Àngels Casanovas
Conservadora del MAC
Irene Garcia
Conservadora-restauradora
Amb motiu de l’organització de l’exposició «Art Primer. Artistes de la Prehistòria», el MAC-Barcelona ha tingut la voluntat de recuperar la col·lecció de reproduccions de pintures rupestres que es conservaven als seus magatzems.
Durant les reformes de les sales de prehistòria als anys vuitanta, moltes d’aquestes reproduccions es van retirar de les sales i es van emmagatzemar en un embalatge format per dues fustes a mode de carpeta rígida. Quaranta anys més tard, en obrir l’embalatge es va poder comprovar que tot i que l’estat de conservació general de les reproduccions era prou bo, calia emprendre una intervenció de conservació-restauració per tal de poder-les tornar a exposar.
Una mica d’història
L’any 1929 es va celebrar, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, una magna exposició titulada «El Arte en España». El resultat no va estar exempt de polèmica, s’havia preparat a consciència des de feia anys, però va patir un canvi sobtat d’orientació l’any 1923 amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. Així, el que havia de ser una magna exposició sota el prisma d’una rigorosa catalogació científica que servís per mostrar tota la riquesa hispànica acompanyada d’un gran catàleg il·lustrat, es va convertir, en realitat, en un compendi d’obres interessantíssimes, però agrupades sota criteris més estètics que no pas científics.
L’exposició es va obrir al públic el 20 de maig de 1929. Les diverses etapes històriques es van agrupar en sales que tenien com a eix diorames titulats «Quadres plàstics», que consistien en les escenes o episodis més rellevants o transcendents de la història d’Espanya, executats pels serveis artístics de l’Exposició, que estaven formats per una allau d’escultors i pintors. Segons recorda Pere Bosch Gimpera a les seves memòries: «Els responsables de la de Barcelona, el marquès de la Foronda i Joaquim Montaner, havien organitzat una assessoria per tal de preparar l’allò que havia de figurar a la branca “El arte en España”, amb artistes als quals s’encarregaren uns diorames de moments crucials de la història d’Espanya; assessoria de la qual jo formava part, i amb Miquel Utrillo ens ocupàrem dels diorames de la cova d’Altamira i un santuari ibèric amb figures inspirades en la Dama d’Elx i les escultures del Cerro de los Santos.[…]».
Per tal d’executar amb el màxim realisme el diorama d’Altamira, Josep Font, que va ser l’encarregat material de plasmar-lo, va viatjar a Altamira per treure’n un motlle. Avui dia aquest diorama encara es pot veure al Museu d’Arqueologia.
Paral·lelament a l’Exposició Internacional, Bosch Gimpera no va perdre l’oportunitat d’organitzar el IV Congrés Internacional d’Arqueologia, que anà acompanyat d’una mostra segregada de la gran exposició «El Arte en España», i que sota la seva direcció s’obrí a la planta soterrani del Palau Nacional. Aplegava des de la prehistòria fins al món ibèric, amb el títol «España Primitiva».
Tal com hem dit, «Arte en España» feia molts anys que s’estava preparant. Efectivament, el 1918 s’havia d’organitzar a Barcelona un gran congrés internacional d’indústries elèctriques, la gran revolució energètica de principis del segle XX. L’esclat de la Primera Guerra Mundial avortà el projecte, però no va aturar la tasca que ja s’havia començat a fer i que consistia en un gran recull iconogràfic i fotogràfic titulat «Repertori iconogràfic d’Espanya», on de manera sistemàtica i per períodes es documentava tot el patrimoni que es coneixia en aquell moment. Aquesta tasca documental i els treballs d’investigació duts a terme per l’Institut d’Estudis Catalans serviren de base per omplir de contingut l’exposició.
Coneixem els objectes que en formaven part gràcies al catàleg que es publicà en el seu moment. Pensem que, en un principi, igual que havia passat amb el catàleg «El Arte en España», s’havia previst que cada objecte exposat anés acompanyat de la seva fotografia. No va ser així, segurament a causa del canvi d’orientació política, i es va fer una edició reduïda, amb la fitxa de cada objecte, però sense la fotografia pertinent. Sortosament, les fotografies sí que s’havien fet i el MAC disposa d’un fons de negatius de vidre de 18×24 que majoritàriament corresponen a aquest fallit gran catàleg.
El recorregut de la mostra estava distribuït en sis sales disposades cronològicament, començant per una important secció de còpies d’art rupestre entre les quals es van exposar dos originals de Calapatà i reproduccions a escala real executades amb estuc sobre arpillera, que estan sense signar, però que probablement devien ser obra del cap de taller de Josep Font. La primera secció, «Arte Rupestre Paleolítico», exhibia vuit còpies d’art paleolític amb les coves més representatives descobertes fins al moment: Pindal (1908), Hornos de la Peña (1903), El Castillo (1903), Santimamiñe (1916) i Altamira (1868).
El segon àmbit, «Paleolítico: Arte rupestre del S. de España de Tipo Cantábrico», estava representat per la cova de La Pileta (1905).
Mentre que l’art llevantí estava aplegat sota l’epígraf «Paleolítico: arte rupestre del Levante de España»; com veiem, se li seguia atribuint una cronologia paleolítica, i començava per una còpia amb indicació de relleu de les pintures del Cogul, a la qual seguien els conjunts coneguts més importants: Minateda (1914), cova de l’Aranya (Bicorp) (1920), Val del Charco del Agua Amarga (Alcañiz) (1913), Morella la Vella (1917), Valltorta (1917), representada per la cova de la Saltadora, i Cueva de la Vieja (Alpera) (1910).
El quart àmbit, «Arte esquemático post Paleolítico», el componien quatre conjunts d’art esquemàtic: el de Las Batuecas (Salamanca) (1910), Tajo de las Figuras (Laguna de la Janda, Cadis) (1913), Cueva de los Letreros (Vélez Blanco, Almeria) (1861) i Peña Tú (Puertas, Astúries) (1914). Excepte els dos fragments originals, els altres frisos foren pintats ex-novo traient-los directament de les publicacions i pintant-los a escala natural, llevat dels cassos en què el Servei d’Investigacions Arqueològiques havia intervingut directament. Val la pena assenyalar que, pel que fa al Cogul, l’any 1919, el Servei d’Excavacions Arqueològiques havia enviat Josep Font a fer un motlle a escala natural de l’abric, que va ser el que es va exhibir els mesos que durà l’exposició. Font mai no se les havia vist de tan fresques amb aquest encàrrec, el 25 d’abril de 1919 escriu a Bosch: «[…] parece ser que el material per amotllar la cova à sigut un puro nada puig é trobat quel que mai mes acaba de dormir e de modo que jo estaba amuinadissim davant el fracàs […]». Pel que sembla, el 1923 Font reeixí amb l’encàrrec.
Clausurada l’exposició, i amb la inauguració del Museu d’Arqueologia al Palau de les Arts Gràfiques de Montjuïc l’any 1935, seu actual del Museu, moltes de les obres es reubicaren a les sales de prehistòria. L’any 1935 aquestes sales no estaven construïdes encara, però ja tenien un projecte assignat. Les obres es dugueren a terme durant la Guerra Civil i, paradoxalment, va ser el nou director, Martín Almagro, qui després de la guerra recollí els fruits de l’esforç anterior.
Almagro inaugurà les sales el 1940. A l’aleshores anomenada sala II, dedicada al paleolític, s’hi exhibiren, encastades a la paret i sobre les vitrines, les reproduccions de 1929: El Castillo, les mans del Pindal, els bisons i cavalls de Santimamiñe, l’antropomorf d’Hornos de la Peña i la figura de l’elefant o mamut de Pindal. Mentre que a la sala III, destinada encara al paleolític, s’hi exposaren les figures de la Saltadora de la Valltorta, la Roca dels Moros del Cogul i les pintures de La Vieja (Alpera). A la sala IV, dedicada al neolític, s’hi exposaren dos grans plafons de la Valltorta que encara hi figuren actualment. Finalment, es recuperaren per a la sala del Argar els llenços de la Cueva de los Letreros (Vélez Blanco, Almería). Hem de destacar que tant els plafons de la Valltorta de la sala IV com el de la Roca dels Moros no pertanyen a la sèrie de 1929, sinó que probablement es van fer ad hoc després de la Guerra Civil. No sabem amb exactitud qui en va ser l’autor, però no podem descartar que fos un treball coral entre Josep Font (el cap de taller) i Josep Tersol, el dibuixant que ingressà al Museu en plena guerra.
Moltes de les reproduccions de pintures rupestres que estaven exposades a la mostra «Arte primitivo» de 1929 no es recuperaren, entre elles el motlle de la Roca dels Moros del Cogul; d’altres es perderen en les obres de remodelació de 1984, i d’altres s’han conservat i restaurat. Amb tot, queda una curiosa galeria d’imatges del nostre arxiu fotogràfic.
La intervenció a les pintures. El procés de restauració
Les primeres pintures intervingudes han estat els dos panells de gran format que reprodueixen les pintures de La Vieja a Alpera, província d’Albacete (269,5 x 162 cm), panell que inicialment es va fer per a l’Exposició Internacional de 1929, i el de la Roca dels Moros del Cogul a la comarca de les Garrigues (218 x 163,5 cm), que es va produir després de la Guerra Civil per a les sales de prehistòria del Museu.
El suport sobre el qual estan pintades les reproduccions s’assemblaria al llenç que es fa servir per a la pintura sobre tela, que consta d’una tela de trama fina amb una preparació flexible i deformable, que permet fins i tot enrotllar pintura. En aquest cas la diferència rau en el fet que el material de suport que trobem està constituït per guix i arpillera de sac. La preparació té un gruix aproximat d’entre mig centímetre i un, i presenta un acabat irregular i rugós per tal de simular la textura de la roca. Es tracta de materials econòmics que no són adequats per a la realització d’una obra amb voluntat de perdurabilitat, més aviat són propis de l’àmbit del decorat, de la rèplica, de l’obra concebuda com a substituïble en cas de degradació perquè el seu valor no és intrínsec, sinó que rau en la informació que transmet.
Un segle més tard, el valor d’aquestes reproduccions ja no presenta dubtes. Ens parlen de la manera de fer ciència i de difondre-la del segle passat; són un testimoni imprescindible a l’hora d’entendre l’art d’aquests jaciments, que sovint han patit una degradació que fa que algunes de les figures siguin difícilment observables actualment, a més de tenir una presència estètica molt potent.
La causa principal d’alteració de les pintures consistia en la seva fragilitat estructural, que no en permetia la manipulació sense que la preparació de guix s’esquerdés i es desprengués de l’arpillera. Per aquest motiu, les pintures presentaven un clivellat estès i petites llacunes, sobretot localitzades a les vores. També presentaven perforacions a tot el perímetre, marca dels claus que en el seu dia les van sostenir a les parets del Museu, i dipòsits de brutícia afavorits per la textura rugosa a tota la superfície.
El primer objectiu de la intervenció va ser dotar de resistència estructural els plafons, per a la qual cosa van ser adherits a un suport rígid i lleuger, un panell de niu d’abella de 3 centímetres de gruix. Per a l’adhesió es va utilitzar un morter sintètic industrial seleccionat per les seves propietats mecàniques, lleugeresa i reversibilitat.
Tan aviat com els plafons es van poder manipular, es va procedir a netejar la superfície pictòrica. Després de testar diferents solvents, es van retirar els dipòsits de brutícia amb cotó humitejat en una solució d’aigua destil·lada i alcohol al 50%. Posteriorment, es van consolidar les zones del suport de guix que presentaven falta de cohesió amb una resina acrílica en dissolució al 3% en acetona, i es van reintegrar les llacunes amb criteri il·lusionista. La volumetria es va treballar amb massilla a l’aigua i el color, amb pigments minerals i vernís de retoc.
Actualment i fins al 24 de gener de 2021, les reproduccions de les pintures rupestres de La Vieja de Alpera i la Roca dels Moros al Cogul es poden veure a l’exposició «Art Primer. Artistes de la prehistòria» al MAC Barcelona. Mentrestant, els treballs de conservació-restauració continuen avançant en la resta de plafons que es conserven al Museu.
