Bartomeu Mascaró Barceló
Periodista i col·laborador de l’equip de comunicació del MAC
Als difunts se’ls col·locava una moneda dins la boca i a les embarcacions també trobem monedes votives sota el pal de la vela. Eren rituals per invocar la “bona sort”, per afavorir el bon viatge… restes d’una visió molt més màgica del món que la nostra, i que alguns objectes del museu ens conviden a rescatar.
Caront és el barquer encarregat de passar l’ànima dels difunts d’una banda a l’altra del riu Aqueront. El vell barbut i decrèpit cobra un peatge per creuar les aigües que separen el món dels vius del món dels morts. Per tal que pugui pagar el preu de la seva travessia i no quedi errant per la riba sense repòs, els grecs antics posen una moneda dins la boca del difunt en enterrar-lo.
Les aigües, tant les conegudes com les mitològiques, han estat sempre perilloses. La possibilitat i la por de naufragar està impresa en el relat dels navegants i tota ajuda per transitar-les ha estat benvinguda.
Un gest similar al de posar una moneda dins la boca s’observa en època romana: durant la construcció del vaixell, sota el pal de la vela es col·locava una moneda per invocar la bona sort; “invocar la bona sort”, val a dir, és una expressió poc concreta on caben totes les motivacions, els rituals i, en definitiva, l’imaginari, que desconeixem.
A l’exposició “Naufragis. Història submergida” hi ha un bon exemple d’aquestes marques que deixa la fe: es tracta d’una moneda votiva ibera, de bronze, erosionada i, en el seu moment, de poc valor econòmic, que es va trobar sota el pal major d’una nau de finals del segle I aC, enfonsada davant el Cap del Vol, al Port de la Selva (Alt Empordà).
Era una nau iberoromana, amb la quilla plana, preparada per navegar pels aiguamolls i les maresmes que abans proliferaven per les nostres costes. El paisatge també canvia, no ho oblidem, n’hi ha prou a pensar que a l’Estació de França, on ara circulen trens, s’han trobat restes de vaixells enfonsats.
La nau, imaginen els arqueòlegs, degué naufragar perquè va “embarcar-hi aigua”. A cent metres del cos s’ha trobat una àncora solitària i, amb la nau, una altra àncora, que no degueren tenir temps de llançar. La tempesta devia arrossegar-los cap a les roques. L’última esperança del vaixell, que es dirigia descontrolat cap als esculls, va ser tirar les àncores, fondejar.
En situacions tan crítiques, la darrera carta que podia salvar la nau era tirar les àncores i confiar que la frenessin abans de xocar; d’aquí, d’aquesta esperança in extremis, ve l’icònic tatuatge que adorna el braç de tants homes de mar. Un cop llançada la primera àncora, però, va “embarcar aigua” al vaixell i el pes el va enfonsar.
Dos mil·lennis després, els arqueòlegs del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) troben, sota el pal de la vela, la moneda ibera que havia de protegir-lo. No el va salvar aquest cop, però sembla que sí que ho va fer en altres viatges més afortunats: l’embarcació havia estat reparada en diverses ocasions.
L’exposició ens permet veure de prop i entendre aquesta petita moneda votiva, que tan fàcilment podria haver passat desapercebuda. Procedia de Bolskan, denominació ibera de l’actual Osca. Trobem, doncs, una nau d’època romana, fabricada a la costa catalana (que acabava de ser romanitzada), que alhora sembla que manté trets de construcció autòctona. En una exageració periodística, s’ha arribat a dir que la de Cap de Vol és l’última nau ibera de la qual tenim coneixença.
El ritual de posar una moneda durant la construcció del vaixell és habitual en els romans, però en aquest cas presenta la “paradoxa curiosa” que es va fer amb una moneda que podria fer referència a la cultura ibèrica, explica Carlos de Juan Fuertes al llibre Naufragis. Història submergida. Sabent que l’elecció de les monedes mai no és casual, afegeix Fuertes, es pot afirmar que “van ser seleccionades expressament per a ús votiu entre d’altres disponibles, potser com a senyal identitari”.
En l’article Monedas votivas en el pie de mástil de navíos romanos, de Joaquim Blay i Detrell,s’expliquen altres troballes similars: al derelicte Plane 1 (Île Plane), a la costa d’Algèria, va aparèixer a la base del pal una moneda de Kese, nom iber de Tàrraco. Més lluny, als confins de l’Imperi romà, a Londres, trobem un cas semblant en el derelicte Blackfriars 1.
La moneda que es troba en el peu de pal de vela del Blackfriars 1 “és un as de Domicià exposada pel seu revers, amb la deessa Fortuna sostenint una cornucòpia i un timó de nau”. L’autor assegura que “ens trobem davant un cas clarament al·lusiu a un desig de bon auguri”.
Hem començat aquesta entrada parlant del ritual de posar una moneda a la boca dels morts perquè puguin pagar Caront, i garantir així el seu bon trànsit. Després hem passat al ritual de posar una moneda al cos de l’embarcació per invocar la “bona sort”.
Crida poderosament l’atenció com en la visió simbòlica, màgica o supersticiosa, es tracten de forma similar persones i objectes; com sovint es personifiquen els llocs i les coses. En altres paraules, com és tractat com si estigués viu i no està tan definida la línia que separa els objectes inanimats dels animats. “Tots els elements simbòlics que podem trobar en una nau formen part d’un ritual que ens és moltes vegades desconegut, però del qual ens queden alguns indicis”, escriu Blay i Detrell. Sigui, doncs, el cas de la moneda votiva, una invitació a aprofundir-hi. I serveixi, també, aquest text per invocar-vos a visitar l’exposició “Naufragis. Història submergida”, on les muses celebren les proeses dels mortals perquè qui tingui preocupacions se n’oblidi a l’instant.
