La moneda eclesial. Pellofes i ploms

Àngels Casanovas i Romeu
Conservadora MAC

El Museu d’Arqueologia de Catalunya disposa d’una petita col·lecció de diverses procedències. Aquest tipus de moneda eclesiàstica alternativa estigué en funcionament entre els segles XIV i XIX

Introducció

Les pellofes i els ploms eclesiàstics són elements paramonetals que es desenvoluparen en el si de l’església catalana i mallorquina exclusivament per al seu ús intern. Es tractava d’elements equivalents a moneda menuda, que servia per pagar els emoluments als capellans, preveres i canonges després de cada ofici fet, i que, en general, es bescanviaven per moneda de curs legal a finals de cada mes. Així, en acabar cada ofici el “bosser” o persona encarregada de custodiar les pellofes en una bossa, generalment de pell, repartia entre els assistents la gratificació corresponent.

La funció de les pellofes i els ploms era la mateixa en un territori que en un altre: el control d’assistència als actes religiosos i la seva remuneració. Però, en canvi, es diferencien per la seva tècnica de fabricació i pels materials. Si a Catalunya la tècnica de fabricació era l’encuny directe a martell o amb premsa, a Mallorca es practicava la fosa mitjançant motlles bivalves. Aquesta diferència també s’aprecia en els materials, llaunes o llautó en el cas de Catalunya, i un aliatge de plom i estany a Mallorca.

La variabilitat de tipologies iconogràfiques és ben àmplia, ja que cada seu o parròquia disposava de la seva pròpia iconografia, sovint associada a la seva advocació.

Per la seva relativa insignificança no havia cridat l’atenció dels investigadors fins a la dècada dels vuitanta del segle passat. Amb tot, Botet i Sisó (1909-1910) a inicis del segle XX ja s’hi havia fixat i n’havia donat una primera definició: una pellofa és un signe de valor, “plome, pellofes o pellerofes, encunyades també per diverses localitats ab igual objecte, però amb molta més freqüència per entitats i corporacions religioses o civils pera llur us exclusiu y pera majos conveniència de determinats serveys propis de les mateixes”. Botet i Sisó prossegueix parlant del valor que els era atribuït: “tots aquests signes de valor tenen de comú l’esser canviables ab altres valors, no per llur real o propi, sinó pel que se li dóna ja per convenció expressa o tàcita, ja per autoritat competent que respon de llur cambi ab moneda pròpiament dita”.

A partir de la dècada dels anys vuitanta, gràcies als estudis empresos per Miquel Crusafont, que recollien els treballs previs de J. A Bonet i Bofill, es començaran a classificar i a estudiar, cosa que portarà a treure del seu anonimat les col·leccions de museus i parròquies conservades i oblidades en els armaris de sagristies. Avui dia diversos especialistes han tractat el tema, que fins i tot va merèixer el 2014 un curs monogràfic al Gabinet Numismàtic de Catalunya. Ara ens proposem fer una petita aportació amb la documentació i els exemplars que es conserven al MAC.

Notícies sobre les pellofes i ploms a l’Arxiu del MAC

Si bé hem esmentat que l’estudi científic és relativament modern, no podem dir el mateix de l’interès dels col·leccionistes. És justament per aquest interès que es formaren diverses col·leccions que més tard ingressaren d’una manera o altra al Gabinet Numismàtic de Catalunya. Un d’aquests col·leccionistes fou Josep Colominas Roca (1883-1858), arqueòleg autodidacta que treballà sota la direcció de Pere Bosch Gimpera al Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Més tard, amb la creació del Museu d’Arqueologia l’any 1932, passà a formar part de la seva plantilla i es mantingué al seu lloc de treball durant la Guerra Civil i la postguerra fins a la seva jubilació.

Colominas era un home de camp que desenvolupà una important tasca arreu de tots els territoris de parla catalana, amb campanyes d’excavació tant a Catalunya com, sobretot, a les illes Balears i a Alacant. De fet, aquesta tasca investigadora la compatibilitzà, especialment en els moments econòmicament més durs, amb una activitat privada de compravenda d’antiguitats a través d’una botiga anomenada La Sagristia. Efectivament, Colominas s’hi dedicà durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, quan la Diputació deixà d’aportar subvencions a l’Institut d’Estudis Catalans, i també durant la postguerra, un cop readmès al Museu després d’un expedient de depuració però amb una important retallada de drets. Tanmateix, la xarxa que havia anat teixint en tots els territoris on havia excavat el convertiren en l’home ideal, també per al nou director franquista, Martín Almagro, i per a determinats prohoms barcelonins, com Miquel Mateu, per aconseguir objectes de col·lecció.

Però Colominas també era un enamorat del folklore i la cultura tradicional i popular. Això el portà a iniciar una notable col·lecció d’auques i goigs, afinitat que compartia amb Joan Amades i amb Pau Vila. A partir de la postguerra, també començà una col·lecció de pellofes que avui constitueixen un gruix important del fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

L’any 2012 la família Colominas-Rubiralta feu donació del fons documental i d’alguns materials arqueològics que encara conservava al domicili familiar. Això ens ha permès rastrejar un tast d’aquesta afició, ja que, barrejada entre materials arqueològics, aparegué una única pellofa, que constituí el primer exemplar de la col·lecció del MAC.

Més tard, el 2020, es materialitzà la donació de la família de Josep de C. Serra Ràfols, en què documentàrem un petit grup de pellofes de Barcelona pertanyents a parròquies i a la Seu.

Tot plegat ens animà a fer una petita cerca en el fons documental de Josep Colominas per tal de rastrejar algun indici de com es formà la seva col·lecció i de donar a conèixer el petit contingent que ara conserva el MAC.

El fons conté una part d’epistolari que ens hem dedicat a llegir, intuint que les relacions interpersonals que havia desenvolupat serien molt probablement l’origen de la seva col·lecció. La lectura no ens ha decebut pas, malgrat les escasses referències. En una carta sense datar emesa per Josep Maria Pau Soler escriu que li envia per classificar monedes i “tantos de cor”, aquests darrers de Porqueres i d’altres de Banyoles; a la missiva li prega el retorn de la moneda romana de Banyoles, ja que formava part del fons del Museu. L’any 1945, Rafael Subirana Ollé, persona vinculada a l’arqueologia i al Museu d’Història de Sabadell i fill d’Esparraguera, li comunica per carta que complint el seu encàrrec, va anar a fer una visita al senyor rector d’Olesa de Montserrat i que sortosament, en un racó de la Rectoria, n’havia trobat deu exemplars que els regalava. Per una altra missiva, tramesa el gener de 1948 per l’historiador igualadí Joan Mercader i Riba (1917-1989), podem saber que li fa arribar una col·lecció de monedes eclesiàstiques procedents de la comunitat de Santa Maria d’Igualada i aplegades pel també membre del Centre d’Estudis Comarcals Pau Llacuna i Alemany. La darrera carta que hem recollit és del Museu Arqueològic de Girona, datada de 1943, on s’havien preocupat d’anar a la catedral a preguntar pel significat de l’àliga que decorava els seus “tantos de cor”; pel que diu la carta l’interlocutor a la catedral va ser el doctor Morera que, malgrat que no en sabia exactament l’origen i que l’atribuïa a una mera distinció de les altres esglésies, aporta la dada interessant que a la catedral conservaven els encunys per fer aquestes impressions; a la carta l’informant també esmenta que havia anat infructuosament a Sant Fèlix, on no conservaven res. D’altres missives van resultar totalment estèrils, el 19 de març 1941 Josep Maria Pons Guri (1909-2005), jurista i arxiver d’Arenys de Mar, li comunica que no hi ha notícies de “tantos de cor” a les parròquies d’Arenys.

Crida l’atenció la denominació “tantos de cor” que apareix a dues de les cartes. “Tanto” és un castellanisme que té l’accepció de fitxa per calcular, i definir-lo com “de cor” fa referència al fet que la distribució de les pellofes es feia al cor i que a més anava acompanyada d’un cerimonial, del qual ens ha quedat algun testimoni documental. En aquest sentit, és especialment il·lustratiu el document del segle XVII de Santa Maria del Pi a Barcelona, en què es descriu el moment litúrgic del repartiment i la manera de dur-lo a terme.

Un altre aspecte interessant és que d’altres persones havien començat la recol·lecció d’aquest tipus de peces, com és el cas d’Igualada. A banda d’aquesta dada, una petita fitxa que també es conserva al seu fons ens il·lustra la manera que tenia Colominas de documentar-les. Com a home metòdic que era, en feia una fitxa amb el nom del col·leccionista, a la qual enganxava un calc obtingut per fregament del paper amb un llapis tou per tal de fer sortir el relleu. L’única fitxa que conservem pertany a un exemplar de la Selva del Camp de la Col·lecció Billoldo (fig. 1). Suposem que devia fer una fitxa de cada una de les pellofes, malauradament només en conservem una, i sembla que no les va lliurar ni tan sols quan va vendre la seva col·lecció al MNAC, a la dècada dels anys cinquanta. En canvi, sabem que Colominas havia donat al Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona una part de la documentació que havia recollit sobre els plom de Mallorca. La tècnica de treure l’empremta probablement li estalviava de fer fotografies, una llàstima. En canvi, conservem diversos negatius de 9 x 12,5 cm de motlles de ploms mallorquins. Alguns corresponen a exemplars coneguts, com el de Sa Pobla, conservat al Museu Diocesà (fig. 2); el de parador desconegut de Sóller (fig. 3); un motlle probablement de Montuïri, ja que la iconografia coincideix amb els ploms conservats d’aquest municipi (fig.4); un altre motlle atribuïble a la parròquia de Campos (fig.5), i un darrer de Pollença que es conserva al MNAC-GNC 78131-N (fig. 6). La resta de negatius del fons Colominas estan pendents d’identificar, qüestió força difícil atès que els negatius no tenen cap referència i que l’angle de les fotografies no permet veure les valves i, en conseqüència, no es poden associar per iconografia a cap parròquia (fig. 7 a 10).

---

INVENTARI

Descripció de l’inventari

Les pellofes de la col·lecció Serra Ràfols

Inventari de la Col·lecció Colominas

BIBLIOGRAFIA

Crusafont, M. (1983), “Pellofes catalanes segons el recull de J. A. Bonet i Bofill”, Acta Numismàtica, 13, p. 189-223.

Crusafont, M. (1985), “Les pellofes de Barcelona segons el recull de J. A. Bonet”, Acta Numismàtica, 15, p. 239-260.

Crusafont, M. (1990), La moneda catalana local, Barcelona.

Estrada, A. (Coord.) (2014), Pellofes i ploms eclesiàstics. Un patrimoni numismàtic per descobrir, Barcelona.

---

[1] Agraïm l’ajut de la senyora Maria Clua, conservadora del Gabinet Numismàtic de Catalunya.