45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

Un objecte arqueològic poc freqüent: la conservació i restauració d’un cistell del segle II dC del vaixell Aiguablava VII

Com s’aconsegueix extreure un material orgànic tan fràgil i conservar-lo un cop extret de l’aigua?

Rut Geli (CASC)
Cati Aguer (Restauradora CASC)


Localització i extracció

La peça procedeix del derelicte Aiguablava VII, ubicat a la cala d’Aiguablava (Begur, Baix Empordà), excavat pel MAC-CASC entre els anys 2013 i 2014. Es tracta d’un petit vaixell de carregament heterogeni, format per àmfores bètiques de salaó, àmfores gal·les de vi i tègules i ímbrex. Malauradament, no es conservava cap element de l’arquitectura naval. Els materials, tant del carregament com de la tripulació, permeten donar-hi una cronologia de finals del segle II dC.

Com a peces destacades, a part del cistell, també va aparèixer una copa de vidre, amb decoració de fils serpentejants, i un anell de bronze amb pasta de vidre amb la representació d’un guerrer, però que es trobava en molt mal estat de conservació.

Figura 3. Copa de vidre localitzada al derelicte Aiguablava VII
Copa de vidre localitzada al derelicte Aiguablava VII

El cistell està fet de fibres vegetals, amb mànec de fusta, tot i que aquest s’ha conservat parcialment. Tant l’interior com l’exterior està recobert per brea, segurament per conferir-hi impermeabilitat. Aquesta característica, unida al fet que no contenia res, ha portat a interpretar la peça com un element de buidatge de l’aigua del fons del vaixell.

Quan es va excavar s’hi va mantenir el contingut de sorra, ja que no se sabia què podia aparèixer a l’interior. L’extracció del jaciment es va fer emprant un metacrilat rectangular que es va clavar a la sorra per sota l’objecte arqueològic, per tal que servís de suport per poder desplaçar-lo en posició horitzontal, per col·locar-lo en una caixa de plàstic. Es va emplenar la caixa amb la mateixa sorra fina del costat i amb aigua de mar, ja que, tot i el bon estat de conservació que presentava en el medi aquàtic, es corria el risc que es desfés en l’extracció a la superfície i durant el transport.

D’aquesta manera es va preservar en tot moment la deshidratació i es va evitar el col·lapse de les fibres. Si l’extracció s’hagués fet sense prendre aquestes precaucions, s’hauria produït la pèrdua irreparable de l’objecte.

El conjunt es va portar al laboratori del MAC-CASC, especialitzat en la conservació de material arqueològic de procedència subaquàtica, ubicat a Girona, i es va dipositar en una nevera mentre s’esperava l’inici del procés de conservació-restauració (la baixa temperatura, 5°C, i l’absència de llum disminueixen la proliferació de microorganismes mentre el material està amarat d’aigua).

Conservació i restauració

Partíem d’un objecte amarat d’aigua i extremadament fràgil, i l’objectiu principal per a la seva conservació a temperatura i humitat ambient era assecar-lo.

Es va iniciar el tractament de conservació perl’eliminació de les sals solubles, procés que es va portar a terme conservant el contingut de sorra dins el cistell i dins la caixa de plàstic amb què s’havia extret. Es va anar substituint l’aigua de mar per aigua corrent i, a mesura que aquella s’evaporava (vigilant de conservar sempre la humitat del cistell amb l’ajuda de l’embolcall de sorra), s’anava reomplint amb més aigua. Aquest procés es va reproduir fins que l’aigua de la caixa va arribar al nivell de mircosiemens que conté l’aigua corrent de l’aixeta (aproximadament 350 µs/cm). El nivell de sals es va mesurar amb un conductímetre.

Figura 4. Lectura del nivell de sals en un dels dipòsits de dessalatge del laboratori del CASC amb el conductímetre
Lectura del nivell de sals en un dels dipòsits de dessalatge del laboratori del CASC amb el conductímetre

Acabat el dessalatge, es va submergir el cistell mantenint la sorra de l’interior en una cera hidrosoluble, el polietilenglicol (PEG) de pes molecular 4.000, durant un període de sis mesos i a una concentració determinada que es va anar incrementant (primer es va començar en un 20%, després es va passar a un 30% i es va acabar en un 35%). D’aquesta manera es va consolidar el conjunt, cistell i sorra.

Amb la peça consolidada es va tapar la part oberta de la caixa amb una planxa de polietilè (d’1 cm de gruix) i una tapa de fusta (feta amb tauler marí d’1 cm de gruix), que serviria també de suport. D’aquesta manera es va poder invertir la caixa de plàstic, però per poder desemmotllar-la sense que el contingut patís es va haver de serrar. Finalment el bloc de sorra embolcallant el cistell, en posició invertida, va quedar al descobert amb la base de fusta en un costat, i la base de metacrilat col·locada en l’excavació en l’altre. Aquest bloc es va emparedar a una caixa de fusta i es va introduir al congelador, on l’aigua del conjunt es va congelar en 24 hores.

Un cop congelada la peça es va iniciar el procés d’assecatge a través de la liofilització, que consisteix a congelar l’aigua continguda en l’objecte i introduir-lo dins del recinte tancat del liofilitzador, on es redueix la pressió per tal que l’aigua congelada sublimi, és a dir, passi de la fase sòlida a la fase gasosa sense passar per la líquida. Això permet conservar la forma de l’objecte en sec, sense malmetre’l.

Figura 5. Entrada de peces arqueològiques al recinte del liofilitzador al laboratori del CASC
Entrada de peces arqueològiques al recinte del liofilitzador al laboratori del CASC

Una vegada acabada la liofilització calia excavar el bloc de sorra per extreure’n el cistell. En primer lloc, es va extreure la caixa de fusta i tot seguit la sorra per la part exterior, amb l’ajuda d’eines punxants de fusta i metall. Un cop es va deixar la part posterior del cistell al descobert es va protegir amb film de plàstic transparent i se’n va fer un contramotlle d’escaiola, reforçat en forma de creu amb teixit de gasa per la base. Quan l’escaiola va estar del tot endurida, la peça estava perfectament protegida per poder-la manipular i girar per excavar-ne la part interior. Durant l’excavació de la base va aparèixer un fragment de fusta treballat, molt enganxat al fons per la brea que el recobria i que es va comprovar que no formava part del mànec del cistell. Cal remarcar que la brea recobria tant l’interior com l’exterior del cistell i segurament en bona part en va afavorir la conservació.

Una vegada excavat, malgrat haver estat sotmès al procés d’assecatge per liofilització, el cistell mantenia certa humitat, atès que es va conservar amb la sorra del jaciment. Va caldre sotmetre’l a una segona consolidació, aquest cop, per polvorització de PEG 4.000 al 30%. Finalitzat aquest procés, es va introduir novament dins el congelador i després es va tornar a liofilitzar per completar el procés d’assecatge.

Un cop acabat aquest segon assecat que assegurava la conservació de la peça es va procedir a restaurar-la. Primer es va retirar l’excés de PEG amb projecció d’aire calent amb una pistola Leister©, controlant la intensitat i la temperatura. Després es va fer la neteja mecànica de les restes de sorra (fortament adherida a la brea que recobria les fibres vegetals) amb pinzells i bisturí, sota la lupa de peu. Un cop enllestida aquesta neteja es va procedir a consolidar les esquerdes i petites pèrdues de matèria amb una massilla epoxídica (Balsite© W-K ). Per últim es va retocar aquesta reintegració amb pinzell i aquarel·les.

La peça, un cop acabat el procés de conservació i restauració, està preparada per ser exposada, i forma part del conjunt de peces de l’exposició temporal: “El temps de la memòria: 175 anys de museu de Sant Pere de Galligants”, que s’inaugurarà el 2020 al MAC Girona.