb nombroses puntes de fletxa, estris d’arquer (braçalets d’arquer) i produccions metàl·liques.
Aquesta situació no només es documenta en l’àmbit funerari, sinó també en els contextos d’hàbitat, en els quals, a finals del tercer mil·lenni cal. BC i a principis del segon, es constata una pèrdua de la tradició tècnica de la talla lítica, desapareix pràcticament la talla de làmines i es produeix un augment de les ascles.
La presència d’aliatges binaris de bronze de qualitat i la diversificació de l’utillatge metàl·lic fan disminuir la necessitat d’obtenir béns de producció lítics tallats i reorganitzen les necessitats de les comunitats cap a la captació de recursos minerals metàl·lics, de productes acabats i dels coneixements tècnics inherents a la metal·lúrgia. En conclusió, s’esdevé una definició nova de les xarxes d’intercanvis de les comunitats de l’edat del bronze.
Bibliografia
Bosch Gimpera, P., Pericot, L. 1923. Excavació de sepulcres megalítics. Els sepulcres megalítics de l’alt Empordà, Anuari MCMXV-XX, 481-491.
Bosch Gimpera, P. 1919. Prehistòria catalana, Enciclopèdia Catalana, vol. XVI, Editorial Catalana, S.A.
Palomo, A. 2012. Tecnologia lítica i de la fusta de la prehistòria recent al nord-est peninsular, tesi doctoral inèdita UAB.
Pericot, L. 1950. Los sepulcros megaliticos catalanes y la cultura pirenaica, CSIC-Instituto de Estudios Pirenaicos, Monografías, Prehistoira y Arqueología 4, 273 pàg., Barcelona.
Pericot, J. 1986. Un record de Pere Bosch Gimpera des de Torroella, Llibre de Festa Major, Museu del Montgrí i del Baix Ter, Torroella de Montgrí, 1-5.
