Sonia Pujals
Arqueòloga, MA Cultural Heritage Management (University of York)
No em deixeu morir, doncs, sense glòria i sense lluita, però deixeu-me fer primer alguna cosa gran que s’explicarà entre els homes en la posteritat.
Hèctor (La Ilíada d’Homer: 22.232)
La mitologia grega ens inspira i ens commou. Però què hi ha de realitat en els mites grecs? L’arqueologia és una eina interessant per respondre aquest misteri, ja que busca i estudia l’evidència històrica en la cultura material de societats del passat.
El cas d’estudi que us portem avui és la Guerra de Troia. Per a la majoria dels grecs antics, inclosos els historiadors Heròdot i Eratòstenes, la Guerra de Troia va ser un esdeveniment bèl·lic real que va dibuixar el mapa del seu moment.
La Troia mitològica
Segons la mitologia grega, la Guerra de Troia va ser un conflicte entre els primers grecs, anomenats grecs aqueus, i el poble de Troia a l’Anatòlia occidental, datat per autors grecs posteriors al segle XII o XIII aC (fig. 1). La seva materialització dins la literatura grega va venir de la mà d’Homer, amb les obres de la Ilíada i l’Odissea, i sovint va proporcionar material per als grans dramaturgs de l’Edat Clàssica. Posteriorment, va captar l’atenció de la literatura romana amb l’Eneida de Virgili.
La Ilíada d’Homer narra el conflicte entre els grecs –encapçalats per Agamèmnon, rei de Micenes– i els troians –el rei dels quals era Príam– durant l’edat del bronze final. La Guerra de Troia va durar deu anys i va tenir com a detonant la història d’amor impossible entre Paris, fill del rei troià, i Helena, esposa de Menelau d’Esparta, germà d’Agamèmnon. La fugida d’Helena amb Paris cap a Troia va precipitar l’expedició grega contra Troia. Malgrat tot, la causa profunda de la guerra hauria estat el control de l’estret dels Dardanels, que comunicava l’Egeu amb el mar de Màrmara i el mar Negre.
La guerra va acabar amb la victòria dels grecs gràcies a l’estratègia bèl·lica d’introduir dins de Troia un cavall de fusta amb soldats grecs amagats, que van saquejar Troia, van massacrar els seus homes i van raptar les seves dones (fig. 2). Això no obstant, aquesta versió es va gravar segles més tard i, per tant, no se sap fins a quin punt reflecteix fets històrics reals.
- De déus, herois i prínceps
Els déus de l’Olimp van tenir un paper fonamental en la Guerra de Troia. Apol·lo, Àrtemis, Ares i Afrodita van fer costat als troians, mentre que Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest van ajudar els grecs. L’animadversió d’Hera i Atena amb els troians hauria estat propiciada pel fet que Paris va atorgar la poma a Afrodita durant el Judici de Paris, en què va reconèixer la bellesa superior de la deessa sobre la d’Hera i Atena. Ara bé, el paper de Zeus va ser neutral, tot i que podia interferir ocasionalment.
L’epopeia homèrica també dedica un espai especial als seus herois èpics, en què destaca el duel entre Aquil·les i Hèctor, herois del bàndol grec i troià respectivament.
Hèctor, amb l’ajuda d’Apol·lo, va matar Pàtrocle, el millor amic del gran guerrer grec Aquil·les, i li va robar l’armadura, que en realitat era d’Aquil·les. Mogut per la ràbia davant la mort del seu amic, Aquil·les es va reconciliar amb el rei grec Agamèmnon i es va unir als altres grecs en la lluita contra els troians amb la finalitat de matar Hèctor i així venjar Pàtrocle. Durant el cèlebre combat, l’armadura robada d’Aquil·les és la perdició d’Hèctor, atès que Aquil·les aprofita que en coneix els punts dèbils per ferir de mort Hèctor en clavar-li una llança al coll (fig. 3). Les últimes paraules d’Hèctor, “perdona el meu cos”, demanen a Aquil·les que entregui el seu cadàver als troians perquè l’enterrin. Aquil·les, però, s’hi nega i en un acte de deshonor lliga el cos d’Hèctor a la part posterior del seu carro i l’arrossega pel terra davant la mirada dels troians.
La Troia arqueològica
Troia (grec: Τροία) o Ilium (grec: Ίλιον) va ser una ciutat antiga situada a Hisarlik, a l’actual Turquia, a 30 quilòmetres (19 milles) al sud-oest de Çanakkale, coneguda com l’escenari del mite grec de la Guerra de Troia (fig. 4).
Troia es va establir per primera vegada a l’edat del bronze primerenca, al voltant del 3000 aC. Durant els quatre mil anys de la seva existència, Troia va ser un assentament d’ocupació constant, amb moments d’esplendor i també de crisis per causes naturals i de caràcter antròpic (fig. 5).
- El descobriment de Troia: seguint els passos d’Homer
Fins a finals del segle XIX, els estudiosos consideraven que la Guerra de Troia era força llegendària, però hi va haver dues personalitats que van defensar l’existència de Troia. El primer arqueòleg defensor de la veracitat del mite homèric va ser l’arqueòleg britànic Frank Calvert. L’altre arqueòleg que va seguir els passos d’Homer va ser l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann, que va fer un estudi minuciós de la ciutat homèrica (fig. 6). En quedar-se sense recursos per continuar la recerca de la ciutat, Calvert va convèncer l’arqueòleg Heinrich Schliemann perquè reprengués les excavacions, ja que havia començat les excavacions a la mateixa regió.
L’any 1872 Schliemann va topar amb ruïnes d’un metre d’alçada (poc més de tres peus) que pertanyien a una ciutat prehistòrica. Schliemann va arribar a la conclusió que aquestes muralles havien format part de les fortificacions de Troia (fig. 7).
L’any següent va cavar una gran trinxera just al centre del túmul de l’assentament i va evidenciar que el túmul estava format per les capes d’assentaments successius (fig. 8). Diverses d’aquestes capes s’assemblen a representacions literàries de Troia i hi ha evidències que la ciutat va patir un incendi. Aquests fets porten alguns estudiosos a concloure que hi hauria certa veritat en el mite homèric.
El jaciment arqueològic de Troia consta de nou capes principals, la més antiga data de l’edat del bronze, i l’última, de l’època bizantina. La ciutat mítica s’identifica generalment amb una de les capes de l’edat del bronze final, com Troia VI, Troia VIIa o Troia VIIb (fig. 9). Des de l’any 1998 es troba inscrit dins la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO i obert al públic.
- L’evidència hitita
Alguns investigadors sostenen que el registre dels hitites, una civilització que va florir a l’actual Turquia, aportaria evidències lingüístiques de la veracitat històrica de la Guerra de Troia. Les tauletes hitites mencionen l’imperi hitita lluitant amb la gent d’“Ahhiyawa” per “Wilusa” (fig. 10). El nom “Wilusa” es troba relacionat amb el grec “Ilion”, l’altre nom d’Homer per a Troia, i “Alaksandu” o Alexandros és un altre nom del príncep troià Paris en el poema homèric.
- La realitat del cavall de Troia
La història del cavall de Troia es recull per primera vegada a l’Odissea, on es descriu com els grecs van prendre la ciutat de Troia en entrar amagats dins d’un cavall gegant, que era suposadament una ofrena de la deessa Atena.
Els especialistes actuals, entre els quals destaca el classicista de la Universitat d’Oxford, el doctor Armand d’Angour, defensen el següent:
“L’evidència arqueològica mostra que Troia va ser efectivament cremada; però el cavall de fusta és una faula imaginativa, potser inspirada en la manera com les antigues màquines de setge es vestien amb pells de cavall humides per evitar que s’incendiessin.”
Altres teories sostenen que el cavall de Troia podria haver estat un ariet, o un altre tipus de màquina de setge, que imitava la forma d’un cavall o fins i tot tenia un cap tallat en forma de cavall i cobert amb pells de cavall humides. El mite del cavall, doncs, l’haurien construït els historiadors orals posteriors per desconeixement o analogia amb la forma dels cavalls.
Finalment, l’arqueologia naval defensa la teoria que el cavall podria haver estat un vaixell similar als vaixells fenicis ἵππος (Hippos) amb guerrers amagats a l’interior (fig. 11). Aquesta idea es basa en el fet que els termes utilitzats per introduir els homes al cavall són els mateixos que empren els grecs antics per descriure l’embarcament d’homes en un vaixell. Alhora, hi ha analogies entre la construcció de vaixells per al príncep Paris al començament de la saga troiana i la construcció del cavall. Per últim, els vaixells s’anomenen “cavallets de mar” una vegada a l’Odissea. Aquest punt de vista ha guanyat recentment el suport de l’arqueologia naval.
BIBLIOGRAFIA
Allen, S.H. (1999). Finding the Walls of Troy: Frank Calvert and Heinrich Schliemann at Hisarlik. Univ. of California Press.
Homer (1990). The Iliad. Trans. Robert Fagles. New York: Viking.
Homero, H.A. (2006). Los testimonios históricos y arqueológicos. Habis, 37, p.17-34.
Rose, C.B. (2013). The Archaeology of Greek and Roman Troy. Cambridge University Press.
Schliemann, H. (2012). Ítaca, el Peloponeso, Troya: investigaciones arqueológicas. Ediciones Akal.
WEBGRAFIA
BBC History (2018) ¿Es cierta la historia de la Guerra de Troya? Disponible a: https://www.bbc.com/mundo/noticias-44739802 [Access 12/11/2021]
Howkins, J. D. (2004) Evidence from Hittite Records. Archaeological Institute of America. Disponible a: https://archive.archaeology.org/0405/etc/troy3.html [Access 15/11/2021]
Pickles, M. (2014) Did the Trojan Horse exist? Classicist tests Greek ‘myths’. University of Oxford. Disponible a: https://www.ox.ac.uk/news/arts-blog/did-trojan-horse-exist-classicist-tests-greek-myths [Access 17/11/2021]
Villing, A. (2019) The search for the lost city of Troy. The British Museum. Disponible a: https://blog.britishmuseum.org/the-search-for-the-lost-city-of-troy/ [Access 16/11/2021]
