Ramon Coll (Museu Romà de Premià de Mar)
Agustín Gamarra (Gamigar)
Maria José García (Gamigar)
Rosario Navarro (Centre d’Estudis Martorellencs)
Marta Prevosti (ICAC)
Introducció
El mes de març de 1969, i com a conseqüència de les obres de construcció d’un bloc de pisos en el que avui és el número 231 del carrer Gran Via de Lluís Companys de Premià de Mar, es van descobrir de manera fortuïta les restes d’una gran sala residencial d’una vil·la romana, pavimentada amb un ric mosaic policrom. Es tracta d’una aula de recepció, possiblement un triclinium o menjador de la casa.
Un dels promotors de l’obra, Enric Bardina Torroja, va reaccionar de forma cívica i va alertar de la troballa els responsables de l’aleshores Museu Arqueològic de Barcelona, una actitud ben lloable i poc habitual en aquella època. Això va permetre dur a terme una ràpida intervenció científica, dirigida per Ricard Batista.
En arribar els arqueòlegs, trobaren el mosaic ja destapat, sense els estrats superiors que l’havien cobert. Pogueren documentar les restes d’una habitació de 8,20 per 5,32 m, que estava pavimentada amb un mosaic, malmès en algunes parts, que representava diversos motius geomètrics policroms.
Per tal de salvaguardar el mosaic, els tècnics arqueòlegs el van desmuntar per peces i se l’endugueren al Museu Arqueològic. Sota el mosaic, es va poder documentar l’existència de cinc dipòsits per a líquids (fig. 1). Els tres centrals mesuraven 1,37 m de profunditat per 0,60 m d’amplada interna i 2,26 m d’amplada total. Les parets tenien un gruix de 0,45 m. N’hi havia dos de comunicats per la part alta, possiblement per fer de sobreeixidor. Com a curiositat es pogueren observar les marques deixades per les sandàlies clavetejades (caligae) dels seus constructors damunt del recobriment de morter de calç de les parets (fig. 2).
Anàlisi i estudi preliminar del mosaic
El mosaic romà de Premià de Mar formava part del conjunt noble de la vil·la de Gran Via – Can Ferrerons, segurament al costat d’altres de fragmentats, no conservats, segons indicis orals reiterats pels veïns de la zona.
Pavimentava una habitació rectangular (8,20 m x 5,30 m), en rigor formada per dos tapissos tessel·lats, juxtaposats en T, successius en el temps, però de cronologia baiximperial (segles IV-V dC). El més gran (6,40 m x 5,32 m), de caràcter geomètric, T1, inclou un quadre central o pseudoemblema. El més petit (5,30 m x 1,80 m), de tipus vegetal, T2, es nodreix de dues corones de llorer alineades. Mentre que en el tapís geomètric els colors dominants són els càlids –gamma de vermells i de grocs– en material petri/marmori; en el vegetal són els freds –blaus i verds–, a part del groc, en diversa graduació tonal, els que més destaquen, en servir-se de la pasta vítria. En tots dos casos s’utilitzen el blanc, el negre i el gris (fig. 4).
Com es veurà més endavant, en parlar de la conservació-restauració, la superfície musiva estava afectada per diverses llacunes, antigues i contemporànies a la data de la troballa, per la qual cosa l’anàlisi que aquí efectuem és limitat, i preliminar, atès que el mosaic es troba en curs d’estudi. En general, es pot dir que la mà d’obra, pel que fa al paviment geomètric (T1), és de molt bona qualitat en la talla, en la disposició de les tessel·les i en la utilització d’ornaments complexos (com cadenetes, meandres i trenes), que busquen produir l’efecte de relleu tridimensional. En canvi, en el tapís vegetal (T2), malgrat la seva gran vistositat i contrast colorista, el treball és més bast o groller en contorns i distribució d’elements, com tiges i fulles.
Tapís 1. Octògons adjacents
Una cadeneta fraccionada voreja una composició múltiple d’octògons adjacents i quadrats sobre la punta. Aquesta composició musiva és dissenyada per un ribet doble negre entre sengles dobles blancs. Els octògons es distribueixen en doble renglera en els costats petits del rectangle (N i S), i en una sola en els llargs (E i O). Són emmarcats, alternativament, per trena policroma de dos caps i per sinusoide blanc, que acull ones dentades en colors.
A l’interior es repeteixen, sense seguir un ordre seqüencial o de simetria, tret dels angles del tapís, els motius següents:
1) Estrelles de sis puntes formades per dos triangles, definits per meandres fraccionats en oposició de colors i per trenes de dues cordes. A banda d’aparèixer a les cantonades, les estrelles es barregen aleatòriament amb la resta d’ornaments, i a més ocupen el nucli del pseudoemblema o quadre central.
2) Esparteria de cordes en blanc, negre i carmí, limitada a una forma quadrada central (fig. 5).
3) Floró de vuit folíols o fulles fusiformes, en tres colors.
4) Quadrat embotit, puntejat sobre la punta, rodejat de quatre segments de cercle en colors càlids. Aquest quadrat, situat al sud de l’habitació, no sabem si també es repetia, com la resta d’ornaments, perquè les llacunes afectaren el mosaic ja d’antic. Tret d’aquest últim element i del floró, que ressalten sobre el fons tessel·lat blanc, la resta ho fan sobre un fons densament puntejat, tessel·la a tessel·la, en blanc i negre. A diferència d’aquesta varietat decorativa dels octògons, els quadrats sobre la punta són definits per un filet dentat negre sobre blanc, i reblerts exclusivament per un nus de Salomó de color sobre fons blanc/negre.
El pseudoemblema central, un quadrat, molt fragmentat (2,34 m de costat), és vorejat per un meandre fraccionat. Acull un esquema a compàs, constituït per llaceries de tres vuits, dibuixades per trena de dos caps en color sobre fons negre. El nucli central o espai hexagonal curvilini està presidit per una estrella de sis puntes sobre fons puntejat, del tipus ja definit anteriorment, però més gran. Els intervals triangulars que origina el creuament dels trenats són decorats radialment, i de fora a dins, per fulles d’heura, tipus cordiforme, en vermell, de la base de les quals es bifurquen dues tiges, i per peltes negres de base triangular. A les cantonades o espais triangulars del pseudoemblema quadrat es torna a veure el meandre fraccionat. Del possible motiu que reblia aquest espai angular, espoliat d’antic, només se n’han conservat indicis que fan pensar en les tiges divergents que surten de les fulles d’heura, que decoren els interespais del nus de tres vuits, i així s’han restituït, en sentit reversible, en el nou suport.
Tapís 2. Corones de llorer
Tapís rectangular al N de l’habitació (5,32 m x 1,80 m), conformat per dos panells a est i oest (2,65 m x 1,80 m), i decorats cadascun per una corona de llorer policroma. Després de diversos ribets, en blanc i negre, una trena de dues cordes, d’estil similar però menys espessa que les del tapís precedent, voreja els angles exteriors de cada panell i envolta parcialment cada corona, atès que aquestes corones són tangents als límits longitudinals (N i S) del tapís. A l’interior de cada cantonada s’han traçat obliquament un segment de cercle i una fulla fusiforme, als dos costats de la qual brollen tiges, més o menys simètriques, poblades de fulles i de volutes. Les corones (de 1,32 m de diàmetre) emmarcades per ribets negres simples i blancs dobles estan constituïdes per fulles de llorer en rica policromia (blaus, verds i grocs) sobre fons vermell. El cercle interior o nucli, possiblement un motiu geomètric, està envoltat per cinta ondejada barbada de colors contrastats (fig. 6).
En aquesta anàlisi preliminar del mosaic de la vil·la de Gran Via – Can Ferrerons, podem destacar que la composició del tapís gran dels octògons (T1) compta amb una llarga història musiva per les diferents províncies romanes occidentals, inclosa Hispania, si bé sigui al Baix Imperi quan més abundi i fin s i tot arribi al segle V dC. El tema del pseudoemblema, l’entrellaç de tres vuits, va ser emprat més per cobrir superfícies musives que com a element ornamental. En aquest primer cas el veiem especialment als mosaics del nord d’Àfrica, des del segle III fins al IV, i als del sud-oest britànic.
Tot i que l’estil del tapís geomètric (T1) pot semblar aparentment més antic, defensem una cronologia baiximperial, dins el segle IV dC, basant-nos en l’estil, no sols perquè aquestes trames siguin llavors més freqüents, sinó per l’atapeïment que presenten una part dels octògons, en tenir reblert el fons amb un puntejat bicrom, com succeeix al voltant dels motius de les estrelles i de les esparteries. A part d’altres ornaments concrets, la conjugació de trenes i meandres fraccionats és també pròpia d’aquesta datació, com es comprova en mosaics d’Aquitània o de la Meseta castellana. Els motius que decoren els espais triangulars del quadre central, peltes i fulles d’heura, aquí apareixen aïllats i no es combinen, contraposats, en cinta onejada, com es veu en tants mosaics tardoromans. Però tampoc són excepcionals en aquesta situació, si tenim en compte part dels mosaics de les comarques lleidatanes o de Tarragona. A més, aquesta presència, individualitzada en color vermell i en negre, fàcil d’observar des de qualsevol angle del T1, havia d’oferir un sentit profilàctic o propiciador de la bona sort als habitants de la casa.
El tapís vegetal (T2) reprodueix alguns ornaments lineals que veiem al tapís geomètric, com l’ona sinusoidal en relleu o la trena de dues cordes. Poden semblar motius normals o senzills, però denoten que foren font d’inspiració voluntària quan s’engrandeix l’estança noble pel costat nord. Les corones de llorer, com les garlandes i altres elements vegetals (fig. 7), constitueixen una temàtica molt generalitzada en les ciutats i sobretot vil·les baiximperials, tant del nord d’Àfrica i d’Aquitània com de la península Ibèrica, des de la Meseta fins al nord-est, entre altres localitzacions. A Premià varia el model normal de corona, en no presentar els fons negre dentat o barbat, i ho fa de forma lliure sobre un fons vermell. A més, les fulles, que interpretem com de llorer, han perdut el grau d’esveltesa que les defineix com a tals i ni tan sols s’agrupen, com és habitual, en formació de tres o cinc. Segueixen línies irregulars que volen ser concèntriques. Si a tot això sumen el traçat poc hàbil i rígid de les tiges, volutes i fulles que surten dels angles interiors de cada panell, tenim com a resultat un estil molt tardà, que pot fixar-se des de la segona meitat del segle IV fins al començament del V dC.
En definitiva, el mosaic romà de Premià de Mar, ara sortosament retornat al seu lloc d’origen, permet constatar que en una mateixa estança varen conviure dos tapissos pavimentals ben diferents d’estil i autoria, l’un respectuós amb la geometria i el saber fer, l’altre més groller i d’accent més pictòric, però tots dos dins les modes de cada moment.
El procés de restauració del mosaic
Entre els mesos de novembre del 2020 i març del 2021 s’han dut a terme els treballs de conservació-restauració del mosaic de Premià de Mar, que han consistit a traspassar els fragments de mosaic sobre planxes de ciment armat a un nou suport lleuger, fer-ne la restauració integral i una nova presentació i posada en valor de la peça per al públic visitant.
Superfície original tractada: 21,95 m2. Superfície total exposada: 38,14 m2.
Estat de conservació
El principal problema que plantegen els fragments sobre planxes de ciment armat és la poca adherència de les tessel·les al morter i la complicada manipulació de les planxes atès el gran pes que tenen.
En alguns fragments encara es conserven les marques de la fragmentació seguint l’excel·lent plantejament de l’extracció dels anys seixanta; malauradament el traspàs a planxes de ciment no va ser tan acurat, i aquest fet determina i planteja multitud de problemes de conservació: absència d’ajustament entre plaques, esfondraments de zones de mosaic, esquerdes, deformacions de superfícies per arrugues a les teles d’extracció, pèrdues de tessel·les i pes excessiu.
La superfície del mosaic presenta concrecions de tota mena, com ara restes de la cola d’extracció i filtracions de ciment per damunt de les tessel·les. La fragilitat de les tessel·les de pasta vítria conservades al mosaic planteja la necessitat de fer-ne una consolidació prèvia abans d’iniciar els treballs d’eliminació de concrecions i restes de materials aliens adherits a la superfície original.
Els vint-i-tres fragments estan muntats sobre planxes de ciment de 8 cm de gruix, armat amb malles de ferro; les planxes es van fer directament damunt del revers dels fragments extrets.
Breu descripció dels materials constructius del mosaic
El mosaic està compost per tessel·les quadrangulars amb mides regulars d’entre 0,8 i 1 cm de costat, majoritàriament fetes de marbre de diferents colors: blanc, negre, groc i gris. També es conserven tessel·les de pasta vítria de colors molt vius a les trenes i motius circulars ornamentals de corones de fulles.
Les tessel·les estaven fixades al terra amb un morter molt ric en calç i pols de marbre o sorra de granulometria finíssima, d’entre 0,2 i 0,5 mm aproximadament.
Les restes del paviment romà de preparació base d’anivellament de la habitació, que hem pogut documentar durant la fase dels treballs d’eliminació de ciment, és molt dur i homogeni respecte de la composició. Aquest morter de calç presenta fragments regulars de ceràmica triturada amb molta homogeneïtat tant pel que fa a l’elaboració i com a la disposició en massa.
Procés de neteja
La primera neteja de la superfície ha estat bàsica per començar la documentació i també per detectar possibles problemes de conservació ocults, com zones de descohesió o exfoliacions de tessel·les, molt difícils de detectar en una visió general del mosaic.
Per dur a terme aquesta neteja s’han utilitzat diverses tècniques, segons les concrecions o els materials que calia eliminar damunt de les tessel·les. S’han fet neteges majoritàriament de tipus mecànic manual, amb bisturí, raspall, vibroincisor pneumàtic (fig. 8), microcisell pneumàtic, micromotor i escarpes de vídia, i també s’han fet neteges químiques en zones puntuals amb alcohol i acetona.
Ha resultat molt important la definició dels perímetres de l’opus tessellatum mitjançant l’eliminació del ciment immediat en les tessel·les de totes les vores dels fragments, ja que s’han pogut comprovar les filtracions del ciment que ocultaven tessel·les, i així finalitzar-ne la preparació òptima per començar el procés de presa d’imatges per a la infografia d’ortofotomapa i 3D.
Documentació dels fragments
Abans de la primera neteja es fan les fotos inicials, i el siglat de cadascun dels fragments. Per fer el seguiment i control de tots el processos, es crea per a cada fragment una fitxa que inclou la foto, la numeració, la seva ubicació dins el conjunt i la informació que es genera durant tots els processos fins a la seva adhesió al nou plafó lleuger.
A part d’obtenir una imatge ortogonal dels fragments i de posicionar-los amb molta precisió (seguint la documentació fotogràfica de l’excavació de l’any 1969), la infografia 3D permet tenir imatges tridimensionals d’alta definició de cadascun dels fragments i ens mostra les diferències de nivells, desgast, trencaments i deformacions de la superfície tessel·lada (fig. 9).
L’altra operació de documentació important per al desenvolupament dels treballs és la realització del calc 1:1 sobre làmina de polietilè transparent. El calc és, més que una documentació, una eina de treball que permet tenir la referència real física de les mesures de cada fragment, per comprovar deformacions o desplaçaments de grups de tessel·les durant els tractaments que s’han de realitzar als reversos dels fragments, i també és una eina imprescindible per preparar les noves planxes d’Aerolam®i durant l’operació d’adhesió dels fragments.
Consolidació de les tessel·les de pasta vítria
Durant el procés de neteja es documenta l’existència de tessel·les de pasta vítria de diferents colors. La fragilitat d’aquestes tessel·les aconsella fer-ne la consolidació amb Paraloid B-72 en solució de 10% en acetona, abans del procés d’engassat.
Hem pogut comprovar que el desgast en aquestes peces era notablement més gran a les zones centrals del mosaic que a les perimetrals. Per garantir la conservació d’aquestes zones es decideix no eliminar totalment el ciment del revers i només rebaixar-lo a 1 cm de gruix per tal de no afectar aquests materials fràgils.
Engasat per a l’eliminació del ciment armat
L’engasat amb teles de cotó i cola vinílica assegura que les tessel·les es mantindran en la seva disposició un cop comenci la retirada del ciment.
S’apliquen dues capes de gases de cotó mitjançant el solapament de retalls quadrangulars de 20 x 20 cm aproximadament fins a cobrir només la superfície de tessel·les. Un cop assecades les gases amb cola vinílica es giren els fragments damunt fustes llises i es comença a eliminar el ciment armat.
Extracció del ciment
S’inicia el procés d’extracció mecànica del ciment armat mitjançant una radial amb disc de diamant de 125 i 115 mm de diàmetre i escarpes de vídia.
El gruix del ciment tenia a l’interior fins a dues capes de malla metàl·lica. Els talls del ciment es fan en tires fines que, amb l’ajuda de l’escarpa, es van eliminant. Aquest procés s’ha de combinar amb una neteja continua per aspiració. Si en aquest procés es desprèn alguna tessel·la, es torna a ubicar en la seva posició enganxant-la amb la mateixa cola vinílica.
De manera gradual, es van fent talls a la planxa de ciment formant quadrats de 5 x 5 cm aproximadament per facilitar el despreniment del ciment mitjançant percussions laterals amb martell i escarpes de punta de vídia i aspiració de pols.
L’últim pas d’aquesta fase és regularitzar les restes dels morters originals de calç que esporàdicament encara es conservaven dins de les planxes de ciment. Hem pres mostres d’aquestes restes de morters per analitzar-les en un futur.
S’aprofita aquesta fase del procés per corregir les deformacions produïdes per les arrugues de les teles, esfondraments i separacions de plaques de grups de tessel·les que presentaven bona part dels fragments.
Anivellat amb morter lleuger
Un cop regularitzat el revers dels fragments i corregides les deformacions s’aplica el morter lleuger que hem elaborat amb sílice micronitzat, perlita i Paraloid® B-72 (fig. 11). Les proporcions de cadascun dels component s’han adaptat a les característiques pròpies d’aquest mosaic, i després de diverses proves s’aplica la formulació següent: 1 part de Paraloid® B-72 en solució del 20% en acetona + 3 parts de Perlita + 1,5 parts de sílice micronitzat CTS.
Aquest morter sintètic té la propietat de ser totalment reversible amb acetona i extremadament lleuger. Serveix per anivellar i regularitzar el gruix de 2 cm totals de tots els fragments que formaran el mosaic.
Damunt d’aquest morter s’aplica una malla de fibra de vidre de 0,5 X 0,5 cm de trama, amb resina epòxid (EPO 125 de CTS). Aquesta malla facilita la manipulació dels fragments durant les fases següents fins a l’adhesió del fragment a la posició definitiva.
Eliminació de gases
Les gases de cotó amb cola vinílica s’eliminen estovant-les amb aigua calenta i vapor d’aigua. En aquesta fase dels treballs s’aprofundeix en la neteja del mosaic, i es tornen a evidenciar detalls amb deficiències i zones desplaçades del seu lloc, que el sistema i el morter sintètic encara ens permeten corregir amb seguretat.
Posteriorment, es revisa cadascun dels fragments juntament amb els calcs i la documentació fins que es validen per a la seva adhesió.
Per les seves característiques formals i donats els fragments que tenim, es decideix presentar el mosaic en dos parts. La gran catifa de 515 cm x 666 cm, subdividida en nou plafons, i una part de 257 cm x 150 cm, que correspon als motius policroms ornamentals amb tessel·les de pasta vítria.
Preparació de planxes d’Aerolam®
Mitjançant l’ortofotomapa i la documentació aportada al projecte, hem determinat els nou fragments en què es podrien subdividir els 34 m2 de la part gran del mosaic.
Les línies d’unió entre els fragments segueixen les línies de la trama geomètrica en què es desenvolupa l’ornamentació perimetral que envolta l’emblema central quadrangular, amb l’objectiu de minimitzar la visió de les juntes un cop instal·lat el mosaic al Museu.
L’Aerolam® són planxes formades per niu d’abella d’alumini, fibres de vidre i resina epòxid. Les que s’han utilitzat en aquest treball són de 300 x 150 cm, i de 3 cm de gruix. Aquest material ens permet assolir grans dimensions de superfície expositiva rígida amb gran lleugeresa. Les planxes es retallen amb serra caladora i màquina multifunció, que actua per vibració amb fulles per metall. Es fan unions entre elles mitjançant barres de fibra de vidre de 19 mm de gruix i bandes de fibra de vidre adherides amb resina EPO 125 de CTS.
Adhesió dels fragments a l’Aerolam®
Damunt dels nou plafons amb la forma definitiva retallada, es plantegen els fragments que van a cadascun dels plafons, amb l’ajuda dels calcs en polietilè fets en la fase de documentació. Un cop determinada la seva posició exacta es marca el perímetre a l’Aerolam® i s’adhereix amb l’aplicació d’una resina epoxídica EPO 121 entre la làmina de fibra de vidre adherida al fragment i la superfície de l’Aerolam® (fig. 12).
Les alineacions del perímetre entre plafons i el posicionament dels fragments es realitzen dibuixant la trama regular quadrangular que organitza l’ornamentació geomètrica d’octògons i rombes.
Reintegració volumètrica de llacunes
Ja adherits tots els fragments a la posició espacial original, comencem a reintegrar els espais buits a cadascun dels plafons, amb el mateix morter sintètic lleuger utilitzat per anivellar. L’acabat superficial es fa amb una barreja de tres parts de sorra de sílice pura i una part de sorra de marbre, amb Paraloid®B-72 en solució del 15% com a aglutinant.
Aquests materials de reintegració busquen les mateixes qualitats de lleugeresa i facilitat de reversibilitat en què es basen els nous materials aportats al mosaic (fig. 13).
Reintegració cromàtica
El criteri de presentació del mosaic segueix la norma més estesa als tractaments expositius de mosaics, en què es proposa reproduir els motius geomètrics, repetitius, que completen les trames i connecten les línies que organitzen l’espai per facilitar la lectura global del mosaic. Aquesta lectura predomina dins el conjunt, però no oculta la realitat de la superfície real del mosaic que es conserva.
Respecte dels motius geomètrics ornamentals dels centres dels octògons que hem reproduït totalment en aquesta fase, es basen en la documentació arqueològica antiga prèvia a la seva extracció, ja que només teníem aquesta prova de la seva existència. Als octògons, on es desconeix el motiu ornamental que hi havia, es deixa en blanc, ja que la seva disposició original en la trama no segueix una pauta que es pugui arribar a interpretar com a reproduïble.
La reproducció dels motius es fa mitjançant veladures de color acrílic damunt de la superfície de sorres (fig. 14).
Muntatge per ajustar els plafons
Un cop plantejades totes les reintegracions als diferents plafons, es fa una presentació al taller de la totalitat de la superfície del mosaic en connexió (fig. 15).
Aquesta fase del treball és primordial per poder fer petits ajustament a les vores entre els plafons i fer les correccions necessàries en el desenvolupament del dibuix de la reintegració perimetral que envoltava el mosaic
Instal·lació al Museu
Un cop definit el disseny dels sistemes de subjecció del mosaic per exposar-lo, l’equip que realitza la museïtzació de l’espai Museu Romà de Can Ferrerons el construeix.
El faristol fet amb perfils en “H” de ferro paral·lels és un suport que permet desplaçar els grans plafons i accedir a les planxes d’Aerolam® per darrere per ajustar la posició i fixar els plafons al suport de forma provisional per al muntatge.
La instal·lació al faristol ha estat totalment manual, ja que els plafons permeten que es puguin manipular i es puguin fer moviments d’apropament fins a la seva posició definitiva (fig. 16).
L’ordre de muntatge específic dels nou plafons ha estat determinant per minimitzar els moviments dels plafons grans en un espai expositiu d’unes dimensions que en dificulten la maniobrabilitat.
Les incidències han estat mínimes i s’ha finalitzat la instal·lació amb el tancament de les juntes verticals entre els plafons més properes a la base, amb el mateix morter de sílice utilitzat per reintegració i anivellar llacunes (fig. 17 i 18).
Conclusions
El desenvolupament dels treballs ens ha permès copsar la gran qualitat d’execució d’aquest paviment de mosaic romà. La talla regular i sistemàtica de les tessel·les i la qualitat dels materials constructius ens indica l’alt nivell professional dels mestres mosaïcistes que el van construir.
Tanmateix, el disseny dels motius geomètrics que aconsegueix una gran complexitat només amb la combinació de tres colors, a banda del blanc i negre, també ens indica l’especialització del taller. L’emblema central amb les lleugeres alteracions de la pauta de color a les trenes, a les zones de creuament, ens indica el talent per voler donar efectes 3D al simple motiu geomètric representat.
Durant l’execució de cadascun dels processos, l’equip de restauració ha platejat millores continues per solucionar els problemes que s’han anat plantejant, sobretot a la fase d’eliminació de les gases per aconseguir la correcció de les deformacions de l’original, i a la fase d’adhesió i reintegració, la majoria relacionades amb les grans dimensions dels plafons.
Donada la quantitat de superfície que es conserva del mosaic i la seva posició espacial, considerem primordial per entendre la “catifa” ornamental fer la connexió de línies i la reproducció dels motius geomètrics amb el sistema esmentat anteriorment.
Aquest sistema de presentació és totalment reversible i transportable, i permet posar en valor aquest mosaic de grans dimensions per al gaudiment del visitant.
Les altres parts de la vil·la. L’edifici octogonal
Les parets de la sala noble de la vil·la que contenien el mosaic estaven construïdes mitjançant la tècnica de l’opus caementicium, és a dir, pedres petites i mitjanes lligades amb morter de calç, tot col·locat dins d’un encofrat. La part de fonaments era més ampla i sense allisar. La paret oest presentava una alçada considerable, mentre que les altres tres eren més baixes (fig. 19).
La troballa de març del 1969 va ser una de les notícies de l’any, de què es va fer ressò tot el poble. Premià de Mar va tenir, per primera vegada, consciència col·lectiva de posseir un passat romà (fig. 20).
A aquestes primeres evidències d’una vil·la romana a Premià de Mar en seguiren d’altres, ben a prop. Però els altres promotors no tingueren la sensibilitat d’Enric Bardina, ni tampoc la legislació arqueològica era aleshores suficient per protegir totes aquelles restes. Sigui com sigui, en el transcurs de la urbanització del sector es dugueren a terme diverses troballes pertanyents a la mateixa vil·la romana que foren destruïdes abans que es poguessin estudiar científicament, amb la qual cosa podem qualificar de dramàtica la pèrdua patrimonial patida entre les dècades de 1960 i 1980 en aquest sector.
L’any 1999 van començar les obres de construcció de dos col·lectors que passaven al llarg del carrer Jacint Verdaguer, és a dir, just per darrere de les troballes del 1969. Era una oportunitat magnífica per poder documentar part del jaciment, i no es va desaprofitar. Es va documentar un sector de la part productiva de la vil·la (pars frumentaria), que anava des de l’època d’August fins al segle V dC (fig. 21). L’any següent es descobria l’impressionant edifici octogonal de Can Ferrerons, amb una cronologia d’entre els segles V i VII dC. Dos anys després sortien a la llum les restes de la plaça Dr. Ferran, pertanyents a la part més antiga de la vil·la i relacionades amb una terrisseria que fabricava àmfores i altres atuells ceràmics, tot datat aproximadament entre el 75 aC i el 100 dC (fig. 22). El resultat de tot plegat és la constatació d’una vil·la romana a la qual calculem unes 5,5 hectàrees d’extensió, i que presenta una durada que va des dels volts del 75 aC fins cap al 650 dC. És a dir, uns 700 anys d’ocupació humana de la zona (fig. 23).
L’Ajuntament de Premià de Mar va condicionar l’edifici octogonal per a la visita pública (2015). A partir de l’any 2016, i gràcies a una subvenció dels fons FEDER de la Unió Europea, s’ha procedit a desenvolupar un ambiciós pla de revalorització d’aquest patrimoni, que ha inclòs la intervenció arqueològica destinada a descobrir aquelles àrees encara no excavades de l’edifici, tasca realitzada durant els anys 2018 i 2019, i que ha permès completar el dibuix de la planta. A més, han estat localitzades la porta original d’entrada a l’edifici i la cuina (culina, estança 12) pertanyent a la seva primera fase d’ocupació, en el segle V dC. Es tracta de dos elements clau per tal d’arribar a entendre l’evolució de l’edifici (fig. 24).
Una vegada acabades les excavacions arqueològiques s’ha iniciat la museïtzació d’aquest espai. El mosaic trobat l’any 1969 resulta una peça fonamental per contextualitzar la vil·la romana de la Gran Via – Can Ferrerons, i també per explicar l’edifici octogonal, per la qual cosa el MAC-Barcelona i l’Ajuntament de Premià de Mar han signat un conveni de cessió temporal d’aquesta peça, que ha estat estudiada, consolidada i restaurada mitjançant les tècniques més modernes, com hem llegit més amunt.
El renovat Museu Romà de Premià de Mar espera poder obrir les portes al públic en el transcurs de l’any 2021. Si Apol·lo i Esculapi ho permeten…
Bibliografia
Coll, R.; Prevosti, M.; Bagà, J. (2019): “L’edifici octogonal tardoantic de Can Ferrerons (Premià de Mar, El Maresme)”. In Maritima. 2n. Simposi sobre història, cultura i patrimoni del Maresme medieval. Masos, masies i bordes: activitats agràries i elements patrimonials (J. Graupera, ed.), p. 251-274. Vilassar de Dalt.
Gamarra Campuzano, A.; García Mulero, M.J. (1996): “Resinas sintéticas y cargas ligeras en el cambio de soporte y reintegración de mosaico. Mosaico romano. Thermalia. Caldes de Montbui (Barcelona)”. XI Congreso de Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Castelló, p. 851-856.
Navarro Sáez, R. (1999), “El territori i el món rural”. Estudis Monogràfics. Del Romà al Romànic, Història, Art i Cultura de la Tarraconense Mediterrània entre els segles IV i X. EC. Barcelona, p. 103-123.
Prevosti, M.; Coll, R. (en premsa): “L’edificio ottagonale tardoantico della villa della Gran Via – Can Ferrerons (Premià de Mar, Barcelona)”. III Convegno Internazionale del CISEM. Abitare nel Mediterraneo tardoantico (I. Baldini, A. Chavarria, C. Sfameni, G. Volpe, eds.). Bolonya, 28-31 d’octubre de 2019.
