45882747.8dd5717.9144c03fb5994490bae6b453de1d7d8e

175 anys del Museu de Sant Pere de Galligants a Girona

El 30 d’octubre de 2020, l’antic Museu de Sant Pere de Galligants commemora 175 anys d’història prestant servei a la societat gironina i catalana

Ramon Buxó
Responsable del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona


L’any 2020 es commemoren els 175 anys del Museu de Sant Pere de Galligants, origen de l’actual Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona. Conegut originàriament com a Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes de Gerona, el 30 d’octubre de 1845, la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos feia públic en el Boletín Oficial de la Provincia de Gerona el desig de crear un museu a Girona, amb l’objectiu de donar impuls a la il·lustració del país, recollint i exposant les peces resultants de les excavacions en el territori. Naixia el museu més antic de Girona i un dels més antics de Catalunya (fig. 1).

El Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes

Encara no obert al públic, el Museu inicia la seva trajectòria ingressant les peces arqueològiques procedents de les excavacions que la Comissió fa a Empúries durant els anys 1846 i 1847, juntament amb una donació de monedes i medalles de Joaquim Pujol i Santo. En els anys successius es varen rebre donacions i dipòsits de particulars, a més d’ingressar, des del 1866, un important conjunt de làpides hebraiques, avui dia exposades al Museu d’Història dels Jueus. A més, com a òrgan que era de la Comissió Provincial de Monuments, recollia obres d’art procedents de la desamortització i d’adquisicions efectuades amb les subvencions de la Diputació de Girona, entre altres.

Durant molt de temps aquest fou l’únic museu de Girona i el receptor dels materials arqueològics procedents de totes les excavacions oficials fetes a les comarques gironines, llevat de les que a partir dels inicis del segle XX dugué a terme la Diputació de Barcelona a Empúries.

A partir de l’any 1857 el Museu s’instal·la al claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, abandonat per la comunitat de monjos benedictins el 1836, en aplicació de les lleis desamortitzadores. El 10 de desembre de 1857, el bisbe Lorente en cedeix la propietat a la Comissió de Monuments, a canvi de la construcció d’una nova sagristia per a l’església de Sant Pere de Galligants. Fins a aquell moment, el museu estava ubicat, com també la Biblioteca Provincial, en l’antic institut escolar del carrer de la Força de Girona (avui dia l’actual Museu d’Història de Girona).

El 27 de juny de 1860 comencen les obres de construcció de la galeria superior del claustre del monestir. El Museu, encara en obres, no s’obre al públic fins el 29 d’octubre de 1870, com a Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes de Girona. Pocs dies abans, el 4 d’octubre, la Comissió havia aprovat el reglament intern del Museu, que establia com a dies de visita els diumenges, de 9 a 12 hores.

El 1877 s’acaba la construcció del sobreclaustre i se’l dota d’un nou accés (l’escala actual). Entre aquesta data i el juliol de 1936, l’àmbit dedicat a museu està constituït pel claustre i la galeria superior, coneguda formalment com el sobreclaustre. Tot i així, el 1914 es construeix, amb l’autorització prèvia del bisbat, una nova sala sobre la sagristia. L’església, en mans del bisbat, roman oberta al culte fins el 1936.

A partir de l’any 1867, poc abans de la seva apertura com a museu, apareix la figura del conservador com a responsable de la gestió del Museu. El primer conservador documentat és Joaquim Pujol i Santo, membre destacat de la Comisión Provincial de Monumentos, però no és fins després de 1939 que s’introdueix de manera definitiva la figura del director. Per la seva banda, Enric Claudi Girbal, conservador del Museu entre els anys 1870 i 1895, es dedica a la catalogació dels fons, i el 1873 completa el primer catàleg general del Museu amb el nom Catálogo de los objetos existentes en el Museo provincial de Gerona. Uns anys més tard, sobre el primer llibre de registre d’entrades d’objectes, Joaquim Botet i Sisó reorganitza la instal·lació dels materials del Museu, i s’inicia la redacció de les fitxes de caràcter general. Al seu torn, el 1932, Joaquim Pla i Cargol publica el catàleg de les obres d’escultura i pintura que es troben dipositades en el Museu.

La ubicació dels diversos objectes varia en funció de les obres, però en els darrers anys, segons referències identificades a partir de l’inventari fet per Lluís Busquets i Mollera, entre 1929 i 1933, làpides, escultures, quadres amb fragments de mosaics i materials de construcció, és a dir, els objectes de gran format, s’ubiquen en les galeries nord i est del claustre; mentre que la ceràmica, el vidre, la numismàtica i la joieria queden emplaçades en les vitrines distribuïdes en les galeries superiors del sobreclaustre, juntament amb les àmfores, compartint l’espai amb la pintura i l’escultura medievals i modernes (fig. 2 i 3).

Figura 2. Claustre de Sant Pere de Galligants: a les galeries del claustre s’hi ubicaren escultures, capitells, elements arquitectònics i objectes voluminosos. (Autor desconegut. Fototípia Thomas, 1906-1918. Arxiu MAC-Girona)
Figura 2. Claustre de Sant Pere de Galligants: a les galeries del claustre s’hi ubicaren escultures, capitells, elements arquitectònics i objectes voluminosos. (Autor desconegut. Fototípia Thomas, 1906-1918. Arxiu MAC-Girona)
Figura 3: Detall de la galeria superior o sobreclaustre del Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes de Girona, amb materials arqueològics compartint l’espai amb la pintura i l’escultura modernes. (Arxiu MAC-Girona)
Figura 3: Detall de la galeria superior o sobreclaustre del Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes de Girona, amb materials arqueològics compartint l’espai amb la pintura i l’escultura modernes. (Arxiu MAC-Girona)

El monestir de Sant Pere de Galligants: museu i monument

L’interès del Museu no rau tan sols en les sales d’exposició, sinó també en l’edifici que les acull. El monestir benedictí de Sant Pere de Galligants és un dels monuments més singulars de l’art romànic català. Es va construir a prop de la muralla nord de Girona, a la vora esquerra del riu Galligants (fig. 4).

Figura 4: El monestir benedictí romànic de Sant Pere de Galligants construït a prop de la muralla nord de Girona, a la vora esquerra del riu Galligants.
Figura 4: El monestir benedictí romànic de Sant Pere de Galligants construït a prop de la muralla nord de Girona, a la vora esquerra del riu Galligants.

Sant Pere de Galligants, tal com es coneix actualment, fou construït cap a l’any 1131, data en què Ramon Berenguer el Gran va llegar un important donatiu per sufragar les obres. No es coneix la data de fundació del monestir, però hi ha documentació des de finals del segle X. De la construcció preromànica que hi podia haver no en queda res, però la disposició de l’absis del costat nord i la porta de caràcter arcaic fan pensar en l’existència d’un edifici anterior.

L’església és de planta basilical, amb tres naus separades per pilastres que sustenten arcs semicirculars i creuer de braços asimètrics, que atorga gran singularitat a l’edifici. L’absis central, precedit pel presbiteri, està decorat amb una cornisa d’on arranca la volta, i els arcs descansen sobre semicolumnes rematades amb capitells (fig. 5). En el braç meridional, cobert amb una volta de canó, es conserven dues absidioles obertes a llevant, mentre que en el septentrional, que està cobert amb una cúpula sobre trompes, s’obren dues absidioles més: una cap a llevant i l’altra cap a nord. El campanar està situat sobre aquesta cúpula.

Figura 5: Panoràmica actual de l’interior de l’església des de l’absis central, amb l’estructura de les tres naus. (Foto J. Casanova. Arxiu MAC-Girona)
Figura 5: Panoràmica actual de l’interior de l’església des de l’absis central, amb l’estructura de les tres naus. (Foto J. Casanova. Arxiu MAC-Girona)

El claustre és de planta quadrangular. Reconstruït en part cap a finals del segle XIX, conserva els capitells originals de les quatre galeries. Els capitells estan decorats amb temes del nou testament, escenes de la vida de l’època i motius geomètrics, vegetals o animals.

Entre els anys 1936 i 1939, el Museu fou seu, primer, del Patronat de Cultura i, més endavant, de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de la Generalitat republicana, integrada per personalitats destacades del món cultural gironí. Francesc Riuró, designat comissari delegat del Museu Arqueològic de Girona, en reorganitza les col·leccions i elabora una guia del Museu, que no es publica fins l’any 1985.

A partir de 1939, el Museu és transformat per l’Estat en Museo Arqueológico Provincial, al mateix temps que s’ocupa l’església de Sant Pere, fins aleshores església parroquial i sense culte religiós des del 1936. L’edifici és declarat Monument Històrico-Artístic l’any 1931, i el Museu, el 1962.

L’any 1976 s’escindeixen les col·leccions del Museu. Els fons artístics medievals i moderns passen a formar part del Museu d’Art de Girona, juntament amb les col·leccions del Museu Diocesà, mentre que les col·leccions arqueològiques continuen a Sant Pere de Galligants, cosa que permet dedicar tot l’espai del monestir a museu arqueològic.

El mal estat del sobreclaustre obliga l’any 1973 a traslladar provisionalment els fons arqueològics a la Fontana d’Or, que incorpora en la seva estructura diversos elements arquitectònics del fons del Museu. Acabades les obres de restauració de l’església i el claustre, i restituïts els fons arqueològics a Sant Pere de Galligants, el 13 de novembre de 1981 reobre com a Museu Arqueològic de Girona.

El 1981 s’inaugura una important remodelació de l’edifici, que afecta especialment la zona de l’exposició permanent al claustre i al sobreclaustre, en una actuació conjunta de la Diputació de Girona i la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, amb aportació econòmica del Ministeri de Cultura.

El mateix any, l’aleshores Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, passa a denominar-se Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, conegut actualment com a Centre de Pedret, per la seva nova ubicació. A la vegada es crea el Departament d’Arqueologia Subaquàtica, continuador dels treballs del Patronat d’Excavacions Arqueològiques Submarines de la Província Marítima de Girona, creat per ordre ministerial el 1972.

La Llei de museus de 1990 comporta el traspàs dels museus i les funcions museístiques de la Diputació de Girona a la Generalitat de Catalunya. Com a conseqüència d’aquest fet, l’any 1992 el Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants esdevé la seu a Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Al seu torn, el 28 d’abril de 1993 es constitueix el Consell Rector del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Sant Pere de Galligants.

El Museo Arqueológico Provincial

Acabada la guerra, el Museu és reobert el 4 d’agost de 1939. Anteriorment, el 18 de gener del mateix any, havia estat incorporat al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, malgrat que la Comissió de Monuments, reconstituïda en aquest moment, va mantenir la titularitat de la part de Belles Arts. Amb la cessió de l’església per a ús del Museu, s’amplia l’espai d’exposició fins a l’extensió actual.

El 25 d’octubre de 1944 s’inaugura la sala Ampurias, que s’ubica a l’antiga sagristia construïda per la Comissió, en l’extrem del braç meridional del transsepte. Allà també s’havia instal·lat una mostra representativa de les col·leccions emporitanes (grega i romana) del Museu, juntament amb el sarcòfag de les Estacions, encastat en un mur i muntat damunt d’un pedestal d’obra, amb una reproducció de l’Esculapi d’Empúries.

La resta de materials de gran format s’ubiquen en les naus i les absidioles de l’església. Entre altres objectes, el novembre de 1941 es col·loca el mosaic de Teseu i Ariadna al terra del transsepte, i una còpia pintada de talla natural del mosaic del circ en el mur de la nau lateral sud de l’església.

L’any 1957 la Diputació de Girona, que exerceix de titular del Museu, crea el Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques, amb seu a Sant Pere de Galligants, per donar suport tècnic al Museu i nodrir-lo del personal i els mitjans necessaris. Des del punt de vista tècnic, en aquest període emergeix amb força la figura de Miquel Oliva i Prat, conservador des de l’any 1943 i director entre els anys 1961 i 1974. El substitueix Aurora Martín Ortega, que és  directora del centre fins a la seva jubilació l’any 2012.

L’any 1971 el Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològiques i la part administrativa del Museu es traslladen a la Casa de Cultura i, uns anys més tard, els fons artístics medievals i moderns s’incorporen al Museu d’Art juntament amb les col·leccions del Museu Diocesà. A partir de 1981, tot l’espai de Sant Pere de Galligants es destina a Museu Arqueològic.

Les remodelacions dels anys vuitanta

La necessària restauració del sobreclaustre, que es trobava en molt mal estat de conservació, i la inauguració del Museu d’Art el 7 d’abril de 1979 amplien substancialment l’espai expositiu del museu de Sant Pere de Galligants. Tot el fons d’art medieval i modern, així com les col·leccions de vidre i ceràmica passen a formar part del nou museu. D’aquesta manera, tot l’espai disponible de l’església i sobreclaustre es dedica a les col·leccions arqueològiques.

A partir d’aquest moment, les col·leccions de prehistòria i època ibèrica s’organitzen de manera permanent en el sobreclaustre. S’hi exhibeixen els objectes corresponents al paleolític, neolític, bronze i edat del ferro. Aquesta etapa ofereix una gran col·lecció d’urnes cineràries, i una altra secció està dedicada a la cultura ibèrica i als pobles colonitzadors fenicis i grecs.

Per altra banda, els materials d’època romana es distribueixen entre l’espai de la galeria superior —l’antiga sagristia—, els dos braços del transsepte i les dues naus laterals de l’església. L’ala est del sobreclaustre serveix per explicar la seqüència cronològica i cultural d’època romana, tardoromana i visigòtica, entre el darrer període del segle III aC i els primers anys del segle VII dC. La col·lecció emporitana novament organitzada es manté a l’antiga sagristia.

Làpides, escultures i mil·liaris s’instal·len en la nau lateral sud de l’església, mentre que en el braç meridional del transsepte i les seves absidioles es presenta una mostra d’epigrafia, els altars paleocristians d’Empúries i Roses, i el mosaic de Teseu i Ariadna de la vil·la romana de Bell-lloc del Pla. Hi ha seccions amb joies i fragments de ceràmica i altres dedicades al culte dels morts, amb exvots, urnes cineràries, làmpades votives, amulets, etc.

A la nau lateral nord s’instal·len els sarcòfags procedents de diversos monestirs desamortitzats de Girona i una nova secció dedicada a l’arqueologia subaquàtica, amb materials d’època romana. També s’exposen en aquest espai un conjunt de làpides sepulcrals hebrees procedents del cementeri jueu de la ciutat.

La donació de la col·lecció Isidre Macau el 1985 —composta per un considerable conjunt malacològic, minerals i objectes arqueològics— obliga a una nova remodelació. Aquesta col·lecció s’instal·la a la sala de l’antiga sagristia, on fins a la data s’exhibia la col·lecció emporitana.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona

El plantejament museològic que avui en dia troben els visitants és fruit del projecte de renovació dut a terme entre els anys 2006 i 2009, i que posteriorment ha anat continuant fins al 2016.

L’ordenació expositiva permanent: la planta superior o sobreclaustre

La visita s’inicia a la planta superior del claustre. A partir de la sala de paleolític, es poden conèixer les troballes arqueològiques de les comarques gironines que abracen cronològicament des del paleolític inferior fins a l’època visigoda. Els materials d’època ibèrica i d’època romana no es representen seguint l’evolució històrica del període, sinó que es distribueixen per temes genèrics que expliquen els trets bàsics de les cultures ibèriques i romana, i el seu llegat a les comarques de Girona (fig. 6 i 7).

El discurs expositiu a les vitrines es complementa amb plafons expositius. En tots els períodes representats, hi ha un primer plafó del període històric amb un mapa i una breu explicació en què es localitzen els jaciments coneguts de les comarques gironines. Els textos, en tots els plafons, estan en tres idiomes: català, castellà i anglès.

L’època romana està representada no solament en l’espai superior sinó que continua en les naus laterals de l’església, en la planta inferior. En el sobreclaustre es mostren les peces de petit format, distribuïdes en diverses vitrines. La diversitat tipològica de les peces, dels diferents materials i tècniques d’elaboració és visible en totes les vitrines, amb la idea d’enriquir el discurs museològic i estètic amb la finalitat de fer més atractius els dos àmbits.

D’altra banda, en el mateix espai hi ha exposades tot un conjunt d’àmfores de diferents períodes. Per exposar-les es va construir una estructura metàl·lica de forma ondulant, que evoca una onada i el mar, en què es recullen les àmfores i els grans contenidors des del ferro final fins a l’època ibèrica.

La nova ordenació expositiva de l’església de Sant Pere

L’exposició permanent de l’època romana continua a les naus laterals de l’església. En aquests dos espais es troben exposats els materials petris de gran volum i pes, que complementen el discurs de la sala romana de la galeria superior. Al seu torn, s’hi exposen objectes relacionats amb les vies de comunicació, el món funerari i la religió, amb les primeres mencions sobre l’origen del cristianisme.

Les naus laterals de l’església són el lloc on s’ha fet l’esforç més important de la darrera renovació museològica. Es partia de dos plantejaments bàsics: els objectes exposats en les dues naus laterals, amb la idea de deixar lliures la nau principal i la capçalera de l’església, i la posada en valor de cada peça exhibida. Amb aquesta idea es varen col·locar les peces damunt de peanyes, i això va comportar la retirada del material exposat directament damunt del paviment, que estava en aquesta situació des de feia molts anys.

Els últims canvis d’àmbit museològic que s’han produït recentment han estat sobre dues de les peces centrals del fons del Museu. Es tracta del sarcòfag de les Estacions i el mosaic de Teseu i Ariadna. El sarcòfag de les Estacions, procedent d’Empúries, és una de les joies d’aquest fons i de les primeres peces que varen entrar al Museu. Des de l’any 1944 estava exposat en un lateral de l’antiga sala d’Empúries. Després d’una acció important de restauració, des del 2014 s’exhibeix en la nau lateral esquerra de l’església (fig. 8).

Figura 8: Nau lateral nord de l’església de Sant Pere de Galligants amb la museologia actual d’època romana. Al fons es pot observar la nova ubicació del sarcòfag de les estacions, procedent d’Empúries, 2017. (Foto S. Comalat. Arxiu MAC-Girona)
Figura 8: Nau lateral nord de l’església de Sant Pere de Galligants amb la museologia actual d’època romana. Al fons es pot observar la nova ubicació del sarcòfag de les estacions, procedent d’Empúries, 2017. (Foto S. Comalat. Arxiu MAC-Girona)

Una altra peça important que ha estat recuperada és un dels mosaics romans de Bell-Lloc del Pla (Girona). Com en el cas d’altres peces de l’exposició, el mosaic s’exposava damunt del paviment de l’església, en un costat del transsepte. Amb la seva restauració en profunditat i la nova proposta expositiva, des de l’any 2016 el mosaic està integrat en el discurs global de l’exposició permanent, en la nau lateral dreta de l’església.

Les renovacions museogràfiques que, a petita escala, s’han anat efectuant en els darrers anys han servit per exhibir nous materials procedents del dipòsit de materials de les comarques gironines que gestiona el mateix museu, amb l’esforç de presentar una imatge de museu viu i en renovació constat.

La comunicació i la transmissió de coneixements en el MAC-Girona

A partir de l’any 2001 el Museu inicia una etapa dirigida a dinamitzar l’acció educativa i cultural. El projecte posa a l’abast de tots els públics totes les possibilitats conceptuals, procedimentals i actitudinals que es deriven del coneixement de la prehistòria i la història antiga, a partir de l’arqueologia com a ciència i mètode pluridisciplinari.

Amb un contacte directe amb els jaciments i les peces arqueològiques, a través d’una metodologia basada en l’experimentació, el Museu es dinamitza oferint dos discursos al seu públic: d’una banda, l’explicació d’un edifici romànic amb una llarga tradició històrica darrere seu i, d’altra banda, el contingut d’una exposició permanent que aplega els materials arqueològics de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l’edat mitjana (fig. 9).

Figura 9: Participants en visites guiades de la col·lecció permanent, 2016. (Arxiu MAC-Girona)
Figura 9: Participants en visites guiades de la col·lecció permanent, 2016. (Arxiu MAC-Girona)

Al seu torn, la ubicació del Museu i del seu contingut, configurat per la potència de l’edifici i de les peces exhibides en l’exposició permanent, permet oferir a la comunitat educativa un ventall d’activitats de diferents temàtiques relacionades amb l’arqueologia i l’època medieval. L’oferta didáctica està formada per visites i tallers didàctics que combinen activitats diverses per aprofundir en una temàtica concreta. Els paquets didàctics, elaborats des del Museu en col·laboració amb la comunitat educativa de Girona, ofereixen una experiència educativa àmplia i genuïna (fig. 10).

Figura 10: Participants en activitats didàctiques en un taller de mosaics, 2016. (Arxiu MAC-Girona)
Figura 10: Participants en activitats didàctiques en un taller de mosaics, 2016. (Arxiu MAC-Girona)

A partir de l’any 2020, en el marc del Pla de Museus de Catalunya, Museus 2030, i del Pla Estratègic del Museu d’Arqueologia de Catalunya 2025, la seu gironina continua treballant al voltant de tres eixos: amb vocació nacional (en l’àmbit de país) i internacional, territorial (en l’àmbit de les comarques de Girona) i local (en l’àmbit de la ciutat). També aborda la renovació conceptual i museogràfica del Museu, per tal de configurar un monestir cultural, amb una nova proposta expositiva articulada a l’entorn de la memòria del monument i el seu ús per a l’acció patrimonial i cultural.

L’antic Museu de Sant Pere de Galligants es redefineix a partir de la nova visió que inspira el conjunt del Museu Nacional en què s’integra: “una institució de referència nacional i internacional, símbol de l’aposta de Catalunya per la innovació i la creativitat, obert, inclusiu, transparent i sostenible, on l’arqueologia explica, qüestiona, sorprèn i emociona”.

Bibliografia

Llorens, J. M. 2011, Sant Pere de Galligants. Un monestir al llarg del temps, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Impremta Aubert, Girona.

Martín, M. A., Nieto, F. X., Pons, E., Soler, N. 1993, El Museo Arqueológico de Sant Pere de Galligants, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Girona.

Oliva, M. 1945, “La colección ampuritana del Museo Arqueológico de Gerona”, Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, 1944, 95-106.

Oliva, M. 1950, “Restos romanos del Museo. Sección Lapidaria (Instalaciones de 1948)”, Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, 1948-1949, 74-88.

Pla Cargol, J. 1946, Los museos de Gerona, Dalmau Carles Pla, Girona-Madrid.