Gabriel de Prado
Responsable de la seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya
El conjunt d’estructures defensives que conformen la fortificació del Puig de Sant Andreu, nucli d’hàbitat major del complex arqueològic d’Ullastret, ha estat objecte d’estudi des de les primeres campanyes d’excavació desenvolupades al jaciment per Miquel Oliva a finals dels anys quaranta del segle passat. No obstant això, malgrat que es tracta d’un dels assentaments d’aquest període on més s’ha intervingut arqueològicament a Catalunya, la recerca duta a terme no havia detectat l’existència d’un fossat avançat a la murada. En aquest sentit, s’havia teoritzat amb la seva possible existència, basant-se en la complexitat del conjunt i en la comparació amb sistemes defensius avançats d’altres assentaments coetanis, però mancava una confirmació tangible.
L’any 2012, amb la finalitat d’obtenir dades concloents per confirmar o descartar l’existència d’aquesta estructura defensiva, es va efectuar una campanya de prospecció geofísica que va consistir en la realització de diverses tomografies de resistivitat elèctrica (ERT). Els resultats varen ser positius i, juntament amb uns primers sondejos fets l’any següent (fig. 1), es va poder confirmar que la fortificació del Puig de Sant Andreu tenia un fossat que transcorre pel vessant occidental del turó en paral·lel a la línia de la murada.
Posteriorment, l’estudi de la fortificació i especialment del fossat s’ha integrat en un projecte de consolidació i restauració de la muralla d’aquest assentament, promogut per la Direcció General del Patrimoni Cultural, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. En el marc d’aquest projecte s’han realitzat noves prospeccions geofísiques, en aquest cas extensives i multisistema (tomografies ERT, magnetometria i georadar GPR), sondejos arqueològics i, finalment, l’excavació extensiva d’alguns trams del fossat ubicats a l’àrea sud-oest del turó. Aquestes actuacions se circumscriuen a la banda occidental de l’assentament, atès que desconeixem el tancament de la fortificació pel vessant oriental, tot i que l’existència d’un estany en aquell període hauria funcionat com a defensa natural, i a la banda meridional el relleu es troba emmascarat per terreres d’antigues excavacions, però s’intueix l’existència d’un fossat obert (sense contraescarpa) que hauria accentuat la verticalitat del pendent existent. En definitiva, la finalitat d’aquestes actuacions és la d’aprofundir en el coneixement d’aquesta estructura defensiva i, alhora, recuperar el màxim nombre de blocs de pedra possibles de l’enderroc de la murada per ser utilitzats en els futurs treballs de restauració i consolidació de la muralla que circumda aquest important nucli de població iber.
L’excavació en extensió d’un tram de fossat d’uns 125 metres lineals a l’angle sud-oest del turó, dirigida per l’arqueòleg Ferran Codina, a més dels sondejos realitzats prèviament, ha permès obtenir una visió aprofundida de la geomorfologia d’aquesta estructura defensiva i de la seva interrelació amb la muralla i amb altres dispositius defensius avançats. Efectivament, en l’estat actual de la recerca, es pot establir que el fossat està íntegrament tallat en el substrat rocós, format per gresos de gra gros a mitjà. Disposa d’un perfil irregular en forma de U, amb el fons pla, i presenta característiques diverses en funció del moment de la seva construcció. La seva amplada, entre escarpa i contraescarpa, és molt irregular atès que oscil·la entre 11,85 i 21,20 m a la part superior, amb una profunditat que en molts punts supera els 5 m entre el fons del fossat i el nivell en el qual es va construir la muralla, i que arriba puntualment a 7 o 8 m de profunditat a la banda sud del mateix.
La intervenció al fossat ha permès documentar que l’extracció de la pedra per a la seva construcció es va fer de forma organitzada i semblant a l’explotació d’una pedrera, de manera que, sempre que la qualitat del gres ho permetia, s’extreia en forma de blocs que, posteriorment, varen servir per a la construcció, reforma i/o ampliació de la murada del recinte defensiu (fig. 2). Els primers càlculs realitzats indiquen que es podrien haver extret entre 20.000 i 25.000 m³ de gres.
L’element arquitectònic més destacat que s’ha documentat a l’excavació del fossat, davant la torre 6/II, són les restes de la base d’un pont que permetria franquejar-lo i accedir a l’interior de la ciutat a través de la porta 1 (fig. 3). Aquesta estructura es va construir, d’una banda, deixant un istme de roca avançat a la línia de l’escarpa i, de l’altra, construint una estructura massissa amb grans blocs de pedra fonamentats sobre la contraescarpa (fig. 4). D’aquesta manera, la distància entre un costat del fossat i l’altre s’escurçava a 4,90 m i, mitjançant una estructura de fusta que es podria desmuntar fàcilment, es podia travessar sense dificultat. En un moment posterior, l’estructura de la contraescarpa es va ampliar vers l’escarpa, amb la qual cosa es va reduir la distància entre els dos costats a 4,15 m.
D’altra banda, l’excavació del reompliment del fossat ha permès registrar una seqüència estratigràfica relativament complexa, que ha revelat aspectes inèdits en relació amb l’evolució arquitectònica i urbanística de la ciutat. D’entrada, s’ha documentat que a partir d’un determinat moment, que caldria situar en el darrer quart del segle IV aC, el fossat es deixa de mantenir, i s’acumula en el seu interior i en un període relativament curt una potent capa de sediments. Sobre aquest nivell, a la banda sud del pont, es van construir tota una sèrie d’edificacions i estructures de combustió que semblen conformar un barri periurbà. A partir del que s’ha pogut excavar fins ara, es pot intuir que hauria ocupat una superfície d’almenys 500 m² i es documenten, en un període bastant acotat, diverses reformes i ampliacions de les estructures, que són parcialment enderrocades poc abans del darrer quart del segle III aC. Per sobre d’aquestes estructures es documenten els nivells d’enderroc de la muralla que, al seu torn, varen ser alterats per accions d’espoli o d’altra mena ocorregudes en època romana i, per tant, molts segles després de l’abandonament massiu de la ciutat, que hauria tingut lloc molt probablement a finals del segle III o inicis del segle II aC.
En un dels nivells d’abandonament d’aquests espais identificats a l’interior del fossat ha aparegut un dels elements mobles més singulars dels que s’han localitzat al conjunt ibèric d’Ullastret en aquestes darreres dècades. Es tracta d’un petit objecte de plom, de forma irregular, que presenta unes mides de 3,85 cm d’amplada per 2,70 cm d’alçada i 1,10 cm de gruixària, amb un pes de 65 g (fig. 5). En el costat que ofereix una superfície plana es pot observar l’existència d’una inscripció ibèrica esgrafiada, es tracta d’una tipologia de suport inèdita fins ara. L’estudi d’aquesta peça ha estat portat a terme pel Dr. Joan Ferrer, del grup de recerca LITTERA de la Universitat de Barcelona, que a partir de l’anàlisi exhaustiu de l’objecte ha pogut determinar que la inscripció conté disset signes, corresponents a l’escriptura ibèrica nord-oriental dual, i que està formada per dues línies de text escrites d’esquerra a dreta, com és habitual en l’escriptura ibèrica nord-oriental, però estan invertides 180º una respecte de l’altra. Tot i així, és probable que les dues línies configurin un sol text i que una de les línies sigui continuació de l’altra. La lectura més probable seria babar · kikibi · isar / titibiaŕbibi,però no queda clar en quin ordre s’hauria de llegir. En aquest sentit, és destacable també la presència de quatre parelles de signes iguals: baba, kiki, titi i bibi. Aquest fet, estadísticament tan improbable, no s’havia documentat fins ara a cap altra inscripció ibèrica. A partir d’aquestes evidències, l’estudi realitzat conclou que per la tipologia de l’objecte i per la seva disposició, així com pel contingut de la inscripció, se’n podria descartar l’ús pràctic i semblaria més encertat plantejar-ne la funció en relació amb el món ritual i/o cultual.
Un altre objecte recuperat durant l’excavació del fossat, estudiat per la Dra. Marta Blasco de la Universitat de València, és un fragment d’una pinta d’os rectangular, amb una filada de pues, realitzada sobre ivori d’elefant (fig. 6). Només es conserva una de les dues potes, decorada amb un motiu en ziga-zaga, i restes de vint-i-quatre pues. En els dos costats de la pinta, el cos o part central està decorat amb tres motius en espiral i, a continuació, es distingeixen dues línies incises paral·leles en sentit horitzontal que conformen la part superior d’un petit fris que tanca un cos de quadrats incisos, dividits per la seva diagonal i separats entre ells per una línia vertical. Tres línies més tanquen aquest fris i la decoració central de la pinta. Encara que només s’ha conservat un fragment, es tracta d’una peça excepcional pel que fa a la complexitat tècnica de la seva execució, pel material en la qual està manufacturada i per l’escassetat de troballes d’aquest tipus. S’ha de tenir en compte que a Catalunya només se n’havien trobat un exemplar a la necròpolis del Turó de Dos Pins (Cabrera de Mar) i un altre al poblat del Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), en tots els casos amb una cronologia que se situa entre els segles III i II aC.
Aquests objectes han estat tractats al laboratori de restauració de la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya on, bàsicament, s’ha realitzat una intervenció de neteja i una actuació preventiva d’estabilització del material per garantir-ne la preservació i permetre’n l’estudi i exposició.
En conclusió, la troballa i excavació d’una part del fossat defensiu del Puig de Sant Andreu referma encara més la singularitat i la importància d’aquesta fortificació que, molt probablement, és la més complexa i elaborada de la cultura ibèrica. La magnitud de tot el conjunt que es desprèn de les intervencions realitzades emfatitza encara més el seu caràcter defensiu i dissuasiu, alhora que el seu valor implícit de prestigi i ostentació.
Aquest projecte d’excavació i estudi del fossat és una tasca ingent que s’ha plantejat en tres fases, de les quals fins ara només s’ha executat la primera. Tot aquest procés ha de culminar amb l’adequació i creació d’un nou itinerari arqueològic que permeti posar en valor les restes del binomi muralla-fossat en unes condicions òptimes de presentació i conservació.
Bibliografia
Codina F., Prado G., Roqué C. en premsa, Les défenses avancées dans les fortifications de l’âge du Fer du nord-est de la Péninsule Ibérique : le fossé du Puig de Sant Andreu (Ullastret, Catalogne), Actes du 43e Colloque International de l’AFEAF, Puy-en-Velay, 30 mai – 1 juin 2019.
Codina F., Garcia-Garcia E., Prado G. de, Sala R. 2019, Resultats preliminars de les intervencions de prospecció i excavació arqueològica al fossat del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), Tribuna d’Arqueologia 2016-2017, 52-62.
Ferrer J., Codina F., Prado G. de 2018, L’enigmàtic objecte de plom amb inscripció ibèrica del fossat del Puig de Sant Andreu (Ullastret), Cypsela 21, 135-154.
Prado G. de 2010, La fortificación ibérica del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Cataluña): aspectos técnicos, formales y funcionales, a Tréziny H. (dir.) Grecs et indigènes de la Catalogne à la mer Noire. Actes des rencontres du programme européen Ramses² (2006-2008), Paris, Errance ; Aix-en-Provence, Centre Camille Jullian, 567-580. (BiAMA 3)
