45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

Arqueologia experimental, entre la recerca i la difusió

Una reflexió sobre l’abast de l’arqueologia experimental en la recerca i el seu desenvolupament aplicat en la difusió del patrimoni arqueològic

Antoni Palomo
Conservador de les col·leccions de Prehistòria del Museu d’Arqueologia de Catalunya


Una de les qüestions que debatem sovint en els fòrums sobre arqueologia experimental (AE) és quin és el marc de la seva aplicació, el seu abast i límits en relació amb la investigació i la difusió, i és sorprenent que actualment no hi ha –des del meu entendre– unanimitat de posicions. De fet, actualment hi ha un certa disparitat conceptual quant a entendre quin és l’abast de l’AE, sobretot quan els seus objectius no s’emmarquen estrictament en la recerca fonamental i s’estenen a la recerca aplicada –més tard aprofundirem en aquesta qüestió. En el que sí que estem d’acord és en el fet que la introducció de l’AE és un intent de reafirmar l’arqueologia com una ciència, o sigui, com qualsevol altra ciència de les anomenades dures, en què el mètode experimental és consubstancial a la seva praxis.

Sabem, malgrat això, que l’arqueologia com a ciència social aborda l’estudi de les accions humanes d’una gran variabilitat i, sovint, de difícil predicció, a diferència de les ciències naturals i físiques, en què aparentment l’exactitud, la predicció i l’objectivitat són norma. Però, si no emprem les mateixes eines que les altres ciències “majors”, quines són les eines que podem aplicar per resoldre les nostres preguntes? En tot cas, i això avui és entès per tota la comunitat de l’arqueologia, no es poden contestar les preguntes des de la inducció subjectiva i de l’experiència com si la interpretació històrica estigués fonamentada en el criteri de l’autoritat científica. Aquí rau la paradoxa sobre el què és científic i no científic, i la base de discussions estèrils sobre si hi ha ciències de primera i de segona, o sigui dures i toves. Amb tot, sembla evident que en l’actualitat l’aplicació del mètode científic en la recerca arqueològica és indiscutible i que l’ús de la interdisciplinarietat de les ciències més diverses ha dotat de manera definitiva de la instrumentalitat necessària per abordar les investigacions més diverses. Però si l’arqueologia s’ha constituït com una ciència clarament experimental, quin significat té l’AE? Bé, semblaria que des d’un sentit estrictament epistemològic resulta redundant, atès que l’ús del mètode experimental és inseparable de la ciència arqueològica (fig.1).

Però més enllà d’aquestes disquisicions, l’AE ha vingut per quedar-se i sembla lícit i necessari poder-la definir de la manera més precisa possible en un esforç de delimitar-ne la pràctica en els àmbits de la investigació i de la transferència, i de les seves íntimes interrelacions. Diversos autors han abordat la definició de l’AE i també han matisat quin és l’abast del seu ús. En aquest sentit, som del parer de fer diferències entre l’ús del terme arqueologia experimental en la recerca fonamental i en la seva aplicació; entenent com a recerca fonamental la que està dirigida a la consecució de coneixement, i com a aplicada, la que fonamenta les seves accions utilitzant aquest coneixement.

Hi ha diverses definicions que aborden el significat de l’arqueologia experimental amb matisos interessants de tenir en compte:

“Apropament sistemàtic emprat per validar, avaluar i explicar mètodes, tècniques i hipòtesis i teories en totes les escales de la investigació arqueològica.”

(Ingersoll et al. 1977)

“Plantejament de l’arqueologia dins del plànol sensorial o experiència vital en relació amb la recreació del passat.”

(Reynolds 1988)

“Aquella branca de l’arqueologia que busca interpretar la cultura material, la tecnologia o les vides del passat mitjançant una experimentació científica estructurada.”

(Callahan 1995)

Aquestes definicions tenen posicionaments que van des del més ampli d’Ingersoll (1977), en què planteja que l’AE és l’eina fonamental per a la recerca arqueològica, a la de Reynolds (1988), que es presenta influenciada pel living history i per l’experiència, o la de Callahan (1999), que posa el focus en les qüestions tecnològiques i realitzades en un marc científic i estructurat.

Altres autors com Baena i Terradas (2005) despleguen una descripció en què s’aprofundeix en el sentit metodològic de l’AE i en la seva pertinença a l’hora de fer interpretacions de qüestions tecnofuncionals de les societats del passat (fig.2). “Es tracta d’una via metodològica de marcat caràcter empíric que permet reconstruir el context socioeconòmic de les comunitats del passat a través de la reinterpretació tecnològica dels testimonis arqueològics” (Baena/Terradas 2005).

Figura 2

Actualment, entenem que les possibilitats de l’AE poden anar més enllà de les aproximacions tecnofuncionals, i el seu desenvolupament actual explora aproximacions en relació amb qüestions fins fa relativament poc temps inabordables. Així, avui en dia preguntes sobre les pràctiques socials, la diferència de gènere, les capacitats tècniques asimètriques i la diferenciació social són temes que s’entomen i es resolen implementant complexos programes experimentals. En definitiva, fer un salt per buscar qui eren les persones i el seu rol en un grup social, i superar el com es feien les coses.

L’arqueologia experimental com a ciència aplicada

D’altra banda, l’AE sobrepassa l’àmbit de la ciència fonamental i té un gran desenvolupament aplicat en la difusió del patrimoni arqueològic i històric. En aquest sentit, una de les definicions de l’AE defensa que els seus objectius són la realització basant-se en la recerca fonamental de còpies d’escenaris vius versemblants com a mitjà de mediació patrimonial.

Les dues visions sobre l’AE són, en bona part, una expressió de com s’entén i es gestionen els béns patrimonials a Europa. Per una banda, al nord d’Europa ja des d’inicis del segle XX es proposen espais reconstruïts a l’aire lliure com a veritables museus vius, amb un clar ús de l’AE com a ciència aplicada (fig.3). Posteriorment, la influència de la new archaeology, els nous corrents pedagògics i l’empoderament del patrimoni per part d’associacions i grups de diversa índole, va catalitzar en una oferta nombrosíssima de museus a l’aire lliure. D’altra banda, al sud, l’AE s’ha desenvolupat, en general, en qüestions estrictament de recerca fonamental i no és fins a les darreres dècades del segle passat que els parcs arqueològics o, en la denominació anglosaxona, museus a l’aire lliure proliferen, evidentment influenciats pels corrents de pensament centre i nord-europeus, però amb característiques diferents. A Catalunya, és a partir dels anys noranta que es recreen els primers exemples de rèplica i/o reconstrucció de jaciments arqueològics, que ajuden a recrear escenografies fidels que permeten entendre com vivien els nostres avantpassats. En són pioners el Poblat Neolític de la Draga a Banyoles o la Ciutadella Ibèrica de Calafell. També en aquests moments trobem les primeres accions dels grups de recreació, com Ibercalafell (fig.4).

Però quines aplicacions han tingut des de la irrupció de l’AE en el museus que no són a l’aire lliure? Alguns museus catalans, a partir dels anys vuitanta del segle passat, copsen la necessitat d’obrir-se més a la societat per fer-la participar del patrimoni comú, i d’adaptar aquestes institucions a les noves necessitats i obligacions. És en aquests moments que un jove grup de professionals, i en diversos casos arqueòlegs, s’incorporen als càrrecs tècnics dels museus d’arqueologia i plantegen una manera diferent de gestionar aquestes institucions abocades a un cert ostracisme amb feble afluència d’usuaris. Es creen els primers departaments de difusió amb tècnics especialitzats, on desenvolupen la seva activitat dirigida a l’educació no formal i informal amb programes educatius dirigits bàsicament al públic escolar.

Alguns museus d’arqueologia creen programes educatius que superen les visites guiades tradicionals. És en aquests moments quan les activitats didàctiques influenciades per l’AE comencen a fer-se visibles en les institucions catalanes, atès el gran potencial pedagògic que tenen. Empreses com Escola didàctica i Arqueolític, formades per arqueòlegs amb experiència en experimentacions arqueològiques, proposen i executen activitats que es poden emmarcar en l’epígraf d’AE a partir dels inicis dels anys noranta del segle XX. Bàsicament són tallers i, en alguns casos, demostracions.

Els tallers que es proposen són activitats procedimentals pràctiques que cerquen, a través d’una activitat experiencial i manipulativa, que els participants aprofundeixin en algun aspecte concret dels que es presenten en el museu. Aquestes activitats es fonamenten en una part introductòria, teoriocopràctica, per part de l’educador i una segona part en què el participant desenvolupa manualment un procés. Aquesta segona part és essencial per fixar els continguts exposats, que sovint es materialitzen en un objecte moble que l’usuari conserva (fig.5).

Les demostracions són experiències desenvolupades per un educador que té adquirida la competència o tecnicitat necessària per dur a terme la rèplica de processos tecnològics de certa complexitat. Les sessions demostratives permeten a l’usuari descobrir de forma propera i directa pràctiques tecnològiques actualment oblidades (fig.6).


En l’actualitat les propostes batejades amb l’epígraf experimental sovintegen en els museus catalans, però sovint amb feble bagatge de coneixement que en fonamenti l’ús. Però, és clar, el terme experimental està de moda en la pedagogia de les ciències socials, que estan condicionades per les propostes que es fan des de les ciències naturals, en què el caràcter experimental de les seves disciplines està més que superat. És aquí on rau la contradicció que es genera en l’ús del terme AE i experimental, ja que probablement s’està utilitzant amb significats diferents.

En aquest sentit, apostem per l’ús del terme experiència quan treballem en el marc d’activitats en què la manipulació, o el que la pedagogia ha denominat per activitats procedimentals, és fonamental. Però quin és el límit dels treballs de manualitats amb aquest tipus d’experiències? Des del meu punt de vista, hi ha uns paràmetres bàsics que permeten incloure allò que anomenem activitats d’experiència o experiencials i que de forma general s’adequa al que es desenvolupa en l’aplicació del mètode experimental:

– Existència d’una pregunta i/o hipòtesi inicial.
– Marc històric precís en què es desenvolupa la dinàmica de l’activitat i que s’allunyi de la generalització. No és el mateix parlar del neolític a Catalunya que al Proper Orient.
– Formació experta de l’educador.
– Materials de suport adequats a l’activitat desenvolupada. Per exemple, en el cas de les activitats que s’emmarquin en un moment concret històric, les reproduccions, els audiovisuals, el material gràfic… cal que s’adeqüi amb precisió a la qüestió tractada.
– Adequació dels materials utilitzats en l’experiència als emprats històricament.
– Desenvolupament de l’experiència replicant processos documentats històricament.
– Resolució de la pregunta i/o hipòtesi de partida.

D’altra banda, en els museus els projectes museològics incorporen en la seva materialització elements museogràfics que es construeixen a partir del coneixement generat en bona part per l’AE. Són, per exemple, productes audiovisuals de recreacions de processos tecnològics de fabricació i d’ús d’eines, reproduccions de processos, escenografies i recreacions (fig.7). Un exemple d’aquest ús el podem trobar al Parc Arqueològic Mines de Gavà, on es va fer un gran esforç, d’una banda, per generar productes audiovisuals que mostressin de la manera més fidel possible com es produïen tota mena d’artefactes i accions, i d’altra banda, per exhibir rèpliques realitzades emprant tècniques i materials com les utilitzades durant el neolític. Un altre exemple paradigmàtic és el complex d’Altamira, on els audiovisuals experimentals i les rèpliques mostren la vida durant el paleolític superior. Però no són casos aïllats, actualment difícilment es produeix una exposició sobre temàtica històrica on no s’emprin recreacions –de vegades al meu entendre poc fidels– i audiovisuals fets amb més o menys precisió històrica. En aquest sentit, un dels problemes d’emprar aquests tipus de recursos és el poc control del producte final i un cert intrusisme, que aposta per escenografies i recreacions sense assessorament científic i tècnic, i on la premissa que val és la productivitat davant de la qualitat. Malgrat això, és esperançador observar com el rigor de les propostes augmenta i afecta moments històrics molt diferents, des de l’època contemporània, en què destaquem el Grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies (DIDPATRI) de la UB, amb recreacions sobre la Guerra Civil, o l’anteriorment citat grup d’Ibercalafell, amb propostes relacionades amb el món iber, o Almacubrae, una productora d’espectacles centrada bàsicament en el món medieval, per posar alguns exemples (fig.8).

En definitiva, l’AE és avui una realitat que inclou des de la recerca fonamental fins a la seva l’aplicació en programes de transferència. Aquí és on els museus poden guanyar protagonisme, emprant les fantàstiques eines que es deriven de l’AE, i constituir-se en institucions atractives per als usuaris, en què es defensi per sobre de tot l’experiència fonamentada en el rigor científic. Segur que no hi ha un espai millor que un museu per emprar l’arqueologia experimental i unir coneixement, transferència, participació i cocreació.

Bibliografia

Baena, J., Terradas, X. 2005, ¿Por qué experimentar en arqueología? En Actas de los XV Cursos Monográficos sobre el Patrimonio Histórico (Reinosa, julio 2004), p. 141-160, Universitat de Cantàbria, Santander.

Callahan, E. 1999, What is Experimental Archaeology? Primitive Technology: A Book of Earth Skills. Gibbs–Smith Publisher, Salt Lake City.

Ingersoll, I., Yellen, J. E., MacDonald, W. 1977, Experimental Archaeology, Columbia University Press, Nova York.

Reynolds, P. J. 1988, Arqueologia experimental: una perspectiva de futur, Eumo editorial, Vic.