Àngels Casanovas i Romeu
Conservadora de les col.leccions d’antiguitat tardana i arxiu del MAC
La troballa
El tresor de sitges està format per gairebé dues mil cinc-centes monedes de plata castellana dels regnats de Felip III (1578-1621) —poquetes— i de Felip IV (1621-1665) —la gran majoria. Va ser una troballa fortuïta el mes d’abril de 1962. Efectivament, després d’un temporal de llevant van començar a aparèixer a la platja de l’Estanyol, a Sitges, unes cridaneres monedes de plata. La immersió de tres submarinistes del club esportiu CRIS a pocs metres de la costa i a poca profunditat en van fer aparèixer la resta.
La descoberta va despertar curiositat, no només a escala local, sinó que va anar més enllà. A l’edició del dia 11 de maig La Vanguardia publicava la notícia de la troballa amb el títol “Oro en el mar”. A finals de maig les autoritats de marina es van fer càrrec del tresor i s’iniciaren els tràmits per al seu dipòsit definitiu en una institució pública, cosa que no passà de manera definitiva fins al mes de juliol de 1964, quan el Museu se’n va fer càrrec.
Després de quatre-cents anys submergides, les monedes estaven molt alterades, plenes de concrecions i sals, la qual cosa les feia poc llegibles. Dos numismàtics de prestigi, Felip Mateu i Llopis i Pere Vegué Lligoña, en van fer una primera catalogació i valoració, en què van sentenciar que es tractava d’un tresor de plata del segle XVII, que pertanyia als dos reis que hem esmentat, i el van valorar a partir del preu dels 20,535 quilos que pesava el total de les monedes, al qual van restar la tara de les concrecions i hi van afegir el valor arqueològic de les monedes.
L’any 2014, en una operació conjunta entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, es va emprendre la restauració d’una part significativa del conjunt. Tot i que no s’han restaurat en la seva totalitat, aquesta restauració ha permès fer-ne una aproximació més precisa de la que es va poder dur a terme en aquells anys.
Anàlisi de les monedes
Així, la immensa majoria de monedes són de les anomenades macuquines. Es tracta de monedes d’encunyació defectuosa a martell, cosa que fa que sovint quedin mal estampades i es perdin dades essencials per catalogar-les correctament. Unes quantes —molt poquetes— van ser encunyades al Real Ingenio de Segovia amb la tècnica de molinet.
Una simple anàlisi visual ens permet comprovar que totes les monedes pertanyen al model dissenyat per la Pragmática de Nueva Estampa de 23 de novembre de 1566. A l’anvers, ocupant el camp epigràfic limitat per una grafila de punts, hi ha la llegenda que correspon al nom del rei —a les nostres monedes de manera majoritària, PHILIPHUS·IIII·D·G, i moltes menys, PHILIPHUS·III·D·G. El centre de l’anvers o camp numismàtic l’ocupa un gran escut coronat que inclou tota l’heràldica dels estats de l’Imperi. A la banda esquerra de l’escut, hi ha les marques de la seca i de l’assajador, mentre que a la dreta hi ha el valor nominal que podem trobar representat tant en números romans com en numeració àrab. Al revers, delimitada també per una grafila de punts exteriors, trobem la llegenda HISPANIARUM REX, mentre que en el camp numismàtic trobem l’escut de Castella quarterat en creu de castells i lleons, inscrit en vuit lòbuls que alternen punta i mig punt. Sobre l’escut hi hauria d’haver la data d’encunyació, però, malauradament, a la majoria de les nostres monedes no hi és, ja sigui perquè la corrosió l’ha esborrat, perquè senzillament va quedar fora de l’encuny en el moment de fer la moneda o perquè en el seu moment es va encunyar sense la data.
Aquesta disposició, molt regular, ens ha permès fer algunes observacions. En primer lloc, el valor nominal —també determinat pel pes quan no hi és present—, que ens ha fet apreciar que les monedes de dos rals són les més abundants, seguides de les de quatre rals; finalment, les de vuit rals són les més escasses, a les quals hem d’afegir-ne alguna d’un ral. En segon lloc, les marques de les seques identifiquen el lloc d’emissió. Així, de tots els valors nominals, tenim seques peninsulars, d’una banda, de Madrid, Sevilla, Toledo i Segovia, i d’ultramar, de l’altra, Mèxic, Nuevo Reino de España i Potosí.
Les poques dates conservades que se situen, com hem dit, al revers es poden resumir en els anys 1618, 1622, 1627 i 1628. Malgrat tot, la identificació d’alguns dels assajadors ens permetria ampliar una mica més aquesta informació. Així, la lletra o lletres que identifiquen els assajadors, situades sota el símbol o lletra de la seca, pot eixamplar una mica més el ventall cronològic. En general, el nom dels assajadors és ben conegut, ja que eren els encarregats de verificar el percentatge d’or o de plata que portaven les monedes segons les diferents pragmàtiques. Amb la seva marca donaven fe que la llei era la correcta, per tal d’evitar possibles fraus. D’aquesta manera, podem dir que les monedes més antigues identificades amb aquest sistema van ser encunyades a Mèxic a partir de l’any 1600.
Com van anar a parar a les platges de Sitges?
No hi ha cap mena de dubte que les monedes van ser transportades en un vaixell, durant la primera meitat del segle XVII, que va naufragar davant les costes del Garraf.
En un primer moment es van atribuir al naufragi, durant la Guerra dels Segadors, del galió espanyol La Magdalena a la coneguda batalla de Barcelona, que va tenir lloc l’1 de juliol de 1642. La Magdalena i el vaixell francès anomenat La Guise, que es trobaven enfrontats en plena contesa, van cremar com a resultat de l’impacte d’un brûlot (vaixell de foc) amb què els francesos pretenien enfonsar La Magdalena. La suggeridora teoria, que va fer fortuna a la literatura del moment i també a les publicacions posteriors, té, però, punts foscos si ens cenyim a la informació proporcionada per les monedes. En primer lloc, no n’hi ha cap d’afectada pel foc, i els relats dels testimonis ens indiquen que ambdós vaixells van cremar, i que hi van morir bona part de la tripulació i també els dos comandaments, el comte de Ticornel i Monsieur Hercule de Coignan de Cangé. En segon lloc, les dates del tancament del tresor ens indiquen moments molt anteriors a 1642.
El naufragi també podria haver estat motivat per la persistent activitat tempestuosa en el moment de la coneguda “Petita edat del gel”, que en el seu primer període abraça des de l’any 1570 fins al 1630, i que va provocar nombrosos naufragis segons ens expliquen les cròniques, inclòs el del vaixell del virrei de Sardenya al mateix port de Barcelona el 1632.
Un primer resultat de l’estudi es va donar a conèixer al XVI Congreso Nacional de Numismática, que va tenir lloc a Barcelona el novembre de 2018, avui en curs d’edició. Aprofitant les dates del Congrés es va exhibir al MAC una mostra significativa del tresor, que van visitar els congressistes i que va restar a l’abast del públic en general durant un mes.
Encara no podem donar per tancada la investigació. Pensem que la restauració de la totalitat del conjunt permetria fer una aproximació molt més aprofundida que proporcionaria una visió global del tresor, descobriria alguna de les rareses ja detectades i ens permetria fer-nos una idea més correcta del que significa aquest atresorament de moneda de procedència diversa que viatjava en algun vaixell de la corona de Castella, sempre tenint present, però, que no podem considerar que estigui complet. Sens dubte, el vaixell transportava moltes més monedes que no han arribat fins a nosaltres.
