Pere Castanyer, Marta Santos, Joaquim Tremoleda, Elisa Hernández i Iolanda Puigdevall
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries
D’entre els principals factors que determinaren la gènesi i la posterior evolució dels diversos nuclis de població que en el transcurs dels segles conformaren Empúries, el més rellevant fou, indubtablement, el paper estratègic que va tenir el seu port al llarg de la història. Considerant aquest fet, no ha d’estranyar, doncs, que l’estudi dels antics espais portuaris sigui l’objectiu principal de l’actual projecte de recerca arqueològica impulsat per la seu d’Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya, en què també col·labora el Deutsches Archäologisches Institut de Madrid, i que compta amb la participació d’investigadors de diferents centres i universitats de l’àmbit nacional i internacional.
A més de la recerca arqueològica pròpiament dita, el projecte preveu també un seguit d’objectius de caràcter patrimonial, que tenen a veure amb la posada en valor dels vestigis descoberts amb el propòsit d’incorporar els avenços del coneixement històric al relat de la visita al jaciment, per tal de fer més comprensibles les restes arqueològiques i, sobretot, subratllar la importància d’aquells aspectes que, com els espais portuaris, avui són difícils d’entendre i valorar per part dels visitants. La futura adequació dels sectors en curs d’excavació s’inscriurà dins d’una proposta general de reordenació i redefinició dels diferents béns patrimonials que conformen Empúries, en què també es definiran les principals actuacions arquitectòniques, urbanístiques i territorials de posada en valor del front portuari i litoral d’Empúries.
Els marges cronològics del projecte comprenen un període de temps molt ampli, que va del segle VI aC, moment en el qual es fundà el primer establiment grec a Empúries, fins els segles VII-VIII dC, època de profunda transformació de l’estructura de l’hàbitat emporità durant el trànsit cap el període alt medieval.
Aquesta recerca parteix de la premissa que les interpretacions tradicionals relatives als espais portuaris emporitans es basaven, essencialment, en les escasses referències de les fonts clàssiques o en la simple observació dels elements topogràfics i arqueològics conservats fins a l’actualitat, sense prendre en consideració les profundes transformacions que ha patit el litoral i el territori d’Empúries amb el pas dels segles.
Afortunadament, durant els darrers decennis, la convergència entre les investigacions arqueològiques i els estudis paleoambientals en diversos projectes pluridisciplinaris ens ha permès reconstruir un entorn natural i un marc geomorfològic completament diferent a l’actual i, d’aquesta manera, reinterpretar alguns aspectes del relat històric a partir de la interrelació constant que va existir entre les dinàmiques del poblament i les del paisatge. El procés de transformació continuat d’aquest medi natural fins a la situació actual ha estat resultat, d’una banda, de la confluència de factors de tipus natural, com poden ser les dinàmiques geològiques (procés al·luvial, desplaçament de les lleres dels rius Ter i Fluvià, etc.) o l’acció del vent i de la mar, i de l’altra, de factors de tipus antròpic, com la dessecació d’antigues llacunes o la posada en valor de noves àrees de cultiu.
Prenent com a base aquests treballs, avui podem saber que durant el període de l’holocè els rius Ter i Fluvià havien anat configurant unes àmplies planes al·luvials al voltant d’Empúries, que van donar lloc a la formació d’extenses zones d’aiguamolls i petites llacunes d’aigua dolça o salobre, de profunditat i extensió variables en funció de les èpoques i de l’equilibri entre les oscil·lacions del nivell de la mar i les aportacions de sediments dels rius. Les presència d’aquestes zones humides a l’entorn d’Empúries encara avui és visible a l’antic estany de Bellcaire, a l’estany de Poma, al gorg de l’Infern o gorga d’en Maranges, i als aigualleixos del Fluvià Vell o, més al nord, a l’actual parc dels aiguamolls de l’Empordà.
Antigament, doncs, l’entorn d’Empúries estava fortament marcat per l’existència de tres ambients clarament diferenciats: el fluvial, el de llacunes o d’aiguamolls i el d’estuari. Pel que sabem, en una fase inicial, cronològicament situada entre els anys 6500-6000 BP, la penetració marina arribava des de les proximitats de Sant Martí d’Empúries fins a les proximitats de l’estret que formarien els promontoris de les poblacions de Bellcaire i Albons. La retracció de l’estuari i de la inundació general de la plana va augmentar a mesura que es van incrementar les aportacions fluvials i litorals. Així, entre els 2.500 anys BP i l’inici de la nostra era, l’expansió del sistema d’estuari, i els ambients de maresmes i llacunes presentaven encara un desenvolupament important a l’entorn d’Empúries. A partir de l’últim mil·lenni, l’avanç de les planes d’inundació dels rius Ter i Fluvià, i també l’increment substancial de les aportacions de sorres litorals, que han anat omplint les badies de la costa, comencen a dificultar la connexió de l’estuari amb el mar, de manera que l’antic estuari es converteix en la llacuna litoral de Cinclaus.
La juxtaposició de les dades arqueològiques en aquest paisatge tant singular revela la perfecta adaptabilitat dels patrons d’assentament a l’entorn natural que, durant molts segles, va afavorir l’ocupació de les petites elevacions situades a la mateixa costa o a poca distància i envoltades d’un entorn aquàtic. En aquest sentit, l’extraordinària història que va tenir el jaciment emporità d’ençà l’època del bronze final i fins a l’antiguitat tardana s’explica, com a mínim en bona part, per la posició privilegiada del promontori d’Empúries al costat del mar i a l’entrada de l’estuari en el qual confluirien les aigües del braç nord del riu Ter i del riu Fluvià.
Considerant aquesta interrelació constant entre les dinàmiques del poblament i les del paisatge al llarg de tota la història d’Empúries, l’actual projecte de recerca sobre les antigues àrees portuàries s’ha plantejat des d’una perspectiva multidisciplinària i s’estructura a partir de dues grans línies d’investigació.
La primera preveu l’excavació arqueològica de diversos sectors del jaciment, de característiques, morfologia, organització i seqüència estratigràfica molt diferents, però que són especialment rellevants per entendre les grans etapes que conformaren l’evolució dels antics nuclis urbans d’Empúries. Dins d’aquest àmbit d’actuació, l’estudi de la part nord de la ciutat grega és l’objectiu prioritari, encara que es preveuen també altres actuacions fora de l’actual recinte públic, com a la zona de la platja del Moll Grec o al sector de Santa Margarida, al vessant oest del turó. La segona línia de recerca fa referència a la reconstrucció geomorfològica i paleoambiental d’aquestes antigues àrees portuàries d’Empúries, perquè el seu coneixement esdevé imprescindible per poder contextualitzar les dades obtingudes en les intervencions arqueològiques programades. L’àmbit d’actuació d’aquests treballs abasta no només les àrees adjacents als sectors d’excavació i de la façana marítima d’Empúries, sinó també gran part de la plana que s’estén al nord i a l’oest, amb l’objectiu de determinar l’evolució de l’estuari i establir les principals etapes de la progressió de la línia de costa.
La història d’Empúries a partir dels espais portuaris
Tal com ja hem avançat, resultaria pràcticament impossible pretendre explicar la història d’Empúries sense tenir en compte el lligam que va tenir amb el seu port, o millor dit encara, amb els seus ports. En efecte, semblantment a la multiplicitat de nuclis de poblament que es succeïren o coexistiren en els transcurs dels segles, hi va haver també diversos espais portuaris, perfectament adaptats a les funcions i necessitats de cada moment. L’evolució dels ports d’Empúries és, per tant, un fidel reflex de la història general del jaciment, dels seus moments de creixement, bonança i expansió, però també de les èpoques de declivi, regressió o abandonament.
Per tal de posar de manifest la diacronia del jaciment d’Empúries, el projecte de recerca ha focalitzat la seva atenció en tres etapes o “finestres” històriques, que representen tres moments clau en la seva evolució. La primera etapa abasta des dels inicis del segle VI aC, moment en el qual els grecs foceus fundaren el primer empori comercial a Sant Martí d’Empúries, que les fonts clàssiques anomenen Palaia Polis, fins a la posterior creació i desenvolupament d’un nou nucli urbà al vessant oriental del turó d’Empúries, que avui coneixem com Neàpolis. A la pràctica, ambdós recintes formaven part d’una mateixa ciutat, Emporion, en clara al·lusió a la seva vocació de port comercial i d’escala de les rutes dirigides vers el llevant de la península Ibèrica.
L’emplaçament d’aquests dos recintes als extrems d’una petita badia o ancorada natural, avui completament colgada per les sorres, va permetre relacionar ben aviat aquest espai amb el port de l’antiga Emporion. Com veurem, les característiques d’aquest “port natural” s’adaptarien perfectament a les necessitats del petit empori comercial grec, essencialment de redistribució de productes, que no requerien una gran infraestructura ni instal·lacions complexes. La presència de l’estuari, dels rius Ter o Fluvià i de les nombroses àrees inundades de l’entorn facilitaria la comunicació amb el rerepaís, tal com suggereix l’elevada presència de materials arribats a través del port emporità en els jaciments situats a l’interior del territori, com ara a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà) i a Mas Castellar de Pontós.
La segona etapa o “finestra” es situa ja en el segle II aC i està marcada per uns canvis importants en la fisonomia d’Empòrion com a conseqüència de l’entrada en escena de Roma. La posició estratègica de la ciutat grega i del seu port, que ja foren determinants en el context de la Segona Guerra Púnica, es reforça encara més uns anys més tard, quan esdevé també un lloc clau en el procés de conquesta, control i romanització del territori i, en un context més general, de la península Ibèrica. La construcció d’un gran campament militar, que a la pràctica envoltava pel sud i l’oest la ciutat grega, destinat a la instal·lació de soldats romans i de tropes auxiliars ibèriques, va comportar un increment molt important en l’activitat comercial que, de retruc, va propiciar una etapa d’expansió i creixement econòmic que es va materialitzar en una profunda remodelació urbanística.
D’entre aquestes reformes, ens interessa aquí destacar el desenvolupament d’un nou espai portuari, que coneixem com el “port artificial”, situat immediatament al sud-est del port natural, d’accés més còmode i més ben adaptat als nous tipus de vaixells de transport de mercaderies. L’obra més emblemàtica d’aquesta remodelació total de la façana marítima és l’anomenat espigó d’Empúries, fet amb un doble parament de grans blocs de pedra calcària i un reble intern d’opus caementicium, que tancava per l’oest l’entrada del nou port i que, molt probablement, també servia de mur de protecció dels temporals de llevant per a les instal·lacions portuàries actualment cobertes per la duna litoral.
L’abandonament del campament no va comportar la pèrdua de la posició estratègica de port emporità, que es va veure reforçada a inicis del segle I aC amb la construcció d’una nova ciutat romana a la part alta del turó d’Empúries i es va mantenir, com a mínim, fins al canvi d’era, moment en el qual els nuclis grec i romà s’havien fusionat en una nova realitat urbana que coneixem com municipium Emporiae. No obstant això, el registre arqueològic demostra que a partir del segle I dC es va iniciar un llarg procés de decadència urbana, causat també per un fort declivi de l’activitat comercial, des d’aquest moment accentuada per l’existència d’altres ports com Narbona, fins que a finals del segle III dC únicament es manté com a lloc d’habitació el primitiu establiment de Sant Martí d’Empúries.
Seguint el fil històric d’Empúries, la darrera “finestra” o etapa prevista en el projecte correspon als segles IV-VIII dC i coincideix amb canvis substancials en la configuració del paisatge com a conseqüència de la progressió de la plana al·luvial, la dessecació parcial de les llacunes i maresmes interiors, la reducció significativa de l’estuari i el rebliment dels antics espais portuaris. Aquests canvis coincideixen també amb el desplaçament d’una part del poblament al vessant oest del turó d’Empúries, al sector de Santa Margarida. Els treballs de prospecció arqueològica realitzats confirmen l’existència d’un extens nucli d’ocupació en aquesta àrea i permeten contextualitzar millor les restes descobertes anys enrere en els nivells inferiors a aquesta església, que suggerien que aquí s’emplaçava el baptisteri de l’episcopium d’Empúries. El desplaçament d’una part de l’hàbitat i del conjunt episcopal vers aquesta àrea permet plantejar la hipòtesi que en aquest moment s’utilitzava com a espai portuari la zona d’estuari que s’estenia fins a l’oest del massís d’Empúries.
L’àrea nord de la ciutat grega i el port. Un primer avenç dels resultats del projecte de recerca
El pla de treball del projecte de recerca preveu un seguit d’actuacions per realitzar durant el quadrienni 2018-2021, que fan referència a les dues línies d’investigació principals, l’excavació arqueològica i els estudis geomorfològics i paleoambientals. Fins al moment, bona part dels treballs s’han centrat en l’estudi del “port natural” i en l’excavació del barri nord del nucli grec de la Neàpolis, implantat a partir del tercer quart del segle VI aC, poc temps després de la creació del primer empori comercial foceu a Sant Martí d’Empúries.
L’objectiu dels treballs és determinar l’evolució de l’urbanisme, recuperar la topografia antiga i entendre la connexió de la ciutat amb el port. L’avenç realitzat fins avui, que ha comportat l’excavació de l’imponent nivell de sorres que colgava l’antiga fondalada del port, ha fet possible recuperar visualment el promontori rocós sobre el qual s’assentava la ciutat grega, que, en alguns punts, formava un penya-segat d’uns 7 a 8 metres d’altura i des del qual es dominava visualment tota la zona portuària.
Aquests treballs són una continuació de les excavacions realitzades a l’extrem nord-occidental de la Neàpolis, que van permetre descobrir la rampa o camí que comunicava el recinte urbà amb una petita platja situada al extrem sud-oest del port i avui coberta per més de 4 a 5 metres de sorra. La imatge que podem refer de tota aquesta façana nord mostra, doncs, la ciutat grega emplaçada damunt d’una elevació rocosa, en alguns punts d’una alçada considerable i, per tant, inaccessible des de l’entrada del mar. A la banda oest hi hauria una petita cala, accessible a través d’un camí que vorejava el vessant oest del promontori, que serviria per varar els vaixells de mercaderies o de pesca, ja sigui mitjançant senzills molls de fusta o amb una infraestructura molt modesta.
Especial atenció mereixen les troballes de nombroses ofrenes votives i d’objectes de caràcter ritual, com ara el diversos cernos amb representacions d’hídries en miniatura o els nombrosos dipòsits de gerretes o olpes enterrades en petites fosses excavades a terra. La presència d’aquests elements rituals, acompanyats d’algunes figures de terracota possiblement associades al culte a Demèter i Core/Persèfone, permet suggerir l’existència d’un santuari o espai de culte situat al punt de connexió entre el recinte urbà i l’àrea portuària.
Conjunt de gerretes o olpai trobades a l’excavació al barri nord-occidental de la Neàpolis, probablement corresponents a ofrenes fetes en el santuari que hi hauria en aquest sector de la ciutat.
L’excavació arqueològica prevista inclou també les diverses illes d’edificacions que configuraven el barri nord de la ciutat grega, que s’estenia fins al límit del penya-segat que definia pel sud el port. Es tracta d’una zona d’una extensió considerable i excavada en bona part durant els treballs fets al jaciment en els anys vint i trenta del segle passat. Molt probablement, l’aspecte de les restes visibles en l’actualitat, que majoritàriament podem associar a les etapes més recents de la ciutat (segles II-I aC – segle I dC), desdibuixa notablement la morfologia inicial de tot aquest sector que estava fortament condicionat per la topografia natural del terreny.
Avui sabem que tot aquest sector presentava un fort pendent en sentit oest, just en el punt on es situava la rampa de baixada cap a la cala del port, i també vers l’est, on la ciutat s’estenia fins pràcticament la línia de costa actual. Tot aquest extrem nord-est va quedar totalment sepultat, a principis del segle XX, com a conseqüència dels treballs de fixació de la duna litoral que avui encara impedeix la connexió visual entre el barri portuari i el mar.
Des del punt de vista urbanístic, aquest sector nord de la ciutat s’articulava en diferents illes d’edificacions separades per carrerons estrets disposats en sentit nord-sud, alguns dels quals tenen un acusat pendent vers el penya-segat, i que comptaven amb unes canalitzacions o clavegueres que servien també per abocar les aigües pluvials i residuals cap al port. El límit sud de l’excavació arqueològica està marcat per un altre carrer, de disposició irregular, orientat d’oest a est i que imaginem que es perllongava fins al barri de la platja de llevant.
L’illa situada més a l’oest, individualitzada com a sector 22, és la que presenta un desnivell més acusat, de manera que les cases es disposaven de forma esglaonada de sud a nord, seguint de forma paral·lela el pendent del carreró que fa de límit per llevant. Per la banda oest, aquesta illa es separava de la rampa d’accés a la platja del port mitjançant un potent mur d’aterrassament, que permetia contenir aquesta plataforma superior i salvar l’important desnivell que hi havia en relació al citat camí. Els àmbits excavats segueixen les pautes ja documentades en altres parts de la ciutat grega, amb parets amb un sòcol inferior de pedres i un alçat de tovots d’argila, mentre que els paviments eren gairebé sempre de terra batuda o d’argila, a excepció de les zones exteriors, on s’utilitzaven materials més drenants, com els còdols i les graves.
El registre estratigràfic posa de manifest que en aquest sector 22 les evidències corresponents a les fases fundacionals de la Neàpolis, del tercer quart del segle VI aC, es troben més ben conservades, sobretot en comparació al sector 20, situat a l’extrem més oriental del promontori, on les importants reformes del segle II aC comportaren també un rebaix considerable de l’estratigrafia acumulada en els segles anteriors. Especial interès mereix també la troballa d’alguns objectes, com ara una petita acumulació de peus i fons retallats de copes àtiques, algunes de les quals mostren el característic Gorgoneion, elements segurament votius que podem relacionar també amb l’espai de culte ja identificat entorn del camí que menava al port.
La zona central de l’extrem nord de la ciutat grega estava ocupada per una gran illa (sector 21), de superfície més gran que les altres, formada per diversos habitatges associats a moments històrics diferents. Semblantment al que succeeix en bona part de la Neàpolis, també aquí s’han pogut excavar algunes tombes d’inhumació pertanyents al cementiri dels segles IV-VI dC, articulat a l’entorn de la cella memoria que es va edificar una mica més al sud una vegada abandonada la ciutat grega. La majoria dels enterraments que es localitzaven en aquesta zona havien estat excavats ja durant les intervencions precedents, però encara se’n conservaven alguns in situ. Es tracta d’un grup de tombes orientades d’oest a est, de diversa tipologia: una tomba central formada per una caixa de pedres i coberta amb grans lloses de pissarra que insinuen una creu, al costat d’un segon enterrament directament sobre el terra i protegit amb teules disposades a doble vessant i d’altres dues inhumacions dipositades en una simple fossa. Tot el conjunt va aparèixer cobert amb un túmul de terra coronat amb un senzill sòl fet amb morter i picadís ceràmic.
Aquests enterraments es superposen a les restes d’altres edificacions, conservades de forma irregular i sovint de difícil interpretació. Cal tenir en compte que la topografia natural, amb un marcat declivi vers al nord i vers a l’oest, va provocar un procés d’erosió i esllavissament que ha fet desaparèixer una part de les restes i ha deixat a la vista construccions de diversa cronologia pertanyents a etapes successives de l’urbanisme. Coneixem, però, l’existència d’un edifici d’època romana articulat entorn d’un gran pati, a redós del qual es disposaven les altres dependències. El gran espai descobert central conserva les restes d’un paviment d’opus signinum decorat amb tessel·les blanques formant una simple retícula. Associada a aquesta casa hi ha també una gran cisterna, que, a més de l’aigua del pati interior, recollia també la de les teulades.
L’excavació de l’extrem nord d’aquesta illa, que limita directament amb el penya-segat, ha permès recuperar, en canvi, algunes evidències més antigues associades a la fase fundacional d’aquest sector de la ciutat grega. L’existència d’un mur, constructivament més potent que els altres i disposat en sentit oest-est, indica un primer límit d’aterrassament de la zona, al nord del qual i fins al perímetre del penya-segat es disposaren encara alguns petits àmbits i annexos descoberts, associats amb anivellaments datables en la segona meitat del segle VI aC, que contenien una quantitat extraordinària de restes malacològiques, amb una gran concentració de petxines de cerastodema edule.
Finalment, de la intervenció arqueològica de l’illa situada a l’extrem nord-est de la part visitable (sector 20), en destacarem les evidències associades a diferents etapes de la Neàpolis. Assenyalarem, en primer lloc, els setze enterraments d’inhumació en caixa de pedra i túmul, que formarien part de l’esmentada necròpolis dels segles IV-VI dC, que marca el moment final de la Neàpolis. Les tombes s’emplaçaven fonamentalment a l’interior del pati d’una casa d’una època anterior, on es van disposar ordenadament, formant diverses filades d’enterraments.
El període més important i monumental documentat correspon, però, a l’ocupació del segle I aC, moment en el qual es va edificar aquí una gran casa que imaginem que devia pertànyer a una persona o a un col·lectiu amb recursos. L’adequació de tota aquesta àrea per tal de disposar d’una plataforma prou àmplia va comportar el rebaix de pràcticament tota l’estratigrafia anterior. S’hi entrava pel carrer est-oest a través d’un corredor que conduïa a una àrea oberta, des de la qual s’accedia a un gran triclini pavimentat amb un signinum decorat, que marca una avantsala amb la salutació en grec XAIPE ΑΓΑΘΟΣ ΔΑΙΜΩΝ l’espai de celebració amb dos grans cercles decorats. El pati contigu, al nord, tenia un celobert per recollir l’aigua que posteriorment va ser pavimentat amb un mosaic. Aquest ampli espai era obert i segurament amb un pòrtic amb vistes al port, que es trobava al nord.
De la fase més antiga i que correspon a l’època fundacional, datada en el tercer quart del segle VI aC, en queden poques evidències, com ara alguns paviments amb diverses llars, i en destaca la presència de quatre pilars quadrats fets de pedra, que devien correspondre a un primer porticat obert al penya-segat del port.
La intervenció arqueològica d’aquesta zona nord de la ciutat grega s’ha completat amb l’excavació efectuada a l’actual platja del Moll Grec, on els forts temporals marítims ocorreguts en els últims anys, que havien anat erosionant la base i el front costaner de la duna de sorra, deixaren al descobert les restes corresponents a l’extrem nord-est del nucli, amenaçant-ne així la documentació i conservació futura. La intervenció arqueològica s’ha realitzat en dues campanyes successives, la primera finançada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (2018) i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, i la segona pel Deutsches Archäologisches Institut de Madrid (2019) i integrada en l’actual projecte. L’excavació d’una llarga franja d’uns 50 metres de llarg per de 2 a 5 metres d’amplada va permetre descobrir diversos àmbits domèstics o de funcionalitat indeterminada, disposats en sentit nord-sud i que correspondrien a l’illa d’edificacions de l’angle nord-est de la Neàpolis.
Les edificacions es disposaren directament sobre el subsol rocós que conformava el relleu natural, aprofitant l’existència d’un aflorament que, més a l’est, emergeix en els esculls que coneixem com les Muscleres. Molt probablement, algunes d’aquestes construccions continuaven una mica més enllà, cap al mar, fins al punt on el subsol marca un descens una mica més acusat, avui totalment imperceptible per la sorra de la platja. Els materials ceràmics associats a les restes més antigues permeten situar també les primeres construccions vers els tercer quart del segle VI aC, és a dir, en el moment fundacional del nucli urbà de la Neàpolis.
L’estratigrafia conservada permet constatar la successió dels diferents nivells de paviment i murs dels àmbits al llarg de les diferents fases d’ocupació. Les pautes constructives repeteixen les ja conegudes a la Neàpolis, amb els murs amb un sòcol de pedres i un alçat de tovots d’argila. Els paviments de l’interior de les estances eren gairebé sempre d’argila de color vermellós, endurida i d’un gruix variable, mentre que a les zones exteriors es feien servir preferentment les graves o còdols. Quant als elements estructurals, assenyalarem també la identificació d’algunes llars i, en un dels àmbits, d’un petit pou d’aigua dolça de planta quadrada i de poca profunditat, excavat parcialment a la roca del subsol. L’existència d’uns espais de dimensions més grans a l’extrem nord, pavimentats amb còdols i, més tard, amb grans lloses rectangulars de pedra, podria suggerir també una funció diferent, com ara magatzems o zones de pas.
Entre els materials ceràmics recuperats cal remarcar la presència de diversos tipus d’àmfores (etrusques, suditàliques, massaliotes, corínties, ibèriques, etc.) i de vaixella de taula o d’emmagatzematge (copes de tradició jònia, ceràmiques àtiques de vernís negre i de figures negres, ceràmiques gregues d’occident de pasta clara, ceràmiques grises monocromes, ibèriques pintades, etc.). El repertori de materials recuperat repeteix essencialment el que coneixem per als contextos dels nivells d’època tardoarcaica de la Neàpolis i també de la Palaiàpolis d’Empòrion. En algunes zones, l’estratigrafia conservada permet documentar la continuïtat de l’ocupació fins als segles V-IV aC, tot i que l’erosió que ha patit el jaciment en aquest extrem nord-oriental que aflora sota la duna ha fet desaparèixer en gran part l’estratigrafia i les restes de les etapes posteriors del nucli.
L’existència d’aquestes construccions, avui a pocs metres del mar, suggereix que l’entorn topogràfic i natural d’aquest façana marítima d’Empúries fa 2.500 anys devia ser notablement diferent al que avui podem percebre. Per aquest motiu, un dels objectius del projecte és intentar determinar amb més precisió la progressió del nivell del mar al llarg dels darrers mil·lennis, amb el benentès que en l’època grega i romana seria més baix que l’actual. Les dades recopilades fins al moment assenyalen també que els afloraments rocosos situats just a llevant, com les Muscleres Grosses, devien tenir un volum i una extensió més gran que l’actual, de manera que constituïen una protecció natural per fer front als temporals de llevant per a totes aquelles construccions de la façana oriental de la ciutat grega.
Encara que estratigràficament i cronològicament les restes descobertes corresponen sobretot a les etapes més antigues de la ciutat grega, s’ha pogut constatar també la superposició d’estructures d’èpoques bastant més recents. Especial interès mereixen les restes del potent mur localitzat al límit nord, fet amb un parament exterior de grans blocs exteriors de pedra calcària i un reble interior d’opus caementicium, que, molt probablement, enllaçaria directament amb l’anomenat moll grec, construït cap a mitjans del segle II aC en el marc de la construcció del “port artificial”. Les limitacions del vell port natural devien ser determinants per a la construcció d’aquest nou espai que devia estar directament connectat amb el conjunt àgora-estoa de la ciutat grega, construït també en el mateix moment.
Pel que fa als treballs geomorfològics i paleoambientals realitzats en el sector del port natural, esmentarem la prospecció mitjançant tomografia sísmica encaminada a la reconstrucció del paleorelleu d’aquesta antiga fondalada. L’objectiu és obtenir un mapa detallat del fons, per tal de determinar així la potència de calat dels diferents sectors i la seva accessibilitat. Totes aquestes dades s’incorporaran en la reconstrucció en 3D que actualment s’està realitzant de l’espai de l’antic port.
Finalment, hem de parlar de la realització de dos nous sondejos sedimentològics, un a la part de la fondalada propera a Sant Martí d’Empúries i l’altre en els camps situats a tocar de la ciutat grega. L’estratigrafia mostra una potent sedimentació, de 10,30 metres i 8,20 metres de fondària respectivament, formada per sorres de gra variable, acumulades durant el procés de rebliment del port natural. Les primeres datacions radiocarbòniques obtingudes assenyalen que aquest procés fou ràpid i especialment intens des del segle VI dC en endavant, fins al punt que en poc més d’un segle quedà totalment cegat, cosa que en va fer impossible l’ús com a espai portuari. Fins al moment, desconeixem si aquest procés va tenir també una afectació similar al “port artificial”.
Les interrelació entre les dades arqueològiques i els estudis paleoambientals, que mostren un canvi important en el poblament i en el paisatge en els transcurs dels segles V-VIII dC, podria ajudar a entendre la configuració d’Empúries durant la tardoantiguitat i el desplaçament de la seu episcopal al vessant oest del turó i, qui sap si també, d’una part de les instal·lacions portuàries a l’estuari adjacent. Intentar resoldre aquest enigma és, justament, un dels reptes que pretén resoldre el projecte de recerca en aquests propers anys.
Bibliografia
Bony G., Morhange C., Marriner N., Nieto X. 2011, Géoarchéologie du port grec d’Empuries. Un port ouvert ou fermé?, Méditerranée 117, 81-87.
Castanyer P., Santos M., Tremoleda J. 2015, Nuevos datos arqueológicos sobre la evolución urbana de Emporion, en Contacts et acculturations en Méditerranée occidentale, Hommages à Michel Bats, BiAMA 15, Études Massaliètes 12, 121-130.
Castanyer P., Santos M, Tremoleda J, Julià R., Montaner J., Riera S. 2016, Evolución del paisaje y del poblamiento del territorio de Emporion-Emporiae entre el Bronce Final y la Antigüedad Tardía, Madrider Mitteilungen 57, 306-361.
Montaner J., Julià R., Castanyer P., Tremoleda J., Santos M., Riera S., Usera J., Solà J. 2014, El paleopaisatge fluvio-estuarí d’Empúries, Estudis del Baix Empordà 33, Sant Feliu de Guíxols, 11-53.
Nieto X., Revil A., Morhange Ch., Vivar G., Rizzo E., Aguelo X. 2005, La fachada marítima de Ampurias: estudios geofísicos y datos arqueológicos, Empúries 54, Girona, 71–100.
