Núria Molist
Jordi Principal
Conservadors, Museu d’Arqueologia de Catalunya
Les intervencions arqueològiques efectuades a Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) entre els mesos de novembre i desembre de 2021 (29 de novembre – 23 de desembre) han proporcionat interessants dades que reforcen la importància d’aquest conjunt històric amb múltiples fases d’ocupació i obert al públic des de fa cinquanta anys.
El crani ibèric d’Olèrdola
En els treballs arqueològics realitzats a la torre 2 de la muralla romana d’Olèrdola s’han localitzat les restes d’un crani humà seccionat. Ha aparegut en els nivells d’època ibèrica, datats del final del segle III a. de la n. e.
Aquest cap tallat, corresponent a un individu masculí d’entre 18 i 25 anys, podria haver estat exposat segurament en l’espai d’entrada al poblat, associat a la torre. En ser destruïda la torre de manera violenta cap al final del segle III a. de la n. e., va quedar sepultat entre les seves runes.
L’exemplar d’Olèrdola s’ha de posar en relació amb la pràctica ritual d’alguns pobles ibers catalans d’exposar públicament els caps tallats dels enemics vençuts, com a trofeus: eren enclavats en llocs visibles de les portes d’accés als poblats o en edificis rellevants. Bona prova d’aquest costum serien els caps enclavats del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà) i Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès).
Les excavacions de la torre 2. El context de la troballa
Les excavacions de la torre 2 de la muralla romana d’Olèrdola s’iniciaren el 2016, en el marc del projecte quadriennal de recerca arqueològica “El nord-est de la Citerior des d’Escipió Emilià a Cèsar: la militarització del paisatge com a model de gestió territorial” (NECEEC: 2014-2018). Aquest projecte, liderat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya, es plantejava com a objectiu l’estudi de la presència inicial romana a Catalunya, des del punt de vista de la implantació militar en el territori. En aquest context, era pertinent prendre l’enclavament d’Olèrdola com a punt de la recerca, donada la seva importància en el context militar romanorepublicà: la seva posició estratègica de control de la plana penedesenca i del pas cap al litoral del Garraf, les seves imponents defenses (muralla romana i torres) o les estructures internes, així ho suggerien.
Per tal d’avançar en el coneixement de la muralla romana, del seu sistema d’accés i de la seva cronologia de construcció es decidí excavar la torre 2 de la muralla, la qual correspon a la torre de flanqueig oriental de la porta d’entrada al recinte d’Olèrdola. Aquesta torre, malgrat estar estructuralment vinculada a la muralla romana, havia estat reconstruïda totalment en època medieval, amb una modificació evident de la fesomia i aparell constructiu. Tanmateix, el buidatge del sediment medieval interior (1987) i una campanya de restauració duta a terme el 2013 per consolidar els paraments van mostrar l’existència encara de restes estructurals pertanyents a la torre d’època romanorepublicana.
Amb la intervenció del 2016, es plantejava iniciar l’excavació de la torre romanorepublicana tot seguint les estructures conservades per tal de posar-la al descobert i, d’aquesta manera, determinar la cronologia de construcció del sistema defensiu i definir el sistema d’accés a l’enclavament.
Durant la primera campanya es van excavar els nivells corresponents a l’enderroc de l’estructura romanorepublicana. Aquesta primera campanya va mostrar que la remodelació medieval havia afectat abastament tots els paraments de la torre romana a causa de les rases de fonamentació. No obstant això, havien folrat literalment els paraments de la torre romana. Amb tot, el perímetre de la torre original s’havia conservat a l’interior de la torre medieval. Igualment, es va poder comprovar que la torre romana havia estat abandonada entorn del 75 a. de la n. e., és a dir, en un moment que coincideix amb el període d’inestabilitat que el territori conegué amb motiu de la Guerra de Sertori (80-72 a. de la n. e.). Així doncs, és probable que l’enclavament d’Olèrdola es veiés afectat per algun esdeveniment relacionat amb aquest conflicte, donat el seu caràcter de punt estratègic i de control.
Un cop exhaurits els nivells d’ús i abandonament romans, s’esperava trobar els corresponents a la fonamentació i construcció republicana de la torre. Tanmateix, aquests van donar pas directament a uns nous nivells d’enderroc, però aquest cop vinculats a una estructura precedent, d’època ibèrica. És a dir, la continuïtat dels treballs va permetre comprovar que la torre romana s’assentava directament sobre una torre anterior, bastida durant el període ibèric: els romans, en construir la nova fortificació, van reaprofitar i conservar les dues torres de flanqueig ja existents de l’entrada al recinte, però no el traçat de la muralla ibèrica amb què aquestes torres funcionaven.
Per tant, la torre 2 d’Olèrdola contindria tres torres en una: la torre medieval, la més moderna, conserva i tanca en el seu interior les torres romana i ibèrica.
Durant els tres darrers anys, s’ha excavat l’enderroc de la torre ibèrica. Els treballs han mostrat que cap al final del segle III a. de la n. e., la torre va patir una severa i sobtada destrucció. En els potents nivells documentats, s’hi ha localitzat part de l’embigat caigut i carbonitzat, així com d’algun element de mobiliari més, també cremat. L’abundant troballa de vaixella, ceràmica comuna i àmfora, prou senceres, indiquen també que la torre fou abandonada ràpidament, sense temps per recollir o endur-se el que hi havia dins. L’estructura va patir un incendi i s’ensorrà. I l’espai quedà així segellat.
Aquesta torre, malgrat ser un punt de defensa rellevant de la porta principal d’accés al poblat, no l’hem d’entendre com un lloc on residia un cos de guàrdia de guerrers, sempre alerta, amb la finalitat única de vigilar l’entrada. De fet, l’excavació ens ha mostrat que es tractava d’un espai organitzat en tres nivells, de caire plurifuncional, on les activitats de producció domèstica hi estaven molt ben representades. L’accés es devia fer a través d’escales mòbils.
En primer terme, hem de suposar l’existència d’un pis superior, exterior, des del qual es devien realitzar les tasques de vigilància o defensa activa, potser protegit per merlets i cobert amb una estructura aèria feta de material perible. El pis intermedi sembla haver estat un autèntic espai domèstic, amb evidències clares d’un teler, i prestatgeries on hi devia haver disposades, entre altres objectes, vaixella de taula i ceràmica comuna. Però també, molt probablement, hi devia haver una llar que servia com a punt d’escalfor i on es cuinava, ja que al seu entorn es localitzaren olles i altres peces de ceràmica de cuina. Tanmateix, hi havia un racó d’emmagatzematge, on s’hi devien guardar àmfores ibèriques, amb indicis d’haver contingut vi (analítiques en curs: ERAAUB-UB). D’entre les troballes més interessants d’aquest espai, a banda dels continents amfòrics, almenys un d’ells procedent de l’àrea de Cartago, destaca una petita gerreta de vaixella de vernís negre produïda a la Campània (Itàlia); de fet, aquesta gerreta és un unicum, ja que no se’n coneixen altres exemplars a la península Ibèrica. Tant aquesta gerreta com un lècit de ceràmica àtica de figures roges són peces de luxe de cronologia molt més reculada respecte de la data de l’incendi. El pis inferior, des del qual es devia accedir al carrer, devia ser un espai de trànsit i també de magatzem, dividit en dos per un muret. Probablement en aquesta planta baixa hi devia haver l’utillatge de ferro documentat, com ara una serra o una falç, però també contenidors ceràmics.
D’altra banda, entre els materials apareguts en l’enderroc de la torre ibèrica destaca una punta d’un pilum, la típica llança usada pels legionaris romans, i força corrent ja en contextos bèl·lics de la Segona Guerra Púnica (218-202 a. de la n. e.).
La troballa
Ha estat precisament durant la campanya del 2021 que han estat descobertes les restes humanes. Es tracta concretament de la part superior d’un crani (calvària, maxil·lar i malar), trencat en cinc fragments. Aquests van aparèixer, dispersos, en el darrer dels nivells heterogenis d’incendi i d’enderroc de la torre, en l’angle nord. L’estudi antropològic preliminar apunta que devia ser un individu masculí d’entre 18 i 25 anys. La posició de la torre 2 respecte de l’únic accés permet inferir que la seva posició original devia ser en aquest espai principal del poblat.
Una de les possibles hipòtesis, a banda de la de la seva exhibició activa en l’espai d’accés al poblat o a la torre ja esmentada, és que el cap ja no fos visible o no estigués exposat en el moment de l’incendi, sinó que es conservés en el pis inferior de la torre. Cal suposar que un cop passats uns anys, del cap n’acaba quedant només la resta òssia i el possible clau que la subjectava a una fusta. Un cap que ja no és “identificable” i que, per tant, ha perdut bona part de l’interès pel qual havia estat exposat. A Ullastret i al poblat iber del Turó de la Rovira a Barcelona s’han trobat restes cranials a l’interior de sitges, entre la resta de material utilitzat per amortitzar-les.
El sentit de la troballa
Actualment és ja acceptat i prou conegut que els ibers practicaven rituals que implicaven l’exposició pública de diferents parts del cos. El més rellevant i cridaner era el de l’exposició dels cranis. De fet, es tractava d’individus, segurament enemics vençuts en combat o morts durant accions de guerra, que eren decapitats. Desconeixem si era una pràctica indiscriminada o bé només es tallaven els cap del líders. Els caps eren exposats a la manera de trofeus en espais rellevants dels hàbitats ibèrics. La càrrega ideològica d’aquests actes, revestits de simbolisme, reforçava tant el lideratge de l’aristocràcia guerrera ibèrica com els mateixos lligams entre els membres de la comunitat.
Com ja es va mostrar de manera específica en les exposicions “Caps tallats” (MAC 2015-2016; http://www.macbarcelona.cat/Exposicions/Historic-exposicions/2015/Caps-tallats.-Simbols-de-poder) i “L’enigma iber” (MAC 2021-2022; http://www.macbarcelona.cat/Exposicions/Historic-exposicions/2021/L-Enigma-Iber.-Arqueologia-d-una-civilitzacio), aquesta pràctica estava prou arrelada entre les tribus ibèriques catalanes dels indigets i dels laietans, tal com indiquen els més d’una cinquantena d’individus coneguts en jaciments d’ambdós pobles (alguns representats per un fragment de crani o mandíbula). Els notables exemples del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà) en són bona mostra entre els indigets; però també els del Turó de Can n’Oliver (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès) o Turó de la Rovira (Barcelona, Barcelonès), entre els laietans. Els cranis apareixen en espais singulars de l’interior dels hàbitats (cas del Puig de Sant Andreu) o relacionats amb les portes d’accés als recintes (cas del Puig Castellar), on segurament devien estar exposats i podrien ser així vistos per tothom que entrés als poblats.
Aquest podria haver estat el cas d’Olèrdola. Tanmateix, fins que l’excavació de la torre no s’hagi completat no serà possible determinar-ne la interpretació definitiva.
El que fa especial, però, i de moment únic el crani d’Olèrdola és que és la troballa més meridional d’aquest tipus de ritual documentada fins al moment; però també perquè per primera vegada es registraria aquesta pràctica entre el poble iber dels cossetans, al territori dels quals s’inscriu el nucli d’Olèrdola.
Un cop completada la neteja, restauració i estudi, el crani d’Olèrdola s’exposarà definitivament a la seu d’Olèrdola del MAC.
Presentació de l’equip d’investigadors
Després de finalitzar el projecte NECEEC, l’excavació de la torre 2 ha continuat endavant com un projecte independent, dirigit i coordinat també des del MAC. Actualment està liderat per la Sra. Núria Molist, directora del MAC-Olèrdola i conservadora de les col·leccions ibèriques del MAC, i el Dr. Jordi Principal, conservador de les col·leccions clàssiques del MAC. Compta també amb la col·laboració del Sr. Oriol López Bultó, de la Universitat Autònoma de Barcelona, encarregat dels estudis antracològics; de la Dra. M. Eulàlia Sobirà, de la Universitat Autònoma de Barcelona, encarregada dels estudis antropològics; de les Dres. Assumpció Malgosa i Cristina M. Pereira, que realitzaran els estudis d’ADN, també de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de la Dra. Alessandra Pecci, de la Universitat de Barcelona, que analitzarà els residus de les àmfores ibèriques. Les primeres peces han estat restaurades per l’empresa Gamarra & García.
Així mateix, cal destacar la participació en les tasques d’excavació i laboratori d’estudiants de grau i màster d’universitats catalanes (Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona) i també internacionals (Università degli Studi di Sassari).
La muralla romana d’Olèrdola i la descoberta d’una nova torre
Durant l’any 2021, des de la seu d’Olèrdola del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) hem estat celebrant el centenari de les intervencions que l’Institut d’Estudis Catalans va dur a terme a diferents punts del conjunt històric d’Olèrdola, entre ells, en un tram de la muralla romana i a una de les seves torres. L’objectiu era doble en relació amb aquesta construcció: definir la cronologia i posar en valor la muralla, recuperant part de la cara exterior.
És interessant recordar breument els judicis i les intencions dels arqueòlegs que de manera pionera intervingueren a Olèrdola al llarg de les primeres dècades del segle passat:
“No sols per adquirir més dades i confirmar els anteriors, sinó com a obra de millora urbana, decidirem excavar la part exterior de la muralla. Era vergonyós que un monument d’aquesta naturalesa estigués mig tapat per la runa.”
Matíes Pallarès, Memòria, 1921
“Era de doldre que un dels exemplars més bells de la prehistòria catalana (la muralla), restés sense classificar, però mercès a unes excavacions practicades per l’Institut d’Estudis Catalans s’ha pogut posar en clar el temps en què foren aixecades. Les excavacions es feren al peu de la muralla, en la part exterior i interior, i dins del torreó, com també en algunes de cases obertes a la roca.”
Josep Colominas i Roca, La ceràmica trobada a Olèrdola, 1921, pàg. 184
“A Olèrdola ens han quedat restes de construcció molt importants, tal és la gran muralla que junt amb la de Tarragona, són els exemplars més complets i ben conservats que resten a la nació catalana”.
Josep Colominas i Roca, La ceràmica trobada a Olèrdola, 1921, pàg. 183.
I amb objectius equiparables als dels investigadors de l’Institut d’Estudis Catalans hem realitzat la intervenció de l’any 2021.
La muralla romana d’Olèrdola és una de les més ben conservades i espectaculars de les construïdes en època tardorepublicana de Catalunya i de la península Ibèrica, aixecada al voltant de l’any 100 a. de la n. e. Juntament amb la torre exempta situada a la part superior de la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola, la muralla és l’element fonamental de la fortificació destinada al control visual de la via Heraclea (posterior via Augusta durant l’Imperi Romà, denominada Franchisca i Morisca en l’alta edat mitjana i per on avui transcorre l’AP7 i el tren d’alta velocitat). La fortificació va ser un punt de control clau per protegir Tàrraco en episodis com la Guerra de Sertori (80-72 a. de la n. e.) i tal vegada també en l’organització territorial de l’extrem nord del seu ager.
Cent anys després de les excavacions de l’IEC, des del MAC hem considerat pertinent continuar l’obra iniciada sota l’impuls de Pere Bosch Gimpera i el Servei d’Investigacions Arqueològiques. Les accions s’han centrat el 2021 en la recuperació d’un nou tram de muralla i del relleu natural exterior. Altrament, els objectius per als propers anys són encara més ambiciosos. Estem treballant en projectes transversals que integrin la recerca sobre la fortificació romana amb la continuació de la valorització de la muralla i la naturalització de l’actual pàrquing que s’estén al peu del monument per crear un espai més amable i polivalent.
Els treballs
Entre el 29 de novembre i el 23 de desembre de 2021 s’ha dut a terme la intervenció a l’extrem est de la muralla romana tardorepublicana, treballs que s’emmarquen en una proposta més àmplia de recuperació de la totalitat del mur defensiu i de coneixement dels diferents elements que conformen la fortificació militar. Un cop eliminats la vegetació i el sediment que amagava i cobria parcialment el mur defensiu, han estat recuperats un total de 35 m lineals de muralla i ha estat afectada una superfície davant d’aquesta del voltant de 350 m2. La muralla, de tipus barrera, mesura de la cinglera est a l’oest 148 m i fins ara estava conformada per quatre torres, dues d’elles flanquejant la porta d’entrada. El parament exterior és de tipus itàlic, tal com correspon a les construccions defensives aixecades entre mitjans del segle II i inicis del segle I a. de la n. e., i es caracteritza per grans carreus poligonals a la base i un coronament d’obra irregular.
Resultats
Sens dubte, la localització d’una nova torre de la muralla (la cinquena) ha estat la dada més rellevant i sorprenent de la intervenció. Això no obstant, haurem d’esperar el treballs propers per poder-ne definir la planta i excavar l’interior, i el que sembla, a priori, dues etapes constructives.
A més de la torre, hem pogut constatar un canvi de parament, que ja s’intuïa, en el tram de muralla recuperat, de manera que passa d’uns carreus ben escairats a una fàbrica amb pedres irregulars i morter de calç. La causa d’aquest sobtat canvi no la podem precisar, però la hipòtesi més versemblant apunta a la necessitat d’acabar ràpidament la muralla.
La nova pedrera situada immediatament davant del murum, localitzada en la intervenció, acomplia un doble objectiu: l’extracció de blocs a peu mateix de l’obra abaratia els costos de trasllat i facilitava l’increment de l’alçada de la construcció, fent-la més inexpugnable. L’extracció de blocs d’aquesta pedrera segueix el mateix sistema d’obtenció que la situada a l’interior del recinte i excavada a l’inici dels anys noranta del segle XX.
Aquestes dades sobre la muralla olerdolana permetran fer noves hipòtesis sobre la seva concepció i funcionalitat poliorcètica, així com del procés edilici, des de l’extracció dels blocs fins a la seva col·locació. Cal tenir en compte que l’actual perfil orogràfic poc té a veure amb l’original, ja que la plataforma del pàrquing va omplir el fondal que s’obria davant la muralla i que donava sentit a la posició i distribució dels elements defensius. En aquest sentit, és determinant l’antiga via que arribava al recinte per l’est i discorria per davant del tram recuperat.
Si els resultats quant a la recerca han estat extraordinaris, no podem més que estar satisfets per posar en valor el nou tram de muralla —35 m lineals més de l’excepcional muralla. Un primer pas per aconseguir la recuperació total del monument i facilitar al visitant una visió molt més fidedigne del que havia estat la muralla fa més de dos mil anys.
Equip de la intervenció
La direcció dels treballs ha estat assumida per l’arqueòleg Pablo Martínez i hi han participat cinc arqueòlegs professionals, tots ells contractats per l’empresa Tríade, S.L., de Vilafranca del Penedès, amb la supervisió i assessorament del MAC-Olèrdola.
La intervenció a la muralla no hagués estat possible sense el suport de diferents institucions, a les quals agraïm la col·laboració i el suport. En primer lloc, l’excavació ha estat realitzada amb el finançament del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya en el marc de la recuperació i conservació del conjunt, que inclou tant la intervenció com la posterior conservació de les estructures que ho requereixin. Així mateix, hem comptat amb el suport de l’Ajuntament d’Olèrdola, que ha assumit la recollida i enretirada de la terra extreta. Finalment, agraïm al Cos dels Agents Rurals (CAR) de la Generalitat de Catalunya i als tècnics del Parc del Garraf i Olèrdola de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona el suport i assessorament quant a la gestió de la part arbòria i arbustiva de l’àrea afectada pels treballs arqueològics.
Els treballs a Olèrdola continuaran els anys vinents. Els objectius se centraran a resoldre l’enigma de la destrucció de la torre ibèrica, però també a determinar el sentit i l’estructura de les defenses d’època romanorepublicana.
BIBLIOGRAFIA
Agustí, B., Codina, F., Díaz-Carbajal, A., Lara, L., de Prado, G., Rovira, M.C., Subirà, M.E. 2015: “Exposition publique de têtes et d’armes chez les Ibères du Nord”, a Roure, R. (coord.), Rites et cultes chez les Gaulois. Archéologie 367: 32-38.
Molist, N. 2014: “La fortificación tardorepublicana de Olèrdola y el control del acceso norte a Tarraco”, a Sala-Sellés, F., Moratalla-Jávea, J. (eds.), Las guerras civiles romanas en Hispania. Una revisión histórica desde la Contestania, Universitat d’Alacant, MARQ, Diputación de Alicante. Alacant: 229-248.
Palmada, G. 2003: “La fortificació republicana d’Olèrdola (Sant Miquel d’Olèrdola, Alt Penedès)”. Revista d’Arqueologia de Ponent 13: 257-287.
Rovira Hortalà, M.C. 1998: “L’exhibició d’armes i cranis enclavats en els hàbitats ibers septentrionals”. Cypsela 12: 167-182. Rovira Hortalà, M.C., Codina, F. 2015: “Caps tallats al sud d’Europa durant l’edat del ferro”, a Els caps tallats d’Ullastret. Violència i ritual al món iber. Ajuntament d’Ullastret/Generalitat de Catalunya. Girona: 49-56.
