Laura Pallarés Viña
Unitat d’Antropologia Biològica. Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia. Universitat Autònoma de Barcelona
Dra. Núria Armentano i Oller
Laboratori de Paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya
És possible conèixer com era el sistema immunitari d’una persona que va viure fa més de cinc-cents anys tan sols a partir del seu esquelet? És possible saber com reaccionaria a infeccions com la COVID-19?
Encara que en les respostes a aquestes preguntes ens trobem uns quants peròs, l’antropologia i la immunologia ens indiquen que sí: podem investigar els sistemes immunitaris de poblacions antigues a través de restes humanes, i intentar esbrinar com reaccionarien aquestes persones a diferents malalties. La clau es troba en la inflamació.
La inflamació és la resposta que el nostre organisme dona contra agents agressors, com poden ser bacteris o virus, per exemple. Les cèl·lules implicades en aquesta defensa secreten diferents proteïnes que col·laboren en l’eliminació d’aquest agent agressor i en la reparació del teixit que s’hagi vist afectat. De fet, l’envermelliment i la inflor que associem a la inflamació es deuen precisament a l’increment de flux sanguini amb què arriben aquestes cèl·lules. Però la inflor no és l’únic canvi que es produeix al cos quan hi ha inflamació. Si la inflamació s’allarga en el temps i esdevé crònica, pot arribar a afectar els ossos generant estriacions, creixement ossi i porositat (depenent de la causa i la localització de la lesió) i aquí és quan entra l’antropologia física.
Aquestes alteracions òssies en restes humanes ens indiquen que l’individu estudiat va patir inflamació crònica en algun punt de la seva vida. Les causes poden ser diverses: des d’una infecció fins a un traumatisme que va tardar molt a curar-se (o que no va acabar de curar-se mai). L’estudi es posa més interessant si trobem més d’una d’aquestes alteracions sense relació aparent, és a dir, que no es tracta d’una infecció que típicament afecti ambdues tíbies per igual, per exemple, o que no es tracta del resultat d’un atropellament per un carro o una caiguda per les escales, en què trobaríem diverses fractures que ajudarien a explicar les alteracions per inflamació. Parlem d’alteracions en diversos ossos de l’organisme que indiquen que l’individu va presentar inflamació local crònica en aquests diversos llocs del cos per motius diferents. Per què aquestes alteracions, en diferents llocs del cos, la causa de les quals és diferent, resulta en tots els casos tan forta i crònica per arribar a alterar l’os? La resposta es troba en allò que les relaciona: el sistema immunitari.
Quan un procés inflamatori local és molt fort i crònic, és possible que les molècules que defensen l’organisme contra l’agent agressor s’escapin d’aquest punt localitzat i, a través de la sang, arribin a tot el cos i provoquin el que s’anomena inflamació sistèmica, que pot alterar el funcionament del sistema immunitari. És com si un foc que estigués més o menys controlat en una habitació es descontrolés i arribés a totes les habitacions de la casa. D’aquesta manera, en una situació d’inflamació sistèmica (foc per tota la casa), un nou agent agressor local provocaria una inflamació molt més elevada en aquell punt perquè l’organisme ja estaria en alerta (seria com tirar combustible en una de les habitacions). Així doncs, l’observació d’alteracions òssies per inflamació en diversos punts de l’esquelet podria indicar que el sistema immunitari d’aquella persona es trobava hiperactivat, era un sistema immunitari hiperreactiu. És el que s’ha observat en la població medieval de Cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, en un estudi realitzat entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona.
Aquest estudi compara dues poblacions medievals catalanes, la de Cal Pa i Figues i la de Castell de Besora.
El jaciment de Cal Pa i Figues es troba situat al municipi de Vilafranca del Penedès i queda dins el conjunt monumental del Palau Reial, seu de l’actual Vinseum, el Museu de les Cultures i del Vi de Catalunya. Es tracta d’un conjunt funerari d’època baixmedieval, datat de mitjans del segle XIII fins a finals del segle XIV, del qual s’han recuperat fins a 129 individus i que presenta tant tombes individuals, com inhumacions dobles i fosses col·lectives. Aquesta pràctica sol ser indicativa d’algun esdeveniment de mort sincrònica, com podria ser una epidèmia, hipòtesi a la qual dona suport la confirmació recent de la presència de Yersinia pestis en alguns dels individus recuperats. En aquest estudi s’han analitzat 30 individus de Cal Pa i Figues: 18 de sexe femení i 12 de sexe masculí.
El jaciment de Castell de Besora està situat al terme municipal de Santa Maria de Besora, a Osona. El Castell de Besora és un conjunt monumental declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la categoria de monument històric i es troba emplaçat dins l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Serres de Milany – Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Des del 2005 s’hi han dut a terme intervencions arqueològiques, en què s’han recuperat restes òssies de més de 58 individus, amb una cronologia que va des del segle XI fins al XVIII. En aquest estudi s’inclouen 29 individus (14 de sexe femení i 15 de sexe masculí), procedents del cementiri parroquial i l’interior de l’església i atri, i enterrats en tombes individuals. Al contrari de Cal Pa i Figues, aquesta és una població rural prepirinenca, però presenta moltes similituds amb l’estudiada població urbana de Vilafranca. Els individus d’ambdues poblacions van patir una època caracteritzada per episodis de fam, conflictes violents i epidèmies. No és d’estranyar, doncs, que els seus esquelets reflecteixin aquestes dures condicions de vida. Efectivament, ambdues poblacions presenten elevada presència i severitat de les dues alteracions òssies escollides per estudiar el sistema immunitari dels individus: periodontitis i periostosi a la tíbia.
La periodontitis és la malaltia inflamatòria que afecta qualsevol part del periodontum (genives, lligament dental, os alveolar…), i la periostosi és la inflamació del periosti, que és la membrana que envolta els ossos, en aquest cas, és la inflamació de la membrana que envolta les tíbies. La periodontitis és majoritàriament induïda per bacteris, i la periostosi pot tenir diverses causes, com diem, des d’infeccions fins a traumatismes. Una mala alimentació i un sistema immunitari debilitat per unes condicions de vida precàries incrementen la sensibilitat del nostre organisme a patir infeccions, de manera que no és sorprenent l’elevada presència i severitat d’aquestes lesions inflamatòries en els individus estudiats. El que és sorprenent és la diferència entre les dues poblacions en estudiar la relació entre aquestes lesions.
En analitzar la severitat de periodontitis i periostosi a Castell de Besora, no s’hi ha trobat cap relació. Com que són lesions que no tenen per què estar connectades, fins i tot podríem dir que aquest resultat era esperable. A Cal Pa i Figues, per contra, s’ha trobat una relació significativa entre elles. És a dir, que en aquesta població de Vilafranca els individus que presentaven més severitat de periodontitis també presentaven més severitat de periostosi (pitjor inflamació a la cavitat oral i pitjor inflamació, com a mínim, a una de les tíbies). Així doncs, els resultats indiquen que aquesta població podria presentar sistemes immunitaris hiperreactius: sistemes immunitaris ja de base (i per motius encara desconeguts) molt actius que provoquessin un increment en la severitat de dues lesions inflamatòries que, en principi, no tindrien per què estar relacionades.
La pregunta, llavors, seria: per què a una població trobem aquesta relació i a l’altra no? No és una pregunta fàcil de respondre si no és amb més preguntes i hipòtesis. És possible que les alteracions del sistema immunitari derivades de les difícils condicions de vida es manifestessin de manera diferent en ambdues poblacions. El fet que els resultats no indiquin sistemes immunitaris hiperreactius a Castell de Besora no significa que el sistema immunitari d’aquesta població fos adequat. Potser els individus estudiats de Besora presentaven un sistema inflamatori debilitat. El sistema immunitari està subjecte als canvis ambientals, de manera que és molt possible que les respostes a aquestes preguntes es trobin en els diferents contextos històrics i socials d’aquestes poblacions.
D’altra banda, aquests resultants generen noves preguntes quan tenim en compte la presència de pesta negra a la població de Cal Pa i Figues. Com podria haver afectat la infecció per aquest bacteri el fet de presentar un sistema immunitari hiperreactiu? La pesta negra es caracteritza per una fase de marcada inflamació associada a la destrucció de teixits i a la simptomatologia. En ser tan letal i actuar tan ràpidament no deixa rastre a l’esquelet, però podria ser que un sistema immunitari més reactiu incrementés aquesta reacció inflamatòria i empitjorés encara més el pronòstic? En aquest sentit, hi ha una altra infecció que també provoca una important reacció hiperinflamatòria: la COVID-19. Podria ser que una inflamació com la provocada pel virus de la COVID-19 encara es presentés més forta en les persones enterrades a Cal Pa i Figues i que mostren indicacions de presentar sistemes immunitaris hiperreactius?
Són moltes preguntes i moltes hipòtesis, però són precisament les preguntes i les hipòtesis les que ens fan avançar, les que ens acaben aportant coneixement. L’estudi realitzat entre la Universitat Autònoma de Barcelona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, en el marc del màster interuniversitari d’Antropologia biològica (UB-UAB) del curs 2022-2023, és un pas més en la investigació del sistema immunitari a través de l’antropologia física, i mostra com és possible analitzar el comportament d’aquest sistema tan complex en poblacions i individus que van viure molt abans que es comencessin a fer sevir aquests termes.
BIBLIOGRAFIA
Crespo F., (2020). Reconstructing immune competence in skeletal samples. In Theoretical Approaches in Bioarchaeology. 76-92. DOI:10.4324/9780429262340-6
Origen de la imatge de l’esquelet utilitzat en la figura 1: https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Human_bones.svg
