45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

Fent història del Museu. El cas d’Adela Ramon Lligué

De Barcelona a Ciutat de Mèxic. Una història d'exili, biblioteques, dones i museus

Àngels Casanovas
Conservadora del MAC

Agnès Lupión
Responsable d’Activitats del MAC


Amb motiu de l’exposició «Arqueologia a l’exili» que es va obrir al públic el mes d’abril de 2019, el Museu va fer una important tasca de buidatge d’arxius. La nostra intenció era, a banda d’explicar els esdeveniments i les vicissituds que van passar el patrimoni arqueològic i el Museu d’Arqueologia durant el conflicte, que l’exposició parlés de les persones que van fer possible el salvament i l’èxode de les col·leccions. Ens cridava l’atenció la pulcritud dels llistats dels objectes que havien de sortir cap a Agullana i les fotografies de persones que no teníem identificades. Un repàs a les nòmines ens va ajudar a descobrir Adela Ramon Lligué (Barcelona, 1901 – Mèxic, 198?), secretària de Pere Bosch Gimpera i bibliotecària. Li vàrem poder posar cara gràcies als expedients de la Universitat, que van fer possible identificar-la en una de les fotografies de persones desconegudes del nostre arxiu.

La seva trajectòria vital la va narrar ella mateixa en una entrevista feta per Marisol Alonso per a l’Instituto Nacional de Antropología e Historia de México, en col·laboració amb el Ministerio de Cultura l’any 1980. La seva història va quedar enregistrada al «Fondo de Historia oral. Refugiados españoles en México. Archivo de la Palabra». Ho hem enriquit amb les publicacions que el 2019 va fer l’Ateneo Español en México per commemorar el vuitantè aniversari de l’exili espanyol a Mèxic.

Disposar d’aquest enregistrament i conèixer la història d’una dona vinculada al Museu amb una vida tan interessant va lligar perfectament amb un dels projectes que l’Acció Cultural del Museu impulsa des de l’any 2018: «Petites històries, grans dones!». Aquest projecte neix en un moment en què tècniques de diferents museus de la ciutat de Barcelona discuteixen sobre la necessitat d’actualitzar discursos i d’incorporar la visió de gènere en els seus museus.

La necessitat d’explicar que les dones també formen part de la nostra societat i el paper actiu que han tingut al llarg de la història de cada una de les diferents àrees museístiques —l’art, l’arqueologia, les ciències, la història local (i nacional)— era quelcom que s’havia de treballar, sobretot per poder traslladar-ho així a la mainada de forma constructiva i inspiradora.

Així doncs, el projecte planteja la creació d’un cicle de contacontes destinat a públic familiar amb infants d’entre cinc i deu anys, que es du a terme els dissabtes i diumenges del mes de març (data escollida pel fet que el 8 de març és el Dia Internacional de les Dones Treballadores). En aquests contes (en la tercera i última edició, el conte estaria guionat i interpretat per Tramoia Produccions Culturals), s’explica la vida d’una dona vinculada a cada una de les nostres disciplines i, si pot ser, a una dona propera als museus.

En una primera edició participen en el projecte el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu del Disseny i el Museu Nacional d’Art de Catalunya; en la segona i tercera edició s’hi incorporen el Museu Picasso, la Fundació Miró, el Museu d’Història de Catalunya i els Museus d’Esplugues, amb la qual cosa sumen un total de nou museus amb històries per explicar.

A causa de la situació global a què ha portat la COVID-19, s’ha decidit crear un canal de YouTube amb els vídeos de totes i cada una d’aquestes inspiradores històries, entre les quals hi ha la de l’Adela: https://www.youtube.com/watch?v=eoDb1pgpipA

Adela Ramon Lligué neix a Barcelona el 17 de desembre de 1901. Els seus pares, Eugeni Ramon Falcó i Antònia Lligué Pagés, naturals de Barcelona i catòlics practicants, van enviar les seves filles, Adela, Sofia, Teresa i Hermínia, a estudiar a un col·legi de religioses. El pare tenia negocis d’exportació de fruits secs i va arribar a tenir una bona posició econòmica.

Adela estava destinada a seguir l’estela de moltes noies de famílies benestants. Després d’estudiar a les monges es va prometre, però la guerra del Marroc i l’episodi conegut com a desastre d’Annual, que tingué lloc el 22 de juliol de 1921 (gran derrota de l’exèrcit espanyol davant les tropes rifenyes conduïdes per Abd-el-Krim),  van provocar un gir de 180 graus a la seva vida, el seu promès va morir durant la contesa i Adela es replantejà el seu futur. Vuit anys més tard, va patir un nou revés familiar, la crisi de 1929 va arruïnar el seu pare, atès que va patir l’impagament d’un bon nombre de factures dels seus clients a l’estranger. Aquesta circumstància va fer decidir l’Adela a començar a treballar.

Després de diverses feines, el febrer de 1933 Adela i la seva germana Teresa entren a la Universitat com a administratives auxiliars de primera classe, feina depenent del Ministeri d’Instrucció Pública. Des de l’any 1931, la seva germana Sofia havia aconseguit la mateixa categoria, hi treballà almenys fins al 1937. Adela compagina les tasques de la Universitat amb la feina al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on havia començat el 28 de gener de 1933, sota les ordres de Pere Bosch Gimpera, director del Museu. Adela es convertirà en la seva secretària i en la bibliotecària adjunta del Museu, al costat de Mercè Muntanyola. Sofia, per la seva banda, també compaginarà la Universitat amb el Museu, on treballarà de mecanògrafa, i amb els seus estudis de música.

El tracte amb Bosch Gimpera i el tarannà didàctic del mestre animen Adela a entrar a la Universitat a estudiar Filosofia i Lletres; necessitava, però, el títol de Batxiller. Adela ja havia cursat les assignatures de batxiller a l’Institut de Tarragona, on havia ingressat el 1933 i havia estudiat fins el 1936. Amb tot, necessitava tenir el títol. En aquells moments els aspirants havien de passar un examen obligatori a l’Institut Balmes de Barcelona. Les matemàtiques se li resistien i finalment obtingué el títol el mes de febrer de 1937, signat pel mateix Pere Bosch Gimpera. Immediatament comença el curs acadèmic, ja en plena Guerra Civil, amb un cos de professors de luxe durant els dos cursos que es van poder impartir fins a la caiguda de Barcelona: Joaquim Xirau de Filosofia, Pompeu Fabra de Llengua catalana, Carles Riba de Llengua grega, Ferran Soldevila d’Història i Joaquim Balcells d’Història de l’Art, entre altres.

Mentrestant al Museu d’Arqueologia s’encarregava d’ajudar a empaquetar i de fer els llistats de tots els objectes que s’anaven embalant per salvar-los de les bombes, llistats que va haver de refer dos cops: el 1937 per posar els objectes més delicats a diversos refugis dins del mateix Museu, i un segon, el 1938, per preparar la sortida de les col·leccions cap al mas Parxés d’Agullana, amb la intenció de situar-les lluny de les bombes i preparar-ne l’eventual sortida a l’estranger.

La República també li va despertar la consciència política i el mes de gener de 1932 ingressà al partit Acció Catalana Republicana, al qual també pertanyia el seu pare i Pere Bosch Gimpera. Treballà activament pel partit i molt especialment durant la campanya de les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, justament les primeres eleccions en què les dones podien votar.

Les tropes de Franco van entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, la guerra no estava guanyada, però la caiguda de Barcelona decantà la balança inexorablement cap al bàndol franquista.

El pare, l’Eugeni, ja feia temps que preparava la fugida de la família de Barcelona, la seva significació política aconsellaven la sortida del país, ja que durant la guerra havia exercit de vocal del Consell Superior d’Agricultura de la Generalitat i era vicesecretari d’Acció Catalana Republicana.  La vida a Barcelona s’havia complicat molt a partir de 1938, el menjar era escàs i com a molt es podia aspirar, en el millor dels cassos, a un plat de llenties.

A més, un tràgic episodi marcà la família, el 18 de gener de 1938, una bomba esfondrà l’edifici on vivien una tieta,  germana del seu pare, i un cosí, que moriren aquell dia. Uns dies més tard, el 24 de gener de 1939 la família Ramon surt de Barcelona en un cotxe compartit cap a Figueres i fan nit a Girona, on tota la família ha de compartir un sol llit. A Figueres no van aconseguir cap llit i d’allí van haver d’anar a peu fins a la Jonquera. L’aviació franquista bombardejava els camins constantment i per protegir-se de la metralla es refugiaven sota els arbres i, tapats amb una manta, dormien al ras. A la frontera els esperaven —a ells i a tots els refugiats— les tropes senegaleses de l’exercit francès, que els desposseïren de tot el que portaven. Seguiren a peu fins a Perpinyà. El seu pare havia aconseguit passaports per a tota la família i això els evità d’entrar en els camps de concentració preparats precipitadament pel govern francès a les platges d’Argelès. Malauradament, la fonda de Perpinyà que el seu pare coneixia estava plena d’espanyols, cosa que els obligà a seguir fins a Salses, on trobaren allotjament en una fonda. Finalment s’instal·laren a Sête, a la Quai Aspirant Herbé número 16.

Les relacions d’Adela amb la Generalitat i el seu bon coneixement de francès i alemany li facilitaren una feina a Perpinyà, a les oficines d’ajut als refugiats que la Generalitat havia muntat. La seva tasca era buscar als camps de concentració les persones que podien ser rescatades, i preparar els papers que els havien de facilitar sortir de França. Allí va estar treballant fins a finals de maig de 1939. Mentre els seu pare s’encarregava de posar-se en contacte amb tots els seus antics clients i altres contactes dels anys en què tenia el negoci d’exportació per preparar la sortida de França. Amb diners manllevats de tota la família, intentà que els acollissin a diversos països: els  Estats Units, l’Argentina i Cuba, però no els van admetre. Finalment, va ser Mèxic el seu destí definitiu.

Després d’un viatge en tren des de Perpinyà arribaren a Bordeus i embarcaren al port de Pouillac el 12 de juny de 1939 a bord de l’Ipanema, un vaixell francès que normalment transportava bestiar des de França fins a Algèria. L’Ipanema havia estat noliejat per la SERE, organisme creat pel Govern de la República sota l’òrbita de Juan Negrín per ajudar els refugiats a França a sortir del país. El viatge va ser molt accidentat; el vaixell trencà l’hèlice i hagué de fer estada a l’illa de la Martinica, encara colònia francesa en aquell moment. Durant la travessa menjaven i dormiren a la coberta unes dues mil persones; el mes que estigueren varats a la Martinica s’improvisaren a les bodegues lliteres de dos o tres pisos, homes i dones separats. Adela recorda aquella estada a la Martinica amb autèntic espant: la calor era tan insuportable que les patates amb què els alimentaven arribaven de la cuina, després de bullir-les, ja fetes malbé.

De la travessa de l’Ipanema en tenim recollits altres testimonis, en part gràcies als més de vint periodistes que hi viatjaven com a exiliats i que s’encarregaren de l’edició en ciclostil d’una publicació titulada Ipanema. Diario de a bordo. Per la publicació i pels llistats oficials sabem que els viatgers de l’Ipanema eren 998, i no els dos mil que recordava Adela. La publicació tenia nombroses seccions que donaven informació pràctica i general; entrevistaven el capità, Monsieur Marot, sobre les derrotes que seguien, i s’hi poden llegir mil anècdotes, inclosa la transformació de la coberta en un autèntic campament, ja que la majoria de viatgers preferien dormir a coberta en lloc de fer-ho a la calorosa i ofegadora bodega. Quan albiraren Veracruz, el capità va ordenar que es desmuntés el campament i que tots els matalassos i llençols tornessin a les bodegues. Calia fer bona impressió, en arribar a Mèxic. Sobre l’estada a la Martinica —que a Adela se li va fer molt llarga—, el diari dona fe que en realitat va ser d’una setmana, durant la qual podien baixar del vaixell, però no sortir del port. Alguns testimonis enriqueixen el relat explicant que els habitants de la Martinica els oferien tota mena de fruites exòtiques que la majoria no havia vist mai.

Vaixell Ipanema

Entraren a Mèxic per Veracruz, on arribaren el 7 de juliol de 1939, i es desplaçaren en tren fins a ciutat de Mèxic. Allí els conduïren a un refugi par a espanyols situat al Paseo de la Reforma i els donaven 1,50 pesos per comprar el que necessitaven. A Mèxic Adela es va espavilar, volia continuar els estudis d’arqueologia i buscava la manera de guanyar-se la vida i d’acabar la carrera. Només arribar va anar d’oient a la càtedra d’Història impartida per Alberto García-Granados, a la Universitad Nacional Autónoma de México. A Mèxic, el seu pare ja no va poder treballar, era massa gran, tenia 67 anys, igual que la seva mare, que no havia treballat mai i estava delicada. De manera que les tres germanes —Sofía s’havia quedat a França, i no va arribar fins un any més tard— eren les que havien de mantenir tota la família.

Adela va començar a treballar com a bibliotecària a l’Instituto Politécnico Nacional, una institució creada l’any 1936 per Lázaro Cárdenas del Río, l’aleshores president de la República. La seva experiència a Barcelona li va obrir les portes. Al mateix temps impartia classes particulars de francès als estudiants de medicina (el francès va ser la llengua diplomàtica i vehicular per a molts estudis superiors fins que el final de la Segona Guerra Mundial, amb l’emergència dels Estats Units com a potència mundial, el va escombrar per ser substituït per l’anglès). Tan bon punt li van convalidar els estudis que ja havia fet a Barcelona, acabà la carrera d’Antropologia (a Mèxic era així com es definia l’arqueologia) al mateix Instituto Politécnico Nacional, que li havia donat facilitats per poder pagar la matrícula quan tingués diners, cosa que a la Universitat no se li permetia. El 1941 tornà a tenir contacte amb Pere Bosch Gimpera, que el març d’aquell mateix any havia arribat també exiliat a Mèxic i exercia de professor a la Universitat, i col·laborà amb ell en alguna ocasió.

L’ajut per entrar a estudiar al Politécnico Nacional, així com per entrar-hi a treballar, va venir de la mà de Daniel Rubín de la Borbolla, impulsor i primer director de l’Escuela Nacional de Antropología, i cap del Departament d’Antropologia del Museo Nacional. A l’Escuela Nacional de Antropología va coincidir amb altres catalans, com Raimon Galí (Barcelona, 1917-2005), fill del pedagog Alexandre Galí, que hi cursà els seus estudis entre 1940 i 1944, i que col·laborà en revistes d’exiliats Full Català i Quaderns de l’exili. Galí va tornar a Catalunya el 1948.

Adela va continuar treballant al Politécnico fins a l’any 1942, quan l’Escuela Nacional de Antropología es trasllada al Museo Nacional de Antropologia, a l’antiga casa de la Moneda. A Adela li va tocar de fer el trasllat de tota la Biblioteca a la nova seu. En acabar la carrera, l’any 1945, va recaure en ella una nova responsabilitat, seria l’encarregada de catalogar totes les col·leccions del magatzem del Museu, que estaven totalment desordenades. Hi va estar treballant fins a l’any 1971, en què es va jubilar.

Malgrat aquesta dedicació, al Museu també va tenir una important activitat docent. A les vuit del matí impartia classes de castellà a l’Escuela Comercial i també era professora de l’Escola de Bibliotecàries i de la Universidad Femenina de México, fundada el 1943, una institució que es preocupava per l’ensenyament superior de les dones en uns temps en què no hi tenien accés.

No sabem quan va morir Adela Ramon. La darrera notícia que en tenim és de l’any 1980, per l’entrevista esmentada a l’inici que li van fer el 25 de febrer. Ja jubilada seguia activa catalogant la Biblioteca de l’Orfeó Català de Mèxic.

D’aquells anys de la Catalunya Republicana, el Museu conserva dues fotografies més de les dones que hi treballaven, una pensem que pot correspondre a Sofia Ramon, mentre que l’altra és de Mercè Muntanyola.