45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

Empúries, un port cosmopolita obert a les cultures mediterrànies. La inscripció bilingüe de Numas (segle I aC)

La placa bilingüe de Serapis mostra la primerenca entrada de cultes orientals a Empúries, ciutat cosmopolita amb un port obert al Mediterrani.

Joaquim Tremoleda
Arqueòleg i conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries


El projecte noucentista d’Empúries

El jaciment arqueològic d’Empúries és excepcional en molts aspectes (Fig. 1). El fet de tenir l’única ciutat grega de la península Ibèrica localitzada i excavada és un dels principals. El coneixement de l’existència de restes antigues a Empúries arrenca en el segle XV, a partir d’una vella tradició erudita, encapçalada pel bisbe de Girona Joan Margarit i Pau. La seva transmissió i l’extracció furtiva de peces arqueològiques que anaven als circuits de venda d’antiguitats era la manera habitual d’explotació.

Una sèrie de circumstàncies favorables va conduir a la recuperació d’Empúries, a principis del segle XX. La Junta de Museus de Barcelona, fundada el 1907 per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, va ser capaç aquest mateix any de capgirar la tendència habitual i sota el guiatge de Josep Puig i Cadafalch es va destinar el pressupost anual, que havia de servir per a la compra de peces, a l’adquisició dels terrenys on hi havia les restes de la ciutat, amb la intenció d’excavar-les. La iniciativa va ser ràpida i les primeres excavacions conduïdes per l’organisme oficial van començar el 23 de març de l’any 1908. Ben aviat, la troballa de l’estàtua coneguda com “l’Esculapi” al sector dels santuaris d’Empúries va tenir un ressò enorme.

Aquesta iniciativa s’ha d’emmarcar dins del moviment cultural de més abast conegut com Noucentisme, que pretenia recuperar les arrels de Catalunya i volia fer-ho emmirallant-se en la cultura mediterrània i especialment la grega, considerada la base de la cultura europea, a la vegada que feia també d’element diferenciador de la cultura espanyola. En aquest mateix context es van crear la majoria d’institucions culturals catalanes, moltes de les quals estan encara avui actives, amb l’Institut d’Estudis Catalans al capdavant. En aquest sentit, Empúries va contribuir decisivament a la “refundació” del país feta per la burgesia catalana, sota els paràmetres i la conjuntura històrica de principis del segle XX.

La progressiva descoberta de les restes arqueològiques van ser sempre oberta a tothom: escoles, grups excursionistes, autoritats, especialistes i interessats en general (Fig. 2). Ben aviat, la necessitat de disposar d’un espai de museu per exposar les troballes, va motivar que Puig i Cadafalch promogués dins del mateix conjunt arqueològic la restauració de les ruïnes del convent servita de principis del segle XVII, que havia estat posteriorment desamortitzat, per dedicar-lo a aquesta finalitat. El primer Museu va ser inaugurat l’any 1917.

Figura 2. Visita dels membres del Centre Excursionista de Catalunya a Empúries l’any 1909, amb el guiatge de J. Puig i Cadafalch, al centre amb paraigua, i assegut, en primer terme, Emili Gandia (AME-Esquirol).
Figura 2. Visita dels membres del Centre Excursionista de Catalunya a Empúries l’any 1909, amb el guiatge de J. Puig i Cadafalch, al centre amb paraigua, i assegut, en primer terme, Emili Gandia (AME-Esquirol).
Figura 3. Fotografia d’Emili Gandia en què mostra els diversos nivells estratigràfics a les excavacions de la Neàpolis, publicada a l’Anuari de l’IEC 1913-1914, 675, figura 29 (AME-Esquirol).
Figura 3. Fotografia d’Emili Gandia en què mostra els diversos nivells estratigràfics a les excavacions de la Neàpolis, publicada a l’Anuari de l’IEC 1913-1914, 675, figura 29 (AME-Esquirol).

Aquest procés liderat per Josep Puig i Cadafalch i executat sobre el terreny pel senyor Emili Gandia (Fig. 3), amb el concurs de Manuel Cazurro com a comissari per assessorar els treballs i la Junta delegada formada per prohoms de l’Escala, ha estat a bastament tractat aquests darrers anys en diverses efemèrides i commemoracions que han permès la producció de diverses exposicions i la publicacions de diferents catàlegs, entre els quals volem destacar el que es titula “Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala”, de l’any 2001; el catàleg “1908-2008. 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries”, publicat l’any 2008 amb motiu del centenari de l’inici de les excavacions; i el catàleg “Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch, 1908-1923”, de l’any 2018, que s’inscrivia dins la celebració de l’any Puig i Cadafalch i es centrava en la tasca que Puig va desenvolupar a Empúries fins a la dictadura de Primo de Rivera, que va suposar que fos rellevat de la direcció dels treballs. Finalment, cal citar també dos treballs col·lectius, el primer, publicat l’any 2008 en el dossier dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, dedicat també a commemorar el centenari de les excavacions i un altre, de l’any 2015, centrat en la figura d’Emili Gandia i els esforços que es van dur a terme per a la conservació del patrimoni cultural català a principis del segle passat.

La placa bilingüe de Numas i la seva significació

La peça arqueològica que hem escollit des de la seu d’Empúries per participar en aquesta entrada del blog del Museu d’Arqueologia de Catalunya —a la vegada que ha estat destacada com a Joia del museu amb motiu de la commemoració d’enguany del Dia Internacional dels Museus— és especialment indicada perquè els avatars que ha patit, fins al coneixement que en tenim actualment, són perfectament paral·lels i significatius del procés de descoberta de la ciutat grega d’Empúries.

Es tracta d’una placa incompleta de marbre gris, probablement procedent de les pedreres pirinenques de Sant-Beat, a l’actual poble de Saint-Béat-Lez, al departament occità de l’Alta Garona. Se’n conserven tres fragments, que completen el costat dret, mentre que falta tota la banda esquerra.

El fragment superior és una troballa antiga, anterior a les excavacions oficials, feta entorn del convent servita i actual seu del museu (fig. 4). Malgrat això, hi ha nombrosos erudits i historiadors de finals del segle XIX que en donen referència a les seves obres, entre els quals podem esmentar Josep Pella i Forgas, Joaquim Botet i Sisó o Sebastià Aguilar. Tots tenen en comú que es refereixen a un primer estudi fet per Fidel Fita, qui veié la peça i en publicà una foto a mida natural, de la mà de qui la posseïa, el col·leccionista Joaquim Pujol i Santo, biografiat recentment per Lluís Buscató.

Figura 4. Postal que mostra les restes arqueològiques, en primer terme, i el primer edifici del Museu i les ruïnes de l’antiga església del monestir servita de Santa Maria de Gràcia (AME-Esquirol).
Figura 4. Postal que mostra les restes arqueològiques, en primer terme, i el primer edifici del Museu i les ruïnes de l’antiga església del monestir servita de Santa Maria de Gràcia (AME-Esquirol).

Aquesta part superior de la làpida cal dir que corresponia a la part escrita enterament en llatí, la qual cosa en va dificultar l’associació amb els altres dos fragments. El més interessant és, però, que Fita ja identifica la dedicació amb l’existència d’un temple dedicat a Serapis. La transcripció fou la següent: [Sera]PI · AEDEM / [sedili]a · PORTICVS / [Cly]MENI · F(ilio) / IVS(sit), que va ser traduït com: A Serapis, va manar Clímene que es fes aquest temple amb les seves grades i pòrtics. Joaquim Pujol i Santo, en un dels seus viatges a Madrid, va donar la peça a l’Academia de la Historia i l’original va ingressar al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Puig i Cadafalch, en el seu article sobre els temples d’Empúries, també s’hi refereix i accepta la transcripció de Fita, per bé que ja en fa una associació amb Isis a partir del paral·lel que representa el temple de Pompeia.

Les dues parts inferiors de la inscripció procedeixen dels treballs d’excavació que es van dur a terme els primers anys i es troben al MAC-Empúries. El primer, el més gran, es va trobar el 29 d’octubre de 1908, a l’interior d’un gran dipòsit de dos departaments, que forma part de la terrassa alta on se situa la torre Talaia (fig. 5), com refereix el mateix Gandia als seus diaris d’excavació manuscrits (fig. 6). El segon fragment va aparèixer en un sondeig estratigràfic practicat l’any 1910 a l’exterior de la torre oest que flanqueja la porta d’entrada a la Neàpolis. Josep Puig i Cadafalch dona notícia d’aquests dos fragments de la làpida a la crònica de les excavacions dels anys 1909 i 1910, i en publica la foto (fig. 7). En aquest escrit, aporta l’opinió de Lluís Nicolau d’Olwer, segons la qual “la gran, massa fragmentària pera que se’n pugui intentar una traducció, seria una làpida funerària: és bilingüe, com la publicada en l’Anuari MCMVIII y les ratlles en grech semblen contenir noms en nominatiu i genitiu (…..ΝΟΥΜΑΣ …..ΝΥΟΥ)”.

Anys més tard, després de la Guerra Civil espanyola, Martín Almagro, director de les excavacions, en la publicació monogràfica del corpus de l’epigrafia emporitana, que ja havia aplegat en dues entregues publicades als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins els anys 1947 i 1948, recull els dos fragments inferiors en l’apartat de les inscripcions gregues, tot i que aclareix que és bilingüe. Transcriu la línia en llatí com FACIV[ndum curauit], però de la part de text grec, a part del nom de déu …Σ]ΑΡΑΠΙ, no és capaç de treure l’entrellat i reconeix que és impossible donar una traducció segura per les llacunes que té la inscripció. A l’addenda, remarca que a la sisena línia, la lletra que falta podria donar la paraula ΑΛΕΞΑΝΔΡΕΥΣ, que, segons ell, es podria referir al nom del dedicant. Per altra banda, en l’apartat de les inscripcions llatines, dona notícia de la part superior de la peça seguint la transcripció de Fita i apunta que no ha pogut veure la peça perquè està perduda pels magatzems del MAN.

Finalment, l’any 1990, Isabel Rodà avança la notícia de la integració de les tres peces, ja que es pot assegurar que pertanyen a la mateixa placa. La feliç revelació es va produir amb motiu de la revisió que es va fer de les inscripcions llatines del fons del MAN per a la nova edició del CIL II (Corpus Inscriptionum Latinorum, el segon volum del qual correspon a Hispania). Mercès a la coneixença de l’autora amb l’epigrafista Amin U. Stylow, li va comunicar la troballa i li proporcionà una fotografia. Una vegada comprovada, a la mateixa escala, la perfecta unió de les tres peces, ja es va poder donar per segura. En aquest avanç, Isabel Rodà fa una primera proposta de desenvolupament, que es va publicar amb més detall l’any següent en el recull epigràfic de les inscripcions romanes de la província de Girona.

A partir d’aquest moment, la peça s’exhibeix al MAC-Empúries amb les tres parts unides (una còpia de la peça de Madrid i les dues originals d’Empúries) (fig. 8). Ràpidament els autors es van adonar de les semblances en la tipologia de la lletra i, sobretot, en l’estructura del text, ja que era factible pensar en un text bilingüe idèntic, en versió llatina i grega.

Figura 8. Aspecte de l’estat actual de la placa bilingüe de Serapis, amb la integració dels tres fragments (Arxiu MAC-Empúries).
Figura 8. Aspecte de l’estat actual de la placa bilingüe de Serapis, amb la integració dels tres fragments (Arxiu MAC-Empúries).

La placa mesura 30,7 cm d’alçada i entre 5 i 6 cm de gruix, mentre que l’amplada màxima conservada és de 18,4 cm. No té motllures i les lletres gravades ocupen tot l’espai del camp epigràfic, que correspon a la superfície polida de la cara superior, mentre que al revers es veuen les marques del desbastat de la peça. La inscripció és escrita en lletra capital, que oscil·la entre 1,8 i 2,3 cm d’alçada, amb els àpex lleugerament marcats. Consta de dotze línies de text, format per dues meitats, sis a la part superior, de text escrit en llatí, i sis en la inferior, de text en grec. La hedera final de la sisena línia fa la funció de punt i a part i separa les dues versions del text. Per criteris paleogràfics aquest text el podem considerar del final de la República, de mitjan segle I aC. A la part llatina, la M és molt oberta; la E, amb les barres horitzontals elevades, així com la barra inferior de la F; les S són molt anguloses; les R i P tancades, i les O traçades a compàs en els dos textos. Pel que fa a la grafia grega, les E són molt quadrades (excepte a la darrera paraula ΕΠΟΕΙ, que són de forma lunar); les Σ són mancades de regularitat, i les Υ i les Π són més altes que la resta. La puntuació és triangular amb la punta cap amunt.

Per a la transcripció i la restitució del text seguim la proposta publicada a l’IRC III 15, que fa una proposta raonablement factible de la part que falta. La correspondència entre les paraules AEDEM/ΝΑΟΝ, SIMVLACRA/ΞΟΑΝΑ, PORTICVS/ΣΤΟΑΝ, que fan referència als elements de la donació, sembla que no deixa dubtes raonables, ja que la paraula ΝΑΟΝ respon millor al concepte de santuari o capella que transmet el terme AEDES i no TEMPLVM; igualment ΣΤΟΑΝ com a traducció de PORTICVS té plena correspondència amb la realitat arqueològica; també la restitució de la paraula SIMULACRA respon millor a l’espai que ocupa i a la traducció de ΞΟΑΝΑ (fig. 9). Pel que fa al nom de NVMENIVS/ΝΟΥΜΕΝΙΟΣ és molt més estès i freqüent que CLYMENIVS/ΚΛΥΜΕΝΙΟΣ i acceptat per la majoria d’especialistes. En aquest sentit, hem fet l’exercici de completar gràficament les parts que manquen per oferir quin seria l’aspecte aproximat de la inscripció completa (fig. 10). El resultat és una placa gairebé quadrada, més alta que ampla, però ben compensada, si tenim en compte línies de lletres segures com l’onzena, en la qual es completa la paraula que comença a la línia anterior i acaba a la següent: ΑΛΕ[ΞΑΝ]ΔΡΕΥΣ·

Figura 9. Fresc romà de l’atri de la Casa del Menandre de Pompeia. Representa l’escena del saqueig final de Troia pels aqueus i hi apareix Cassandra, que s’agafa a un xoanon de fusta amb la imatge d’Atenea, mentre Àiax el Gran l’estira per raptar-la.
Figura 9. Fresc romà de l’atri de la Casa del Menandre de Pompeia. Representa l’escena del saqueig final de Troia pels aqueus i hi apareix Cassandra, que s’agafa a un xoanon de fusta amb la imatge d’Atenea, mentre Àiax el Gran l’estira per raptar-la (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pompeii_-_Casa_del_Menandro_-_Menelaos.jpg).

Figura 10. Restitució gràfica del text complet de la placa, a partir de la proposta publicada a l’IRC III, 15.
Figura 10. Restitució gràfica del text complet de la placa, a partir de la proposta publicada a l’IRC III, 15.

La transcripció, amb l’afegit de les parts no conservades i el desenvolupament de les abreviatures, seria la següent:

[ISIDI · SERA]PI · AEDEM

[SIMVLACR]A · PORTICVS

[NVMAS · N]VMENI · F(ilius)

[ALEXANDRI]NVS

[DEVOT]VS FACIV

[NDVM CVR(avit)] (hedera)

ΕΙΣΙΔΙ Σ]ΑΡΑΠΙ

[ΝΑΟΝ ΞΟ]ΑΝΑ

[ΣΤΟ]ΑΝ ΝΟΥΜΑΣ

[ΝΟΥΜΕ]ΝΙΟΥ ΑΛΕ

[ΞΑΝ]ΔΡΕΥΣ

[ΕΥΣ]ΕΒΕΣ • ΕΠΟΕΙ

A Isis, a Serapis, Numas, fill de Numeni, originari d’Alexandria, per devoció va tenir cura que es fes aquest temple, aquestes estàtues, aquest pòrtic.

Es tractaria d’una dedicació feta per un personatge anomenat Numas, probablement un comerciant, a les divinitats alexandrines de [Isis i] Serapis, a les quals va edificar un temple i un pòrtic a Empúries, així com unes estàtues.

Pel que fa a aquestes divinitats, Serapis és un déu sincrètic, fruit del seu origen eclèctic, i la seva aparença és la d’un déu híbrid. Al cap hi porta un modius, mesura del gra, com a déu de la fertilitat. El seu aspecte i la seva vestimenta representen un home grec i s’acompanya d’un ceptre amb una serp, com a déu de la medicina. Ptolemeu I el declarà patró d’Alexandria i déu oficial d’Egipte i Grècia per unir culturalment tots dos pobles. Isis és la deessa de la maternitat i la fertilitat a l’antic Egipte i, per tant, de la vida, la mort i el renaixement. Durant el període de dominació grega, era la deessa patrona dels mariners.

Tot i la coherència d’aquests arguments, hauríem de tenir en compte alguns punts exposats per una publicació recent de Maria Paz de Hoz, que aporten elements importants que caldria considerar. En l’aspecte més formal, l’autora es pregunta si les E lunars de la darrera paraula no es podrien deure a la intervenció d’una segona mà i, sobretot, si la presència de restes de lletres a la part inferior suggeriria que la inscripció no seria completa i hi hauria, com a mínim, una altra línia escrita. Tot i que sembla que aquestes lletres fragmentàries hi siguin, no s’explica que trenquin la simetria del text doble, a no ser que acabés amb una salutació. Pel que fa al contingut, constata que si bé la majoria d’autors restitueixen la primera línia com Isidi Sarapi, la seva relació no està confirmada i només està basada en la seva associació freqüent en altres llocs del Mediterrani. Pel que fa a l’Iseu de Pompeia, la presència d’Osiris està molt ben representada, en canvi, la del grec Serapis no es menciona enlloc, la qual cosa fa que no sigui un bon paral·lel. A més a més, es podria posar en dubte que un alexandrí del segle I aC mencionés abans Isis que Serapis, essent aquest el seu déu nacional. Tot plegat fa que De Hoz s’inclini més aviat per proposar un adjectiu epítet que l’assimili amb un altre déu, cosa molt freqüent en el sincretisme religiós, per exemple Zeus Serapis, o Deo Serapis. També cal remarcar que la menció d’estàtues, en plural, s’avindria més amb una dedicatòria de més d’una divinitat. Per altra banda, la dedicació d’un temple, un pòrtic i estàtues, obra d’un alexandrí, molt probablement instal·lat a la ciutat amb finalitats comercials, recolza el supòsit que es tracti de la inscripció fundacional del santuari de Serapis a Empúries (fig. 11 i 12).

Totes aquestes consideracions, sumades a una cronologia no anterior a mitjan segle I aC, lliguen perfectament amb les dades arqueològiques que podrien identificar aquest conjunt amb la reforma de la terrassa baixa, situada a la banda oriental del sector meridional de la ciutat grega. En aquest espai es va construir un porticat a mitjan segle II aC, en el moment de la reforma de les muralles meridionals, i fou sobre aquesta plaça que, un segle més tard, es va introduir un temple sobre podi amb accés lateral de doble escalinata i la reforma del porticat adaptat al nou temple (fig. 13, 14 i 15).

D’ençà la Segona Guerra Púnica, la participació del port emporità en l’arribada de tropes, així com l’establiment posterior d’un campament militar en el context de les necessitats de captació i formació de tropes per a la conquesta d’Hispania, anterior a la fundació de la ciutat romana, van convertir Empúries en un port de primer ordre, i l’etapa tardorepublicana, en un dels períodes més florents de la ciutat, gràcies al comerç amb la costa tirrènica italiana i tot tipus d’influències mediterrànies. És en aquest context que cal entendre la gran reforma que va conèixer Empòrion a mitjan segle II aC, i que va afectar les muralles, el recinte religiós, el centre públic, amb la construcció de l’àgora i la estoa, els canvis en l’arquitectura privada i la construcció d’un port artificial que va permetre l’arribada i el desenvolupament de tota aquesta activitat. Després de la creació d’una nova ciutat romana sobre les restes del campament militar, a la part més alta del turó emporità, aquest període de bonança es va allargar a Empúries fins a l’època d’August. Aquest període, però, va implicar la unificació, urbana i jurídica, dels nuclis, en la nova realitat plural del municipium Emporiae i, en conclusió, la definitiva concentració de les principals funcions administratives, polítiques i religioses a la nova ciutat romana, fet que va relegar el vell centre de la Neàpolis a un paper secundari. Tot això comportà l’abandonament progressiu durant l’etapa altoimperial dels edificis públics bastits en els segles II i I aC a l’antic nucli grec, com ara l’estoa o els temples del sector meridional, entre els quals el dedicat per Numas segons testimonia la inscripció bilingüe que aquí tractem. No obstant això, i ja a partir d’aleshores, la ciutat romana d’Emporiae va iniciar una lenta i progressiva decadència, que va conduir al seu abandonament a final del segle III dC.

La implantació del culte a les divinitats alexandrines a Empúries és un testimoni més dels cultes orientals, o isíacs en particular, a través del concurs de comerciants en els ports importants del Mediterrani, una difusió en la qual tenen un paper central els negotiatores de Delos i també els comerciants de la gran ciutat d’Egipte, que continuarà encara més actiu en època imperial. La inscripció de Serapis esdevé, d’aquesta manera, un testimoni excepcional que permet conèixer millor la difusió primerenca de les religions orientals i manifesta clarament que la seva presència a Empúries s’entén pel cosmopolitisme de la ciutat i per l’existència d’un port obert al Mediterrani.

Bibliografia

Almagro M. 1952, Las inscripciones ampuritanas griegas, ibéricas y latinas, Monografías Ampuritanas, II, Barcelona.

De Hoz, M. P. 2014, Inscripciones griegas de España y Portugal, Biblitheca Archaeologica Hispana 40, Real Academia de la Historia, Madrid.

(IRC III) Fabre G., Mayer M., Rodà I. 1991, Inscriptions romaines de Catalogne. III. Gérone, Publications du Centre P. Paris, 22, Paris.

Puig i Cadafalch J. 1913, “Els temples d’Empúries”, Anuari MCMXI-XII, vol. 4, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 303-322.

Sanmartí E., Castañer P., Tremoleda J. 1990, “Emporion: un ejemplo de monumentalización precoz en la Hispania republicana. (Los santuarios helenísticos de su sector meridional)”, a Zanker, P., Trillmich, W. (Dirs.), Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Bayerische Akademie der Wissenschaften, München, 117-144, làm. 10 i 11.