Els dos salvaments de la pedra del Perolet

Jordi Principal
Conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya

---

Aquell dimarts del final de juny del 1937 havien marxat molt d’hora de Manresa. En Lluís Rubiralta, assegut al seient del copilot, estava pensarós, encara amb son i una mica cansat. En Juan conduïa el camionet i la resta de la colla ocupava l’espai de càrrega del darrere. Aquell mes només havien fet un parell de sortides, a Vilanova de Meià i a Àger, d’on havien recuperat restes dels arxius parroquials, objectes religiosos i peces d’art gòtiques i barroques. I tampoc gaires més al maig, quan per primer cop havien anat al Pallars i a la Noguera. El mes de maig l’havia passat, de fet, ocupat en el muntatge del nou Museu de Manresa, a la Cova, condicionant els espais i la disposició de les obres, pensant què volien mostrar i explicar. Josep Colomines i la gent del Museu d’Arqueologia de Catalunya els havien ajudat molt. La feina, malgrat l’esforç i els entrebancs polítics, havia estat molt enriquidora i agradable, però sobretot prometedora. Amb tot, de cap manera volia abandonar el comissariat que exercia des de la tardor del 1936 per a la recuperació del patrimoni.

D’altra banda, aquell fals descans li havia anat bé per planificar les noves sortides del grup, i discutir-les amb en Colomines. I avui havia decidit tornar al Pallars. Les carreteres i els camins no eren gaire bons més enllà dels que portaven als nuclis importants. Tot semblava estar prou tranquil, ja que el front de guerra era lluny i no gaire actiu, i la ressaca dels fets de maig havia ja passat. Tanmateix, l’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat i el de Negrín començava a ser preocupant.

Així doncs, va decidir tirar endavant la idea que ja barrinava de feia temps.

Unes setmanes abans, li havia vingut a la memòria un vell article d’en Joan Roig, publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya anys enrere sobre el relat d’unes excursions a la Conca de Meià. S’hi parlava, entre altres coses, d’un santuari regentat pels monjos premonstratesos de Sta. Maria de Bellpuig de les Avellanes, anomenat de la Mare de Déu de Bonrepòs. Era un priorat del famós monestir on, abans de la desamortització, hi residien sempre un o més canonges de Bellpuig, que tenien cura de les possessions pròpies del priorat i de la parròquia de Montodó. En Roig descrivia en l’article una talla romànica de la Mare de Déu que es trobava al santuari; però també s’hi conservava una inscripció romana, segurament un cip. Aquesta inscripció havia cridat tant l’atenció de l’erudit P. Pasqual, el més famós dels abats il·lustrats de Bellpuig després del P. Caresmar, que fins i tot n’havia escrit un tractat.

De fet, en Lluís recordà l’article d’en Roig en arribar-li la notícia que l’Ajuntament de Toló havia demanat legalitzar l’apropiació de la finca de Bonrepòs que el Comitè Antifeixista del poble havia dut a terme feia un any. Així, semblava prou justificat comprovar l’existència i l’estat de totes dues obres. Sentia també curiositat per aquesta estranya combinació d’elements… Va decidir, doncs, que el viatge bé pagava la pena.

En arribar a Toló i donar-se a conèixer, no van tenir cap problema perquè des de l’Ajuntament se’ls autoritzés a pujar a Bonrepòs. Encara que ja els van advertir que no seria fàcil, i que potser no hi trobarien gaire res. De fet, a l’església de Sant Salvador, al poble mateix, no van recuperar-hi res de valor, tret de restes de l’arxiu parroquial.

El tram de camí que de la carretera de Comiols pujava fins al santuari, malgrat ser prou pla, no era transitable per al camionet. El van deixar al voral, amb un home de guàrdia, i van fer a peu el trajecte. En arribar a Bonrepòs, en Lluís va comprovar que la finca era tal com en Roig la descrivia en l’article, una gran masia envoltada d’una roureda, amb la petita església, clarament d’una nau.

Els va rebre el masover que els va oferir aigua, vi i una mica de pa amb formatge. Asseguts al menjador, on encara es podien veure alguns ornaments heràldics de guix al sostre, els va explicar, tot lamentant-se amargament, que els refugiats de guerra que l’ajuntament havia acollit ocupaven bona part de l’espai de la masia, que cada cop era més difícil fer la seva feina, i que havia de tenir cura i vigilar que no fessin cap malifeta. No n’estava content, malgrat estiguessin ocupats amb l’explotació del bosc, i també amb els conreus. I que a l’església no hi trobarien res, que la imatge de la Mare de Déu havia desaparegut quan els del Comitè i altres milicians forasters havien vingut a prendre possessió de la finca.

Tot i així, en Lluís va demanar-li de veure l’església. Ja que no podria recuperar la Mare de Déu romànica, almenys ho provaria amb la inscripció romana. El masover els hi acompanyà. No semblava estar en gaire bon estat: la porta malmesa i escapçada, l’interior fosc i brut, amb restes de taulons trencats pel terra, signes clars d’haver estat remenada. De nou, va recordar les paraules d’en Roig, que la presentava com un espai pobre i senzill. En Lluís mirava la volta de canó lleugerament apuntada, les parets encara amb restes de l’enlluït emblanquinat i rematades per cornises motllurades, de guix. El presbiteri era petit, l’absis amb la finestra estreta i allargassada, i just davant hi havia un petit podi, ara buit, sobre el qual s’hi hauria alçat la imatge de la Mare de Déu. Per un moment va provar d’imaginar com podria haver estat tot allò en temps dels monjos de Bellpuig, durant els segles XVI, XVII i XVIII, quan el priorat de Bonrepòs tenia renom, i les seves celebracions i romeries eren referència a la comarca. I com la decadència i la guerra l’havien colpejat sense pietat…

De sobte, la inscripció romana li va venir al cap. On era? El masover li va assenyalar un racó fosc de la banda de migdia de la nau. Els milicians la van moure, i fins i tot la van tombar per veure si tenia cap amagatall o altres cares amb signes, però al final no els va semblar gaire interessant i la van deixar allà. El masover li va dir també que abans estava encastada en un dels costats de la porta, i quan un entrava a l’església era el primer que s’hi veia. Però que ningú no entenia què deia, que estava escrita en la llengua dels antics romans, la de dir missa. Que en Gironella, l’antic amo, li havia dit que, en un dels costats, s’hi contava la vida d’un soldat romà d’Isona, molt important, i que en l’altre, la història de com un dels monjos del santuari havia pujat la pedra, amb penes i treballs, fins aquí, des del lloc on l’havia trobada, perquè no es fes malbé.

Allí estava. Va encendre un llum portàtil que duia al sarró i la va examinar. Efectivament semblava un cip massís. L’havien tombat i una de les inscripcions, de cara amunt, era del tot visible. Va posar el llum sobre la superfície i va netejar amb la mà la pols que la cobria. Dalt de tot, al començament, va llegir la paraula VIATOR, solitària i escrita en lletra més gran; va provar de resseguir el text, fet amb lletres senzilles i regulars però elegants. No va entendre-hi gran cosa… Fins que va arribar al que semblava una data, M·DCC·LXXXIII, és a dir, 1783. Era la inscripció del monjo que havia portat la pedra fins a Bonrepòs.

Va explorar els altres dos costats. Al de la dreta va trobar-hi la inscripció romana: emmarcada en un rectangle motllurat, s’hi distingien les lletres i les paraules, molt ben fetes, que anaven perdent grandària progressivament a mesura que el text avançava. Va provar també de llegir-la, però era difícil: un angle estava escantonat, algunes parts repicades i en d’altres la pressió d’un estri pesant havia malmès el text, ja d’antic. Amb tot, va ser capaç de llegir el nom de la capçalera: L·EMILIO·L·F·GAL·PATERNO… Més a baix va distingir el nom TRAIANO, i encara més a baix, va llegir DACIA. Luci Emili Patern, l’emperador Trajà, les llunyanes i feréstegues terres de Dàcia…

Va dir al masover que se l’enduien. Va sortir i va cridar la resta de la colla, que s’havia dispersat: uns la feien petar amb un parell de refugiats, que, encuriosits, s’hi havien apropat; d’altres fumaven sota un roure… Els va dir que haurien de traginar una pedra pesada, que potser no en serien prou per baixar-la a pes fins al camió, però que igualment havien de fer-ho… Va ser en Juan que, sense pensar-s’ho dos cops, s’adreçà al masover.

La pedra pesava molt. Amb cordes, tot fent-la lliscar pel terra amb una manta, la van treure de l’església. Amb unes palanques i les cordes la van anar alçant sobre un llit de taulons de fusta, fins que van poder-la carregar al petit carro que en Juan havia aconseguit que el masover els deixés. L’operació va ser seguida per un grapat de canalla del grup de refugiats, enjogassada amb tot aquell estrany moviment. Fins i tot, alguns dels homes amb qui havien estat parlant abans, els ajudaren. S’acomiadaren del masover, i van baixar cap a la carretera amb el carro tibat per un matxo.

Un cop carregada la pedra al camionet, en Juan va pujar de nou a Bonrepòs a tornar el carro i el matxo. La resta de la colla descansava a la vora de la carretera, a l’ombra.

En Lluís, assegut de nou al seient de copilot, va pensar que l’endemà al matí, des de Manresa, trucaria a en Colomines per notificar-li la troballa. De ben segur que la pedra li interessaria. Va alçar la vista cap al camí: s’imaginava el monjo del santuari fent just el contrari del que ells acabaven de fer. Era prou curiós: aquell monjo i ells, moguts per la mateixa idea, pel mateix sentiment, havien traginat la pedra per salvar-la, però seguint camins inversos… Es va prometre que si al llarg de les properes setmanes tenia una estona lliure provaria d’esbrinar qui era aquest monjo.

Llavors, del sarró, va agafar la llibreteta que feia servir de dietari i amb un llapis va apuntar-hi: “BONREPÒS, 29 de juny de 1937. 1 sipu romà”.

*          *          *

En Jaume hi donava voltes feia dies, però fins avui no s’havia decidit a fer el pas. De fet, en Josep, des que havia estat escollit abat, amb prou feines havia baixat de Bonrepòs, ja que volia deixar-ho tot en ordre per quan el nou prior fos nomenat, i així presentar-li l’estat de les possessions de manera clara. Tampoc ell havia tingut ocasió de pujar a Bonrepòs: la lectura dels tractats de numismàtica que recentment havia adquirit a Cervera el tenia molt capficat, i havia començat a escriure un petit treball sobre algunes de les peces del seu monetari. Però avui en Josep era de nou al monestir i segurament podria parlar-hi.

Ja feia temps que es coneixien, i la seva amistat s’havia anat enfortint amb el pas dels anys. Tots dos sentien gran curiositat i interès per l’antiguitat, per l’estudi dels temps pretèrits, però sobretot pels antics romans. A més, una idea compartida els motivava i els unia molt més en aquesta seva passió: l’adquisició i estudi d’objectes, d’estris i de peces fetes pels antics, des d’inscripcions o terrissa fins a monedes… Perquè eren una font inesgotable de nous coneixements, més fins i tot, en alguns casos, que els mateixos llibres o tractats… I aquests objectes els envoltaven, eren per tot arreu, perquè ells mateixos vivien allà on els antics romans havien viscut! Només calia trobar-los, recuperar-los, estudiar-los i conservar-los.

Aquesta tasca no era pas fàcil. Anys enrere, en Josep, en Pere Joan Vergés i ell mateix, havien emprès un viatge de recerca i estudi per les terres del Priorat de Meià per tal de documentar les antigues restes del temps dels romans i dels gots que s’hi conservaven. El prior Manuel Abad, en el seu afany d’escriure una història general del priorat, li havia encarregat la realització d’un tractat sobre aquest tema, i havia pensat que la millor manera per documentar-se era veure les antiguitats directament i en el seu lloc, més enllà del que els llibres poguessin dir. No li va costar gaire convèncer en Josep perquè l’acompanyés. Ni tampoc a en Pere Joan, rector de Covet i amic d’en Josep, apassionat com ells de l’antiguitat.

El viatge havia estat una experiència molt enriquidora: havien gaudit del camp, de la muntanya, dels petits llogarets… Havien descobert i estudiat edificis, inscripcions, restes… I fins i tot recuperat i conservat estris i andròmines que els mateixos pagesos i vilatans els havien donat. Va ser llavors que, per primera vegada, en Jaume s’havia animat, mogut per l’afany de les noves descobertes, a fer excavacions per recuperar objectes. No esperava que aquests assajos fossin comparables a allò que es feia a Herculà i a Pompeia des que uns trenta anys enrere, el rei Carles, llavors de les Dues Sicílies i ara d’Espanya, n’hagués iniciat les excavacions. Però va pensar que a la mateixa Isona o al seu entorn, com que havia estat una antiga ciutat romana, les possibilitats de fer troballes interessants, sobretot inscripcions, eren prou encoratjadores. Així li feren creure algunes inscripcions que certs personatges isonecs li havien ensenyat, recuperades als camps de conreu o durant l’execució d’obres en les seves propietats. Va demanar els permisos preceptius al amos dels terrenys on volia excavar. Alguns li foren denegats. Però tot i que finalment va poder fer treballs en un parell de llocs del mateix poble, els resultats no van ser els esperats: terrissa trencada, ossos, alguna moneda, parets malgirbades d’antigues construccions que la terra deixava al descobert… Però cap escultura, ni mosaic, ni inscripció, ni pedra escrita. Tampoc els manobres que va llogar li posaren les coses fàcils amb les seves exigències, i fins i tot burles… En conclusió, aconseguir nous elements i evidències per als seus estudis mitjançant les excavacions no era una tasca senzilla, i tampoc semblava que aquestes garantissin resultats satisfactoris.

Amb tot, feia ja ben bé més de deu anys, poc després d’aquell viatge erudit, en Josep li havia regalat unes quantes peces, fruit precisament d’una excavació: advertit per un pagès de la troballa, en uns seus terrenys prop d’Isona, d’un parell d’esquelets enterrats amb gots de terrissa i algun estri de ferro rovellat, en Josep havia anat a mirar-s’ho. Eren tombes d’una antic cementiri romà. Va recuperar-ne el que va poder, i ajudat per un parell de mossos, fins i tot va acabar d’excavar una altra tomba que s’entreveia al tros. Bona part de les troballes van quedar a Bonrepòs, però va donar les peces que considerà més precioses i delicades a en Jaume perquè les incorporés a la col·lecció d’antiguitats que anava reunint a la sala gran de les seves estances, a Bellpuig.

De fet, allò que en Jaume volia proposar-li avui era una mena de reconeixement i al mateix temps de compensació, i rescabalar així una mala experiència que en Josep havia tingut precisament durant una altra sortida per recuperar antiguitats.

La història havia anat així: en Pere Joan va descobrir que a la petita esglesiola de Sant Feliu, a la caseria del Perolet, hi havia una inscripció romana que s’havia usat com a base d’altar i anà a explicar-ho a en Josep. De feia temps que Sant Feliu amenaçava ruïna, i ja no s’hi oficiava. Si les parets o el sostre s’acabaven esfondrant, molt probablement la inscripció que, per la descripció que en Pere Joan en feia, podria ser un pedestal o un cip, es perdria o es destruiria. En Josep anà personalment a comprovar-ho.

Sant Feliu era petita: un oratori de nau estreta en molt mal estat. Més que un lloc de culte semblava un magatzem de fòtils, rebutjos i rampoines, ple de brutícia. Lleugerament arraconat, contra la paret de ponent, hi havia un bloc de pedra, dret, massís i ben escairat; damunt hi tenia una menjadora de galliner trencada per un costat. Malgrat la poca llum que entrava de fora, s’hi distingien unes lletres en un dels costats. Allò havia de ser la inscripció romana. Va netejar amb la mà la pols que la cobria. Emmarcada en un rectangle motllurat, s’hi distingien les lletres i les paraules, molt ben fetes, que anaven perdent grandària progressivament a mesura que el text avançava. Va provar també de llegir-la, però era difícil: un angle estava escantonat, algunes parts repicades i en d’altres la pressió d’un estri pesant havia malmès el text, ja d’antic. Amb tot, va ser capaç de llegir el nom de la capçalera: L·EMILIO·L·F·GAL·PATERNO… Més a baix va distingir el nom TRAIANO, i encara més a baix, va llegir DACIA. Luci Emili Patern, l’emperador Trajà, les llunyanes i feréstegues terres de Dàcia…

Va dir-li a l’Isidro Perolet que, si no tenia cap inconvenient, s’enduria la pedra. L’altre li va dir que fes com més li plagués, que no en feia res d’aquell trast, que feia més nosa que servei. Però que ja s’ho faria ell tot sol per treure la peça d’allà i endur-se-la a Bonrepòs. No va poder convèncer cap mosso de la contrada perquè l’ajudés. És més, alguns li’n feren befa: per què volia carregar i endur-se una pedra si de pedres n’hi havia arreu, i de més grans, de més maques i de millors? Tan important era? El prior no hi tocava… Ningú s’esllomaria per donar-li gust… Va ser la riota de la vall durant uns dies. Al final, amb un dels ragatxos que va fer venir de Bonrepòs, i un parell de traginers que, de pas per Covet, en Pere Joan havia convençut per fer els transport amb la promesa d’una generosa remuneració, es va poder carregar la pedra a un carro i traslladar-la amb penes i treballs fins a Bonrepòs. En Josep va pagar de la seva butxaca tota la despesa, que no fou poca.

De seguida va fer venir en Jaume del monestir perquè l’estudiés. I en va quedar fascinat: hi havia expressions, abreviacions i termes que reconeixia però que no eren ni freqüents ni gaire coneguts. Aquella inscripció podia ser el desllorigador d’algunes controvèrsies que enfrontaven diferents estudiosos. Una important font de coneixement que en Josep posava al seu abast! Va explorar-ne cada detall, cada lletra… En va fer dibuixos.

De nou a Bellpuig, no va parar fins que va tenir-ne l’estudi tancat, perfecte, sense fissures. Llavors va enviar cartes a en Pere Joan i a en Josep per convidar-los, una tarda de primavera, a les seves estances del monestir on, en privat, de manera exclusiva i amb certa solemnitat, els presentaria les conclusions del seu treball sobre la inscripció de l’insigne militar isonenc Luci Emili Patern.

Tot i així, i malgrat que l’operació havia estat un èxit, el record de la humiliació, del cost de tot plegat, encara planava sobre en Josep, que de vegades en feia esment quan parlaven tots dos amics. Per aquesta raó, en Jaume havia pensat de fer gravar una inscripció, ideada i escrita per ell, en un dels costats del cip, per tal de commemorar la gesta d’en Josep. Així, el seu nom quedaria per sempre unit al del gloriós Luci Emili Patern, i tothom coneixeria la història de qui va salvar aquell monument i com ho va fer. Havia fins i tot pensat que en comptes de tenir la pedra en un racó de l’església de Santa Maria, a Bonrepòs, calia posar-la just a l’entrada, en un dels laterals de la porta, perquè tothom la veiés només entrar-hi. El text que havia compost era aquest:

VIATOR·
QVI·ROM·MAIESTAT·
DIGNITATISQVE·NOBILIS
SIMO·MONVMENTO·OCV
LOS·PASSIS·HABETO·GRA
TES·D·IOSEPHO·PEI·BELLI
POD·CANON·ET·HVIVS·
ECCLESIAE·PER·TOTOS·
X·ET·VII·ANNOS·PRAEF·
QVOD·HANC·AEMILIAE·
GENT·SVPERSTITEM·
TABVLAM·AB·IMMINEN
TI·RVINA·VINDICA
TAM·SPECTANDAM·
TIBI·SERVAVIT·
ANNO·SALVT·
M·DCC·LXXXIII
AVT·PASQ·

Potser era un acte d’orgull i vanitat, però també de reconeixement i d’agraïment al seu amic, l’abat electe. Això sí, abans li volia demanar permís, volia tenir el seu consentiment. I estava segur que se’n sortiria.

*          *          *

Avui dia, podeu veure el pedestal amb les inscripcions de Luci Emili Patern i la dedicada per Jaume Pasqual a Josep Pey a la sala IMPERIVM de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Bibliografia

Memòries de Lluís Rubiralta. El salvament del patrimoni durant la guerra https://www.memoria.cat/lluis-rubiralta/

Roig, J., “Notes d’excursions per la Conca de Meià”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 342, 1923, pàg. 197-222.

Velasco, A., Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista a la Catalunya de la Il·lustració, Universitat de Lleida, Lleida, 2011.

Fabre, G., Mayer, M., Rodà, I., Inscriptions Romaines de Catalogne II. Lérida, De Boccard, París, 1985.