Núria Molist
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Coordinadora de la seu d’Olèrdola
Presentació
Entre els anys 1920 i 1928 l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va impulsar una sèrie d’accions a Olèrdola de les quals se celebra el centenari. Aquestes actuacions significaren la posada en valor del singular i estratègic enclavament ocupat en múltiples etapes històriques. El Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans commemoren la efemèrides en reconeixement i per a la divulgació de la tasca feta per l’IEC a Olèrdola, i prenen com a data de referència els cent anys de les excavacions dutes a terme l’any 1921. Els treballs començaren sota el paraigua de la Mancomunitat —etapa clau per a la modernització del país i fonamental per a la recerca científica i la salvaguarda del patrimoni— i finalitzaren de la mà de la Diputación Provincial de Barcelona, en plena dictadura de Primo de Rivera.
Aquesta efemèride forma part de les nou commemoracions de l’any 2021 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (https://cultura.gencat.cat/web/.content/commemoracions/0-apartat-commemoracions/2021/0-documents/04-olerdola.pdf).
Les intervencions varen marcar una dècada en què el jaciment va millorar de forma notable i en va augmentar el coneixement i el reconeixement científic gràcies també a les publicacions que generaren. Tanmateix, en el marc de l’especial context sociocultural del moment, Olèrdola fou un indret de visita obligatòria per a tots els amants de la natura, l’excursionisme i el patrimoni, com posa de relleu el fet que el mateix 1921 s’hi va celebrar l’Aplec Anual dels Centres Excursionistes de Catalunya.
Pere Bosch Gimpera i part dels seus col·laboradors del Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIA) de l’IEC varen visitar Olèrdola el 1917, tres anys després de la creació del Servei. En la mateixa visita es varen inspeccionar a més les coves prehistòriques de Castellví de la Marca (que excavarà Pallarès aquell mateix any) i el forn romà de Sant Martí Sarroca (que excavarà Duran i Sanpere, també el 1917), tal com recullen les actes de la Secció Històrico-Arqueològica (SHA).
En aquesta visita es varen definir les actuacions que es durien a terme a Olèrdola. A partir d’aquí és va definir una triple via de treball, com veurem més endavant (fig. 2).
Com a singularitat i en contraposició a l’actualitat, cal destacar que en aquells anys Olèrdola pertanyia a una família de notaris vilafranquina, que convertí la finca en una explotació agropecuària i que no posà cap impediment en la realització dels treballs. Els Abella l’adquiriren l’any 1885 al bisbat de Barcelona i no serà fins a l’any 1963 que passarà a propietat pública en comprar-la la Diputació de Barcelona.
Les restes arquitectòniques i arqueològiques d’Olèrdola eren visibles en el paisatge i ben presents entre els erudits i els habitants del Penedès (fig. 3). Les muralles, l’església de Sant Miquel —feia trenta anys havia deixat de ser parroquial però continuava i continua sent tot un referent en el territori—, el castell, les tombes antropomorfes, les sitges… eren objecte de debat encès. Tal concentració d’elements que s’intuïen d’èpoques diferents portaren a múltiples teories interpretatives, especialment les referents a la muralla ciclòpia i a les tombes antropomorfes, també denominades olerdolanes. L’existència del castell, amb un gran terme castral, feia òbviament indiscutible la seva medievalitat. En donaven fe les nombroses fonts escrites que en feien esment, tant de la civitas/urbs/castrum Olerdola com del seu gran terminus castralis. Historiadors i erudits locals, no obstant, no es varen interessar en les restes físiques d’aquesta urbs (l’arqueologia medieval és recent) sinó que els ocupaven altres disquisicions sobre el passat més remot, com la identificació amb una ciutat de les fonts clàssiques o els pobles antics que construïren la muralla.
En els debats iniciats a finals del segle XVIII i intensificats al llarg del segle XIX, hi digueren la seva personatges tan rellevants en la historiografia catalana com Antoni Puig i Lucà, Francesc Martorell i Peña, Manuel Milà i Fontanals, Pere de Bofarull i Mascaró o Bonaventura Hernández Sanahuja (qui en pren les primeres imatges fotogràfiques conegudes, l’any 1863). Altrament, la primera intervenció arqueològica la realitza el pare Eduard Llanas l’any 1882, amb un intent precedent a la dècada de 1870 que no es va materialitzar. El 1883, hi ha la primera sol·licitud a l’Estat espanyol de declaració de monument, que no va reeixir, però que no deixa de ser indicativa del valor del conjunt ja en aquell moment. Al tombant de segle, s’inicien els estudis arquitectònics i artístics centrats en les esglésies de Sant Miquel (la preromànica i romànica). Arquitectes i historiadors de l’art catalogaren l’edifici, entre ells, Lluís Domènech i Muntaner (1900-1901), Josep Puig i Cadafalch (1909-1918) i Manuel Gómez Moreno (1919), coincidint amb el moviment europeu de recuperació dels orígens nacionals i artístics materialitzat en l’art romànic i preromànic.
UNA VISITA PROFITOSA. FIL A L’AGULLA
La visita que el dia 7 de març de 1917 els arqueòlegs Pere Bosch Gimpera, Josep Coromines i Roca, Agustí Duran i Sanpere i Maties Pallarès varen fer a Olèrdola i a les coves de la Vall va ser realment productiva. D’aquesta visita se’n derivaren tres accions fonamentals.
“…S’acorda fer estudiar les coves que sembla que es troben a Castellví de la Marca segons s’ha comunicat a la oficina d’excavacions, aprofitant aquest viatge per a visitar i fer també els estudis necessaris a Olérdola i St. Martí Sarroca. El Sr. Puig indica la conveniencia de que acompanyi als que formin l’estudi algun arquitecte del servei de conservació de monuments per a fer una planta del recinte d’Olèdola.”
(Arxiu IEC, ID registre 24023/SHA3_0058).
El primer plànol topogràfic
L’any 1920 s’elabora la primera planimetria de la muntanya i les seves ruïnes, impulsada per Josep Puig i Cadafalch. L’IEC contracta Adolf Lammerer, de l’Institut Topogràfic de Munic, un topògraf que feia els plànols dels jaciments en què treballava l’arqueòleg i professor de la Universitat d’Erlangen (Alemanya) Adolf Schulten, entre ells els dels campaments de Numància. Puig i Cadafalch presenta el plànol de Lammerer en una reunió de l’IEC feta el 10 de febrer de 1921. Cent anys enrere, aixecar una planimetria d’un jaciment o conjunt monumental era tota una novetat metodològica. Avui tenim constància del plànol gràcies al fet que va ser publicat per Albert Ferrer Soler a finals de la dècada de 1940 (fig. 4).
El treball de Lammerer va anar més enllà de la topografia, ja que va publicar dos articles en revistes especialitzades alemanyes sobre l’oppidum iber, en què incloïa la descripció i els amidaments de la muralla, i d’altres restes com la cisterna, just abans de les intervencions de l’IEC.
Les intervencions arqueològiques. Ibers, romans i medievals
Olèrdola era, fa una centúria, un garbuix de restes de complexa atribució cronocultural. Des de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, Bosch Gimpera havia iniciat, el 1914, excavacions en diferents poblats i necròpolis amb l’objectiu de sistematitzar la cultura ibèrica, els seus orígens i desenvolupament, les estructures d’hàbitat i les funeràries, i la sistematizació cronològica de la cultura material.
El febrer de 1921 s’iniciaren les excavacions en diferents punts del recinte d’Olèrdola, dirigides per Maties Pallarès, amb l’objectiu d’identificar els nivells ibèrics i datar la muralla, que suposaven que era romana. Pallarès elaborà una memòria manuscrita que conté nombrosos croquis i seccions en què descriu i interpreta l’estratigrafia, amb una síntesi final sobre l’ocupació d’Olèrdola en diferents períodes. El dia 22 de març de 1921 el secretari de l’SHA dona compte dels treballs que Maties Pallarès està duent a terme a Olèrdola i dedueix, per tant, que aquests treballs encara estan en curs. En desconeixem la data final.
A Olèrdula s’hi ha fet tot menys lo que deuria haver-s’hi fet des del primer moment, lo que havíem fet nosaltres, excavar fins a trobar la roca viva, i veure la disposició de les clapes i la terrissa que en elles hi apareix.
(Maties Pallarès, Memòria 1921)
L’actuació de més impacte va ser l’eliminació de terra i runa que hi havia davant del tram 2 de la muralla, a l’est de la porta. A banda de les dades arqueològiques recollides, la intervenció va permetre recuperar bona part del parament exterior, i es va plantejar amb l’objectiu de recuperar la monumentalitat de la muralla (fig. 5 i 6).
No sols per adquirir més dades i confirmar els anteriors, sinó com a obra de millora urbana, decidirem excavar la part exterior de la muralla. Era vergonyós que un monument d’aquesta naturalesa estigués mig tapat per la runa.
(Maties Pallarès, Memòria 1921)
Per definir la cronologia de les diferents restes es varen seleccionar distints indrets. Els espais tancats havien de facilitar una estratigrafia menys alterada, com així va ser (la torre 1 de la muralla i la torre talaia del cim). Els sondatges en espais oberts varen confirmar la complexitat i diversitat cronològica (cara interior de la muralla, cases a la cinglera est).
La intervenció a les dues torres (la núm. 1 —est— de la muralla i la torre talaia exempta) proporcionaren dades de gran interès, tant per l’estratigrafia com per la constatació de la seva construcció en època romana i la reutilització en època medieval. Pel que fa a la torre talaia, en destaca la presència a la part inferior de restes humanes i ossos de cavall i cérvol. És una veritable llàstima que no s’hagin conservat, ja que l’estudi d’aquests materials hagués estat molt interessant (fig. 7 i 8).
En lo més alt del clos fortificat, part anomenada el castell, apareix un munt de terres, com un túmul, i en son mig una torre enrunada del capdamunt… La torre es de pedres grosses, escairades i de construcció regular… Costa quelcom excavar, perquè a dintre hi havia grosses pedres treballades caigudes de més amunt, el que demostra que la torre era més alta i que probablement arribava fins al nivell en que es veu la platja i la població de Vilanova de Geltrú.
(Maties Pallarès, Memòria 1921)
La torre 1 de la muralla proporcionà igualment una estratigrafia intacta. Dels nivells romans, Pallarès en destaca l’absència de ceràmica tipus terra sigil·lada i el predomini de les importacions de vernís negre (poc sistematitzat en aquells moments) i de ceràmica ibèrica (fig. 9), de la qual cosa en dedueix l’antiguitat.
Especialment significatiu, i fins a cert punt inesperat per a Pallarès, va ser topar amb restes d’hàbitat d’època medieval. L’arqueologia medieval no es desenvolupa plenament com a tal fins al període comprès entre els anys 1970 i 1980, i amb anterioritat a aquesta data amb prou feines algunes esglésies, castells i necròpolis eren objecte de recerca. Pallarès va documentar els nivells medievals que varen aparèixer en tots els punts on va intervenir, per damunt dels estrats romans i ibèrics (a les dues torres, davant la muralla…). No obstant això, cal destacar els nivells d’hàbitat identificats dins i fora de murada. A la cara interna, les reduïdes dimensions de les cales no permeteren concretar. Sí, en canvi, els retalls a la roca sobre la cinglera del costat est i una casa a l’exterior, prop del camí a l’església de Santa Maria. El que d’antuvi semblaven habitatges ibèrics —com tants altres d’excavats pel SIA en nombrosos poblats—, en realitat eren medievals (amb la possibilitat, que no descartà Pallarès, que fossin ibèrics en origen els de l’interior del recinte i només medievals els de l’exterior). Tant Pallarès com Colominas varen publicar el mateix 1921 articles sobre aquestes cases i el material medieval que s’hi va recuperar. El seu interès per l’època dels “repobladors cristians” portà Colominas a publicar també les sepultures antropomorfes o olerdolanes, i a posicionar-se a favor de la seva adscripció medieval i no prehistòrica.
Res sabem d’edificis i construcció de parets, car no en resta cap d’aquelles. Però hi tenim senyals nombrosos i originalíssims de fonaments de cases excavades en la penya viva. Alguns d’aquests senyals estan dintre del clos emmurallat, però els més estan a la part de fora de la muralla, per un costat i altre de la petita vall de les Feixes, dintre encara del recinte fortificat per naturalesa… De totes maneres, tan les de la Vall com les mateixes d’Olèrdula, probablement foren aprofitades fins en l’edat mitja (Maties Pallarès, Memòria 1921)
En totes les habitacions tallades a la roca on s’hi feren, la ceràmica recollida és medieval, feta a torn, de color negrós i de fabricació barroera, pertanyent una gran part a un tipus d’olles de forma esfèrica amb vora sortint i solament pla (Josep Colominas i Roca, 1921, “La ceràmica trobada a Olèrdola”, Penedès, p. 183-185).
Els treballs arqueològics varen ser profitosos i es varen extreure els resultats esperats, de manera que es va confirmar l’existència d’un poblat ibèric i la cronologia romana antiga o iberoromana de la muralla, i es varen identificar cases de la ciutat medieval. Les publicacions de les intervencions que varen fer Pallarès, Colominas i Martorell són breus i no van gaire més enllà de l’exposició dels resultats i una lleu teorització del “probablement” (fig. 10). Sembla que aquests resultats varen ser suficients per als objectius marcats i determinaren que la recerca no tingués continuïtat —la complexitat estratigràfica amb la sobreexposició dels nivells medievals sobre els més antics i la manca de materials sencers potser també ajudaren a donar per tancada la intervenció a Olèrdola. Pallarès se centrarà en la vil·la romana dels Ametllers, a Tossa de Mar, els anys següents, abans de la seva mort l’any 1924, als quaranta anys.
La restauració de l’Església de Sant Miquel. Salvar l’edifici de la ruïna
Finalment, Bosch plantejà, després de la visita de 1917, la necessitat de restaurar l’església i la traslladà a Josep Puig i Cadafalch. Aquest darrer visita Olèrdola el 1920 per tal “d’examinar les restes subsistents d’aquesta vila” i en redacta un informe, que lliura el juliol, acompanyat de fotografies de l’estat actual i de les troballes realitzades, i decideix que els treballs de conservació i restauració es portin a terme des del Servei de Conservació de Monuments. Jeroni Martorell, arquitecte d’aquest servei, fou l’encarregat de redactar el projecte i executar l’obra, que es va dur a terme el 1926, amb una ampliació del projecte el 1928. El retard en l’execució es va deure al trasbalsat moment sociopolític que passava el país. El 1923 s’havia produït un canvi polític transcendent a l’Estat, que afectà radicalment Catalunya i comportà la desaparició de la Mancomunitat. La Diputación Provincial de Barcelona, a través del Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Conservación y Catalogación de Monumentos que dirigia provisionalment encara el 1925 Pere Bosch Gimpera, reprengué el projecte de Martorell sobre la recuperació dels edificis mossàrabs (preromànics), i finalment les obres a Sant Miquel d’Olèrdola es pogueren fer.
El primer en catalogar-la com a preromànica i romànica (plantes, alçats, descripció) va ser l’arquitecte Domènech i Montaner al tombant del segle XIX al XX. Les dades no varen sorgir a la llum, però l’estudi sí que va ser reprès pocs anys més tard i donat a conèixer per Puig i Cadafalch, Falguera i Goday a la seva obra Arquitectura romànica a Catalunya.
Martorell té clar els objectius de l’obra: salvar Sant Miquel d’Olèrdola de la ruïna i recuperar-ne el culte (Informe del projecte, 1925). L’església havia perdut la condició de parroquial i havia esdevingut ermita el 1885, però els fidels de l’entorn en conservaven una forta devoció. La degradació avançava a causa de la manca de manteniment, les humitats, la vegetació i la caiguda d’un llamp a l’espadanya, que havia malmès l’absis i el cimbori.
Entre els mesos de maig i juny de 1926 s’executà l’obra de restauració, que comptava amb un pressupost inicial de 3.011,50 pessetes (la facturació final fou de 3.003,05 pessetes). Les obres afectaren diferents punts de l’edifici. Així, s’eliminà la bateria de nínxols de la façana sud (en ús fins al 1914) a causa de les humitats que provocaven a l’interior; es referen les cobertes de l’absis preromànic i del romànic (fig. 11), es reparà la fàbrica de l’absis preromànic, es destapià la finestra geminada, que donà lloc a la descoberta del capitell preromànic (publicat posteriorment per Puig i Cadafalch al volum VII de l’Anuari de l’IEC), i s’eliminà també l’ossera situada a la cara nord, entre l’absis preromànic i la capella del Roser.
El 1928 es va fer una nova intervenció per acabar les obres iniciades el 1926 (pressupostada en 988,50 pessetes). S’eliminà el retaule major situat sota l’arc triomfal, de 1814, que estava en mal estat, amb la qual cosa es recuperà l’absis romànic (fig. 13). Així mateix, es restaurà la porta de fusta principal i s’enjardinà el recinte. Finalment no es va poder destapiar l’arc triomfal de ferradura, obra que es va dur a terme en les restauracions posteriors a la compra per part de la Diputació el 1963.
REVALORACIÓ PATRIMONIAL I SOCIAL DEL CONJUNT D’OLÈRDOLA
Les actes de les reunions de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, els articles i les memòries expressen un interès que va més enllà de la recerca pel que fa a la intervenció a Olèrdola. La preservació i la posada en valor de les restes més monumentals eren un aspecte prioritari del projecte per a l’enclavament. Sens dubte, les intervencions de l’IEC i les consegüents publicacions generades facilitaren la declaració com a monument historicoartístic, l’any 1931, de l’església de Sant Miquel, per una banda, i el conjunt de les ruïnes, per l’altra (Decret de 3 de juny de 1931, aprovat pel Gobierno Provisional de la República). Els temps que seguiren foren convulsos, amb la Guerra Civil com a punt final d’un període de creixement cultural que quedarà esmorteït durant dècades.
L’ús social de l’indret —parcialment limitat en ser una propietat privada— va ser fomentat per part de les entitats excursionistes locals i nacionals. El 12 de juny de 1921 es va celebrar a Olèrdola l’Aplec Anual dels Centres Excursionistes de Catalunya, que aplegà nombroses colles, amb l’assistència d’unes 5.000 persones, sota l’impuls de César August Torras, aleshores president del Centre Excursionista de Catalunya. L’intens programa incloïa curses de regularitat i velocitat, jocs i mostres de folklore dirigits per Aureli Campany, sardanes, conferències, etc., i l’arquitecte Jeroni Martorell va parlar de l’arqueologia i Olèrdola. La revista Penedès dedicà un número monogràfic a l’Aplec, que recollia articles diversos, entre ells de Maties Pallarès, Josep Colominas i el mateix Martorell sobre les restes arqueològiques d’Olèrdola. Aquesta activitat esdevingué el contrapunt a un any cabdal per al conjunt monumental (fig. 14).
En aquests cent anys transcorreguts, Olèrdola ha passat per etapes desiguals quant a recerca, manteniment i valorització del seu patrimoni. Després de la Guerra Civil els afeccionats locals prengueren la iniciativa i amb la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, primer, desenrunaren l’església de Sant Miquel i hi feren petites intervencions de consolidació, alhora que Albert Ferrer Soler engegava algunes campanyes d’excavació a l’interior del recinte i publicava dos densos articles recopilatoris de tot el coneixement acumulat sobre el jaciment. Pere Giró i Romeu, col·laborador del Museu de Vilafranca i del Museo Arqueológico de Barcelona, i Eduard Ripoll, director d’aquest últim, foren els artífexs que l’any 1963 Olèrdola passés a propietat pública, en adquirir la finca la Diputació de Barcelona.
En els prop de seixanta anys des que és públic, el conjunt ha canviat de forma notable, ha incrementat les restes visitables, la recerca i la museïtzació i restauració de les restes arqueològiques i arquitectòniques, tot i que té, com no pot ser d’una altra manera, qüestions pendents de millora i espais pendents d’adequar per adaptar l’equipament als nous temps. Entre el 1963 i el 1995, la Diputació de Barcelona va dur a terme intervencions de restauració de l’església de Sant Miquel i de consolidació de l’església de Santa Maria fora muralles i de la muralla, es construí un nou edifici com a museu monogràfic i s’iniciaren, el 1983, campanyes d’excavacions arqueològiques dirigides pels conservadors del Museu Arqueològic de Barcelona. Amb el traspàs a la Generalitat i la incorporació al Museu d’Arqueologia de Catalunya (creat com a museu nacional el 1990) continuen les inversions per actualitzar la preservació dels principals monuments i restes arqueològiques, incrementar-ne el coneixement a través de la recerca i adequar i actualitzar la presentació del conjunt, elements indispensables per a un correcte i satisfactori ús públic del patrimoni i que des del MAC impulsem en col·laboració estreta amb els agents de l’entorn, en especial amb la Diputació de Barcelona, com a gestora del Parc Natural d’Olèrdola, i amb l’Ajuntament d’Olèrdola.
Celebrem la commemoració del centenari de les intervencions de l’IEC durant l’any 2021 amb múltiples activitats que ens permeten homenatjar institucions, fets i especialment persones que realitzaren una tasca d’avantguarda en el camp del patrimoni, tant per a Olèrdola en concret com per a Catalunya en general.
BIBLIOGRAFIA
MOLIST, N. (coord.). 2008, La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006), Monografies d’Olèrdola, 2, Barcelona.
MOLIST, N. (coord.). 2012, De Sanctus Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI, Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya.
PALLARÈS, M. 1921, L’excavació a Olèrdola, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans VI 1915-1920, Barcelona, 598-599.
PUIG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A. de; GODAY, J. 1909-1918, L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona (3 vol. en 4 toms, IEC 1909-1918, reprint. Barcelona, 1983).
PUIG I CADAFALCH, Josep. 1931, El capitell de Sant Miquel d’Olèrdola, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1921-1926, vol. VII, Barcelona, 115-116.
