Roser Arcos, arqueòloga iPAT Serveis Culturals
Cristina Belmonte, arqueòloga iPAT Serveis Culturals
Xavier Bermúdez, arqueòleg iPAT Serveis Culturals
Jordi Principal, conservador del MAC
El Molí d’Espígol es troba a l’extrem nord de la plana de l’Urgell, al terme municipal de Tornabous (Lleida), a uns 1700 m al nord-est del nucli urbà de la població actual. És el jaciment ibèric més extens (aproximadament unes 5 ha) i destacat, conegut fins al moment, de l’antic poble iber dels ilergets. A més, gaudeix de la màxima protecció patrimonial, ja que fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 2009 (GOV/18/2009, de 10 de febrer, DOGC núm. 5323, de 20.02.2009, 13773-13777).
Des del 2018 s’hi duen a terme nous treballs d’excavació, en el marc del projecte quadriennal de recerca arqueològica El Molí d’Espígol, capital dels Ilergets, dirigit pel Dr. J. Principal (MAC) i finançat pel Departament de Cultura. Aquest projecte pretén posar de manifest la rellevància del jaciment com a centre polític del poble ilerget a partir de l’estudi de les seves restes singulars.
De fet, la importància del Molí d’Espígol pot resumir-se en els punts següents: la seva àmplia cronologia; unes dimensions que sobrepassen el patró de l’àrea ilergeta; un urbanisme “ortogonal” amb carrers amples i edificis “singulars”; l’existència d’un espai suburbà molt ben definit, i la monumentalitat i complexitat dels seus sistemes defensius.
Quant a la seva cronologia, es tracta d’un assentament de llarga durada. Es funda durant la primera edat de ferro (final del s. VIII a. de la n. e.), s’expandeix i consolida durant tota l’època ibèrica i s’abandona cap al 200 a. de la n. e. (amb una breu reocupació, gairebé un segle més tard). La seva extensió i longevitat són factors decisius a l’hora d’entendre’n l’estructura, caracteritzada per un urbanisme complex en creixement constant.
En el moment de la seva fundació a la primera edat del ferro, el jaciment presenta unes potents defenses, una sòlida muralla torrejada (Muralla 1) amb un possible fossat i un hipotètic camp frisó, a l’estil del que s’ha documentat en la fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues). Els espais domèstics i els equipaments associats són els usuals i típics d’aquest moment: estructures rectangulars polifuncionals, domèstiques i de treball, amb divisions internes, banquetes i llars, alguna en forma de lingot xipriota. Finalment, cal destacar un espai religiós exterior diferenciat i amb certa monumentalitat, associat a una de les torres (Torre 4) de la muralla i format per quatre betils.
Durant el període ibèric antic es produeix una primera ampliació de l’assentament, amb un nou sistema defensiu i una innovadora planificació urbanística. El perímetre de l’assentament està delimitat per una muralla llisa, ara sense bastions o torres (Muralla 2), i molt probablement amb un fossat. Igualment es constata la continuïtat de l’hàbitat i les estructures de la primera edat del ferro durant els estadis inicials del període ibèric antic.
Amb tot, no és fins al període ibèric ple que el Molí d’Espígol assoleix el seu moment de màxima esplendor, tot esdevenint una autèntica ciutat. L’espai es remodela i s’amplia una altra vegada: es construeix un nou i sofisticat perímetre defensiu (Muralla 3) amb un fossat associat; es monumentalitzen les portes d’accés a la ciutat; l’urbanisme arriba a una màxima complexitat amb carrers i places que delimiten barris ben definits, i amb l’aparició d’infraestructures urbanes com ara clavegueres; s’hi detecten espais d’ús col·lectiu i edificis singulars, segurament vinculats als grups familiars més poderosos, i al voltant del nucli habitat apareixen barris suburbans d’artesans i espais d’emmagatzematge. Entorn del 200 a. de la n. e., però, la ciutat ilergeta sembla despoblar-se quasi completament.
Després d’un parèntesi de gairebé 75 anys, ja durant el període ibèric tardà, es registren noves evidències d’ocupació només localitzades arqueològicament fins ara a la zona nord i nord-est, amb un plantejament urbanístic diferent del dels períodes anteriors. Tanmateix, sembla que els nous habitants no van poder tornar la ciutat al seu antic esplendor, ja que vers mitjan s. I a. de la n. e. l’indret no mostra ja cap signe d’activitat. El final d’aquesta fase marca l’abandonament definitiu del lloc.
En aquest context, el desenvolupament del Molí d’Espígol a partir de principi del segle IV a. de la n. e. sembla indicar que el jaciment hauria esdevingut un centre polític, social i econòmic que superava els límits d’una comunitat local. El Molí d’Espígol esdevé l’assentament ibèric més gran i ric del territori oriental dels ilergets conegut fins ara. És probable que aquesta nova expressió estigui relacionada amb la construcció d’una nova identitat política més àmplia, en què el Molí d’Espígol hauria tingut un paper rellevant. Sens dubte, va ser quan el Molí d’Espígol es va convertir en un focus residencial, econòmic i ideològic que, de moment, no té precedents al territori controlat pels ilergets durant el període ibèric ple.
Entorn de l’any 200 a. de la n. e., el lloc va ser abandonat en part. És probable que la seva pèrdua de preeminència com a lloc central s’hagi d’associar a la reorganització política de la comunitat ilergeta arran de la Segona Guerra Púnica i de les revoltes posteriors contra Roma. I també com a conseqüència del nou sistema de relacions que els ilergets establirien amb la República Romana, així com la posterior elecció d’Ilerda com a nou centre i indiscutible capital.
Al final del s. II a. de la n. e., la ciutat ibèrica sembla haver revifat amb un nou programa constructiu, l’abast i la mida del qual encara són un misteri. Tot i això, aquesta iniciativa no va durar gaire temps. La renovada activitat al Molí d’Espígol potser s’hauria d’emmarcar en el context de noves dinàmiques cíviques destinades a l’establiment i la reorganització del territori que s’ha detectat al final del s. II a. de la n. e., i que, en alguns casos, seria modificada o avortada per les Guerres Sertorianes.
Les darreres intervencions arqueològiques
S’han fet dues campanyes d’excavació en el marc de l’actual projecte de recerca: la primera, del 23 de novembre a l’11 de desembre de 2019; la segona, del 13 al 24 de juliol de 2020. Totes dues s’han centrat en l’extrem sud-est del recinte; la primera s’ha dedicat a obrir el terreny en extensió i la segona a excavar amb més deteniment el conjunt d’estructures situades més a llevant.
La tria d’aquest sector del jaciment respon a diversos factors. D’una banda, està separat físicament del continu d’àrees excavades fins al moment, de manera que podia servir per contrastar si la dinàmica constructiva documentada arreu també es donava en aquest cas. L’altre factor d’interès rau en el fet que el Carrer 3, que parteix de la porta oest de la ciutat i en travessa el centre, aparentment es dirigia cap a aquest sector i donava lloc a una possible porta. La prospecció geofísica feta l’any 2010 per SOT Prospecció Arqueològica semblava corroborar aquesta hipòtesi i, fins i tot, augurava que la porta estigués dotada d’una certa complexitat.
L’àrea excavada té una extensió de 500 m2. En la seva major part, la intervenció ha consistit a excavar el nivell superficial (el gruix del qual oscil·la entre els 20 i els 40 cm) amb mitjans mecànics, i la neteja manual i documentació en planta de les estructures i estratigrafia. En determinats punts s’han realitzat cales de sondatge per contrastar resultats.
Totes les restes localitzades es troben al nord de la línia (en direcció nord-oest/sud-est) definida pel Carrer 3. A l’angle nord-oest de l’àrea d’excavació s’hi han trobat dos murs que, per la seva orientació, podrien pertànyer a la compartimentació interna d’una casa amb façana al Carrer 3. La seva alineació, doncs, concorda amb l’urbanisme del període ibèric ple.
A no gaire distància d’aquests murs, s’ha pogut documentar una agrupació de pedres amb una disposició que no és l’habitual en l’aparell dels murs domèstics. Per la seva posició s’han pogut identificar com a restes de la Muralla 1, la corresponent a la primera edat del ferro. Així doncs, corrobora la seqüència documentada en altres punts del jaciment en els quals l’expansió durant el període ibèric antic havia suposat l’arrasament i rebliment de la muralla anterior.
Uns metres més a l’est s’ha documentat de nou aquest mateix procés aplicat a un moment posterior, ja que un segon cúmul de pedres s’ha interpretat com les restes de la muralla de l’ibèric antic (Muralla 2).
Llevat d’aquestes dues notables excepcions, la resta d’estructures trobades corresponen a la fase de màxima esplendor, la de l’ibèric ple. És el cas de les restes de l’enllosat del Carrer 8 trobades gairebé a la intersecció entre aquest carrer i el número 3. A diferència del Carrer 3, que és ample i travessa la ciutat de cap a cap, el número 8 és un carrer d’amplada més modesta i de traçat concèntric a les muralles, però no per això amb un paviment menys acurat: les lloses corresponen a grans peces de pedra calcària de contorns irregulars, però de superfície llisa. Davant de l’enllosat descrit, flanquejant-lo per l’est, hi ha un mur corresponent a la façana d’una bateria de cases.
Aquesta bateria de cases encarada al Carrer 8, alhora, fa cantonada amb el Carrer 3. La casa que es troba situada més al sud té el lateral llarg com a límit nord del carrer. A més, aquest mur està reforçat amb un gruix de pedra notable, probablement com a talús de contenció de les cases respecte del carrer, que va baixant a mesura que s’atansa a la porta.
Les estructures més complexes (i a les quals s’ha dedicat majoritàriament la intervenció del 2020) corresponen al sistema defensiu de la porta.
La Muralla 3, corresponent a l’ampliació del període ibèric ple, té adossada una torre massissa de pedra. És de planta rectangular, amb el frontal arrodonit. Està situada al costat nord de la porta, la dreta des de la perspectiva de l’atacant, de manera que en controla el costat del cos desprotegit.
Uns deu metres al nord de la torre, la Muralla 3 presenta una fractura. Es desconeix si es tracta d’un enderrocament fortuït o bé si es va fer intencionadament per tal de fer-hi les reformes que descriurem a continuació. S’hi va adossar un mur (d’aparell i gruix similars a la muralla) al lateral nord de la torre i s’hi va deixar una poterna. Aquest mur discorre primer en paral·lel a la muralla per després fer un angle de 90º i adossar-s’hi. D’aquesta manera, qui entrava per la poterna es trobava en un espai estret i allargat, quasi triangular, al final del qual havia de tornar a girar a l’esquerra (possiblement pujant uns graons) per entrar a la ciutat.
Aquesta millora poliorcètica és una modificació del projecte defensiu original del s. IV a. de la n. e., que tan sols incloïa la muralla llisa i el fossat al voltant seu. La torre s’adossa a la muralla sense imbricar-s’hi, i presenta un aparell diferent. Per crear el nivell de circulació de l’espai interior del sistema de la poterna es va haver de reomplir de terra. La datació d’aquests canvis es pot situar al s. III a. de la n. e.
De manera molt residual, s’ha pogut documentar una construcció tardana, ja que s’assenta a sobre del fossat i es recolza a la cara externa de la muralla. Aquests resultats preliminars obtinguts durant el 2019 i el 2020 s’hauran de completar en una campanya futura que se centri en la meitat sud de la porta.
