Bartomeu Mascaró Barceló
Periodista i actualment amb l’equip de comunicació del MAC
És dimarts a mig matí i a la segona sala de prehistòria el trànsit és intens. Per una banda, asseguts als bancs de fusta i en cadires plegables, hi ha un grup de la tercera edat. Per altra banda, caminant amb tot el silenci que es pot caminar als dotze o tretze anys, passa un grup d’escolars.
Entre les dues generacions hi ha l’educadora, a qui l’allau de joves ha enxampat amb la reproducció d’un crani mil·lenari a les mans. Per un moment, els més grans deixen de mirar la calavera i observen com passen, en una fila gairebé ordenada, els que podrien ser els seus nets.
El contrast, a banda de tendre, també podria semblar anecdòtic. Però, lluny d’això, reflecteix una part important del que és –i vol ser encara més– el Museu d’Arqueologia de Catalunya: un centre obert a tothom.
Aquesta obertura, sens dubte, implica moments conflictius. Vol dir eliminar barreres arquitectòniques, intel·lectuals i econòmiques… i qualsevol que hagi viscut unes obres sap que reformar una casa és aguantar un temps de pols i soroll. Però és l’única forma de tirar murs avall i fer l’espai més útil, més lluminós i més diàfan.
Els que caminen inquiets formen part dels prop de dotze mil alumnes que cada any recorren les sales, partint del passat remot en què les pedres s’esmolaven a cops i en direcció a un futur de comerciants i mercenaris, i estàtues de bronze i de marbre.
Els que seuen són un grup de gent gran amb Alzheimer, usuaris d’Apropa Cultura. La plataforma, que ha començat a treballar aquest 2022 amb el MAC, ofereix oci cultural a entitats que treballen amb persones en situació de vulnerabilitat. Enguany s’han fet les primeres col·laboracions a la seu de Barcelona i el “teva-meva” s’estendrà a la resta de seus durant el 2023.
L’arqueologia pot ser un immens catàleg d’objectes, una mescla fascinant de deixalles i relíquies, de tresors intactes i enderrocs. Però és, alhora, una forma d’explicar-nos a nosaltres mateixos: escollint què contem i com ho fem, on excavem i en quins objectes recolzem les nostres històries, ens anem definint a nosaltres mateixos.
Aquest és un dels motius pels quals el Museu d’Arqueologia de Catalunya vol estar obert, en el sentit més ampli del terme, a tants ciutadans i ciutadanes com li sigui possible. Ser espai comunitari, una àgora pública. No convidem a ningú a venir per veure un marbre fet malbé, ni una espasa doblegada en la derrota, ni una àncora que s’ha estat rovellant durant centennis al fons marí. Convidem a venir per “viure intensament una aventura de la intel·ligència i la sensibilitat, una història d’amor amb el patrimoni i la cultura”.
